Dolents temps per a la lírica, la parlamentària, especialment. Un diputat del PP pren la tribuna i flama inútil a la Ministra Montero. Ho va veure tota Espanya, asseguda en el seu sofà, mentre el guisat diari es calfava en un altre foc menys viu. Manuel Vicent, que als seus 86 anys ha vist molt amb aqueixos ulls celestes, xicotets però penetrants, entrevistat per Xabier Fortes en La nit en 24 hores, ha qualificat a la melé parlamentària com un “corral d’ànecs”, indigne d’una institució fonamental per a la democràcia.
No seria la primera ni l’última vegada que un pare de la pàtria elegit amb el nostre vot democràtic i pagat amb els nostres diners salta a la palestra per a llançar jeremiadas o injúries als seus contraris. Julio Camba, en la seua excel·lent sèrie de cròniques parlamentàries “Diari d’un escèptic”, ressenya així la intervenció del diputat carlista Rafael Díaz Aguado Salaberry, furibund representant de la minoria carlista: “És un orador violent, exaltat i impulsiu. Aquests oradors no són del meu gust. No tenen mai un somriure ni una ironia; no estan mai a to amb l’ambient que els envolta, i les seues majors indignacions són acollides sempre amb una íntima i piadosa hilaritat. El Sr. Salaberry ha de ser un home de mal geni; però el mal geni no està reconegut encara com una dualitat dialèctica (…) Jo proteste contra l’oratòria agressiva del Sr. Salaberry, i amo, en canvi, l’oratòria clara, reposada i serena d’aqueixos hàbils oradors que s’alcen modestament i comencen a parlar, a poc a poc, en una conversa florida d’anècdotes i d’ironies, sense indignar-se mai, sense descompondre’s mai, sense abandonar el somriure ni perdre la intenció. Aquesta oratòria és compatible amb tots els menesters mentals de l’auditori. Al mateix temps que se li escolta es pot pensar o somiar, sense por de que un crit inoportú o una punyada inesperada vengen a  desfer l’àuria madeixa de les nostres càbales imaginatives. És una oratòria propícia al somni i a les bones digestions, i és l’única oratòria que té raó de ser, posat «que cap veritat hi ha en el món que valga la pena de dir-se a crits”.
Jo gravaria aquestes sàvies paraules del cronista de les Corts més enginyós que ha existit en una placa de bronze, al costat de la parella de lleons de l’entrada. El Congrés, com concloïa Camba en la seua crònica posterior a la sessió del 24 de maig de 1907, “és un estret recinte en el qual tot es pot dir a mitja veu”.
La brega, les males maneres, amenacen amb apoderar-se del fòrum madrileny, també fora d’ell. A l’ajuntament de Saragossa, una regidora de Ciutadans ha proferit una sèrie d’injúries inacceptables contra la Ministra d’Igualtat, que la desqualifiquen a ella mateixa pel seu contingut masclista i groller. Cert és que donya Irene no ha estat fina tampoc desqualificant a la magistratura, la qual cosa ha elevat el to de les rèpliques de l’oposició. No obstant això, res justifica aquesta falta d’encert i de modals. Hi ha més educació al carrer que en l’anomenada “classe política”. Quina desgràcia.
Mals temps, per a la democràcia també. Cite a un altre gran periodista, també mort: “Els partits s’han convertit en mecanismes de l’Estat, que s’ha convertit en mecanisme dels bancs” (“Fill del Segle”, 1998, Eduardo Haro Tecglen). Ara els hipotecats, entre els quals ja no em trobe, per fortuna, ja que he triat finalment viure de lloguer, mendigaran una treva als bancs. Falta saber si aquests decidiran quedar-se novament amb els habitatges per a malvendre-les o si acceptaran canviar les condicions a canvi de seguir com sempre en el seu paper de Shylock , ajornant el cobrament de la seua lliura de carn.