«Mai en diumenge” era el títol d’una pel·lícula de 1960, dirigida per Jules Dassin i protagonitzada per Melina Mercouri . Ella interpretava a una prostituta que a instàncies d’un americà Pigmalión deixava de treballar en el dia del Senyor. Tal vegada els prostíbuls, alguns establiments d’hostaleria i els de 24 hores continuen sent els únics que violen la sagrada norma, perquè actualment fins als comerços asiàtics prenen festa en aqueix dia.
DOMINGO INGLÉS
Quan va començar el costum de guardar aqueix dia per a la inactivitat, i per tant el tedi i l’avorriment en parella o familiar? Se sap que les primeres cultures humanes tenien dies de descans i privació de la vida econòmica. Però la idea de marcar un únic dia va ser una invenció hebrea, la creació del Sabbat jueu. Era, segons aqueixa tradició, un dia per a deixar de crear i definit per una sensació de shinui, o canvi. Una espècie de resistència contra la rutina i el rellotge laboral o productiu. En un començament se celebrava els dissabtes, però amb el temps el diumenge es va convertir en el Sabbat universal. Va ser Constantino, l’emperador romà de fe cristiana, qui fa uns mil set-cents anys va prohibir la producció i els assumptes oficials els diumenges. Des de llavors, el seté dia de la setmana no sols va ser sagrat sinó que també va derivar en activitats d’oci, esports, música, festes, sovint acompanyades d’alcohol.
A la fi dels anys 40 es va fer un sondeig per a esbrinar què feia la gent al Regne Unit els diumenges. A Londres ja obrien els museus, els cinemes i també les instal·lacions esportives. Però la majoria romanien tancats, inclosos restaurants i cafeteries, en tant que els esports organitzats estaven vetats. Fora de la capital, el tancament era total, a Escòcia ni els parcs infantils estaven oberts. Aquest Sabbat anglés no tenia base religiosa, només tres de cada vint persones assistien als oficis religiosos, la major part acudien als pubs o treballaven als seus jardins. Era un dia per a xarrar, dormir o per a celebrar íntimes reunions socials al costat d’una tassa de te o sàndwitxos, escriure cartes o recuperar-se de la ressaca del dia anterior. També per a visitar als malalts o als majors. Si feia bon temps tal vegada s’anaven en massa a les platges o al camp, i els més joves feien maratonianes excursions amb bicicleta.  Com en una certa cançó dels Beatles, “nothing to say, but is Okey”  , també la dels Kinks,(“Lazy on a sunny afternoon”) . Mai succeïa res, però pel que sembla ningú s’avorria. Es dedicaven a la lectura de periòdics, o escoltaven la ràdio, es preparaven menjars més abundants i elaborades que la resta de la setmana, per la qual cosa per a la majoria de les mestresses de casa els diumenges eren dies de major treball. La gent era una altra en diumenge: vestia diferent, també bevia amb major parsimònia.
POBRES DE TEMPS
En l’actualitat es viu a un altre ritme,  diferent del de llavors. Es diu que tenim “gana de temps” i durant la pandèmia i el confinament el temps va semblar detindre’s i molts no van trobar al començament què fer amb ell. Organitzar els armaris o fer gimnàstica? Molts es van llançar a tasques domèstiques abans impensables i fins prohibides per llei en temps antics, com enfornar, pastar pans, etc. I finalment, alguns van arribar a la conclusió que vivien atrapats en la roda del temps i els seus engranatges terribles, controlats per la dictadura del telèfon intel·ligent. El temps lliure, se’ns deia, estava representat per aquest dispositiu tecnològic, l’eina meravellosa que ens permetria organitzar la nostra vida millor. El resultat ha sigut justament el contrari, hem agregat més coses que ens roben el nostre temps.
Als Estats Units, on hi ha llocs on el descans dominical i tancament comercial és preceptiu i ai del qual li ho salte, l’assumpte ha sigut portat diverses vegades al Tribunal Suprem del país. Uns empleats d’un comerç van ser processats per vendre en diumenge un joguet i articles d’escriptori. Es van al·legar perjudicis econòmics a causa  de prejudicis religiosos, però la cort va discrepar. El seu president va respondre que el que es pretén amb el tancament no és complir amb una norma d’aqueix tipus sinó garantir un dia de tranquil·litat  i harmonia social.
A la vista de l’evolució d’aquest tema, caldria plantejar-se -com ha ocorregut amb el discutit canvi d’hora- si  una mesura així és necessària i beneficiosa. A vegades, jo mateix a vegades, maleïm als establiments-grans superfícies, restaurants, etc.-que trobem tancats els diumenges. El seté dia, que se suposa creat per a descansar pel Creador, és per a molts un dia buit i tediós on es busca un lloc per a divertir-se, també un dia crític per als oblidadissos que necessiten algun objecte o producte o un lloc on comprar aliments. Però, segons m’han comptat persones que han treballat en aquests centres comercials que ocasionalment obrin alguns diumenges al mes, és poc el que s’embene i per a les empreses no resulta rendible el pagament d’hores extra als seus empleats.
El medul·lar de l’assumpte, com apunta el periodista canadenc James Bernard MacKinnon, autor del dia que el món deixe de comprar (Debat, Penguin Random House, 2021) és que reduir el consum aporta importants millores al medi ambient, a tal punt que podria ser una mesura molt més efectiva que unes altres que s’intenten implantar per a evitar la deterioració o el canvi climàtic. Però sobre aqueix assumpte tornarem en una altra ocasió, ressenyant aqueix llibre.
MacKinnon cita al començament d’aquest assaig amb entrevistes a productors i vistes a societats de “consum zero” a filòsofs, com Sèneca (“Pobre no és el que té poc , sinó el que molt desitja”) o Hannah Arendt, que deia que la societat de consum no està en condicions de cuidar al món, i que com un Rei Mides cobejós arruïna el que toca.
Mai en diumenge feu compres. Descanseu, feu amics . I ací pau i després glòria.