Comencem alegrement per la desqualificació: el ximple usa la ciència per a negar la ciència. Aquest podria ser l’improvisat axioma que confirmara els eufòrics arguments del nostre article. Però tenim més: el negacionista avorreix l’explicació científica. En aquest punt, sentim una sort de graciosa compassió pel merluzo: imagine —per buscar precipitadament un exemple— que està vosté gaudint de la pel·lícula Superman i algú s’obstina a demostrar-li que el que apareix en pantalla no té sentit, que un individu no pot volar valent-se només d’una miserable capa.
El negacionista nega, després existeix. I ací comença el vertader despertar de les nostres indignacions: el negacionista ho nega tot, nega per negar, nega per fastig, per capritx, per airejar la rebequeria. Nega fins a ranejar en l’absurd, fins a fer-nos enrogir de vergonya aliena: la terra no és redona, plana o triangular; la terra és com el negacionista li diga a vosté, com la seua voluntat o el seu antull decidisquen hui. Però no es deté ací, perquè s’esforça amb tot el seu ànim a convertir el ridícul en grotesc: s’han donat casos en què el negacionista ha arribat a negar fins i tot la maldat provada d’una sogra.
Va haver-hi un negacionismo primigeni que va existir abans que apareguera el modern negacionismo: el que negava, verbigràcia, la conquesta de la lluna, fabulós muntatge cinematogràfic on n’hi haguera. Riga’s vosté de les pel·lícules futuristes, de totes. Les hordes negacionistes es llisquen de quatre grapes, amb una lupa capturada entre les dents, per les revistes de publicació científica, que són per a ells com una repleta i sorprenent font d’inspiració, com una musa per a Homer, i en elles troben arguments meravellosos —negant i invertint sempre la major— per a donar curs a la seua contumaç fantasia. S’ha negat tant de sobre els beneficis de les vacunes que és difícil delimitar on comença i acaba la comèdia: es fa complicat traçar, i ací sorgeix el vertader perill, les línies que defineixen on comença i acaba el risc per a la salut dels dòcils borregos que combreguen amb les teories temeràries d’uns quants desiluminados. El negacionismo, portat al paroxisme, es converteix —amén de la tribulació de la intel·ligència— en un insuportable ensomni: on vosté veu un núvol blanc i algodonosa, solcant innocentment els bells cels blaus, ells veuen l’amenaça d’un tuguri espia i volador, d’un laboratori flotant, afavorit per les grans corporacions capitalistes, on confinen als ciutadans i els examinen alegrement el recte.
El negacionismo existeix perquè és una època perfecta, perquè es donen totes les condicions. Quina trista paradoxa que mai abans s’haja tingut tan a mà la possibilitat d’instruir-se, d’admirar les virtuts de la ciència, i que li la menyspree i calcigue deliberadament. Per què creure en els terribles fets provats de la història quan es pot engrossir una entelèquia i seduir als més febles amb l’eficaç altaveu de les xarxes, als crèduls, a aqueixes pobres gents sense criteri, i també a aqueixes persones que, contagiades per la indolència d’aquests temps feliços —que elles consideren emocionant rebel·lia—, menyspreen la veritat i el coneixement i no senten gens d’interés per abandonar la seua ceguesa.