El sopar de Nit de Nadal és, a ningú se li escapa, la més bella de l’any. La crisi personal —d’haver-la, i sempre n’hi ha— s’aparca durant unes hores, s’oculta hàbilment sota les primoroses estovalles calades, i s’afanya un a tenyir l’ambient d’amables i riallers colors. Per a no turmentar als nostres, que ja són majors. La frustració que provoca la deriva d’un projecte empresarial, o el terrible dolor que causa la ferida profunda d’un recent desamor, s’encobreixen amb destresa i enginy durant les hores d’aqueixa preciosa nit per a no despertar la preocupació dels nostres sers estimats. Nit de Nadal és una bellíssima treva, és un dolç racó en aquest bulliciós pati d’esbarjo de la vida, i mereix que les famílies es conduïsquen amb amor i amb bons desitjos. Hi haurà temps demà de tornar a l’enveja, a la freda indiferència, a la quimera i a la revenja. Demà podrem reprendre el nostre comportament hipòcrita i mesquí.
No obstant això, hi ha un gran nombre de persones que viuen en soledat, i que no troben en Nit de Nadal sinó un trist erm gris, sembrat de records marcits, desmanegats ja, que els colpegen el cor com unes capritxoses tenacillas. A més de la física, hi ha altres soledats igualment devastadores, i que tant s’acusen en aquestes dates: l’espantosa soledat que senten algunes persones acompanyades, o l’agra soledat que inspira, per exemple, aqueix nodrit grup d’amics, xopats de plec, que cap consol ofereixen, que en res enriqueixen l’ànima de les persones vulnerables.
La Nit de Nadal és la data més emotiva de l’any. Per aquesta raó, aquells que forçosament resideixen lluny dels seus —per treball, per un somni— es perfumen generosament mentre la melancòlica ona del record familiar trenca, apesarada i enèrgica, a les cantonades del dormitori, mentre l’ona esclafeix tossuda en els esmolats angles de l’habitació buida, ahuecada i plomissa: es botonen engalanats fins a la gola, i se senten després, subjectant el somriure amb filferros, enfront de la pantalla del flamant telèfon —una ganga del divendres negre—, disposats a mantindre una breu videoconferència, perquè és quant els queda. Ai, com crema l’empresonat plor en el pit. Substituir la trobada nadalenca, les abraçades i el bes d’una mare per una sense encant reunió digital no és senzill, no és natural, no és saludable. Quina terrible caricatura de l’amor.
L’esforç de les persones que resideixen en soledat per inventar-se les aromes, per recrear un clima de Nit de Nadal, és tan infructuós com monumental. No pot un, per titànic que pinte l’ànim, sentir-se envaït tot sol per l’esperit nadalenc. Com el ninot abandonat d’un xiquet, que desperta dolorosament nostra més arraconada infància, com aqueix suplicant i rebutjat ninot de drap, orfe hui, que ens estripa el cor amb el seu lament mut i estrident, així, per a aqueixes persones soles, s’erigeix en silenci, penosa i angoixosament, aquesta entranyable festivitat.