Maigualida Robles: “La creativitat és la manera de deixar-te lliure, sense imposicions, donant-te totes les possibilitats des de la flexibilitat”

Maigualida Robles és una fotògrafa que t’encanta i t’atrapa amb tranquil·litat que viu des de fa molt de temps a Alacant encara que va nàixer a Madrid i va viure a Canàries i Osca.

Ella hauria estudiat com unes 50 carreres encara que es va formar en Ciències de la Mar i això, probablement, és perquè li encanta aprendre fins i tot pintura que li omplia com a persona.

Li interessa moltes coses com la filosofia oriental, l’antropologia i la història, però a més és humil i sense presses.

Va obtindre la Beca TFOCO pel Millor treball del Títol d’Expert en Fotografia Contemporània i projecte d’autor 2018-19 promogut per Mistos i la Universitat d’Alacant

Pregunta: Què vas deixar de costat quan vas decidir dedicar-te a la fotografia creativa?

Resposta: Res, tot té el seu temps. En el meu cas, em naix més en el fons de la meua mateixa i va ser quan vaig trobar que la cambra em dóna més peu a veure i conéixer noves coses. La fotografia és un espai del meu en l’actualitat.

P: En quin moment et vas adonar que podies dedicar-te a l’art fotogràfic.

R: Les meues relacions personals amb altres persones que es dediquen a la fotografia, a la qual vaig arribar per amor llavors. A la mateixa vegada, aquesta eina o vehicle m’ompli i em permet expressar encara que encara no tinc la plasticitat per a desenvolupar aquesta activitat creativa.

Jo m’estic fent, estic descobrint-me i això m’apassiona. Et pots trobar amb tot allò que fas. És un camí que només he començat a recórrer i honestament crec que encara em queda recorregut.

P: Per la teua última exposició col·lectiva en la inauguració de MISTOS, vull pensar que és per a tu important el pas del temps.

R: No sé si és important, sinó que el temps em permet trobar-me per tant acceptar el viscut. Acceptar les petjades i les cicatrius, però veient-li un sentit més lluminós. A vegades no ens acceptem i ens fa por veure’ns a nosaltres mateixos i cal tindre una actitud que ens permet veure’ns més plens o més a gust amb nosaltres mateixos.

P: Podries catalogar o categoritzar el teu art d’alguna forma, situar-lo en algun lloc?

R: Només sé que estic començant. Només tinc un projecte ferm “44 batecs” Va ser un projecte molt ràpid, realitzat en uns 4 mesos condensat en 25 fotos aproximadament. La meua mare, en aqueixa època, tenia una malaltia de cor que li provocava tindre uns 40 batecs res més.

I vaig estar en aqueix trànsit de la malaltia de la meua mare que li produïa un reajustament total de vida i li suposava plantejar-se una vida nova. Aquest procés el vaig viure jo en persona on jo també vaig haver d’aprendre novament perquè havia d’assumir noves coses per a començar de nou i estimar-te més en la teua pròpia vida.

La meua fotografia és una manera de despullar-me. No sé posicionar-me, per tant, en un lloc o categoria.

El cos de la història és buscar les riqueses que tenen els fets físics que ens ocorren a tots tendint tota la productivitat encara que ens dolga o afecte veient-lo tot com un aprenentatge o un fet amorós de les coses.

P: La fotografia necessita de temps, intel·ligència o creativitat exclusivament?

R: Crec que tot, encara que més que intel·ligència és bagatge cultural que siga una plasticitat que necessite d’un cos més gran com la literatura o altres arts. La creativitat és la manera de deixar-te lliure, sense imposicions, donant-te totes les possibilitats des de la flexibilitat. El temps és essencial perquè cal dedicar-se a veure els coses.

P: Si ho tens definit, quin serà el teu pròxim projecte fotogràfic que faràs públic.

R: No ho tinc definit. Per una qüestió formativa en els pròxims mesos hauré de realitzar una proposta que no he definit en l’actualitat i que compartiré amb altres professionals on descobriré si la meua història conta la història que he pensat realment com un acte també que ajuda a la meua formació.

P: Creus necessari exposar la teua obra perquè la conega el públic o consideres més interessant el treball íntim i tot sol que és el que et pot portar a produir les teues creacions amb independència de la seua difusió?

R: Difondre no està mal i a més és bell i això té valor. M’encanta veure com arriba el meu treball però és essencial, és la meua pròpia experiència personal, el procés de crear-lo que és més important.

P: Estàs unida d’alguna forma al conjunt de fotògrafs i fotògrafes de la ciutat d’Alacant? Veus un fil conductor?

R: És aquests dos últims anys una mica més però no m’interessa tant la fotografia sinó la persona.

La fotografia per a mi és un company perquè en el meu cas, en la meua vida, hi ha coses molt importants que no són la fotografia.

P: Ser fotògrafa en una ciutat com Alacant, té futur real?

R: És dur perquè només conec uns pocs que puguen viure de la fotografia d’autor. Si no tens història és molt complicat, es necessita molts suports que recolzen el teu projecte.