Supose que a hores d’ara tots estem cansats de la pandèmia, de la guerra, de la inflació, dels debats (si es poden dir així) polítics. Hi ha alguna cosa en l’ambient que recorda episodis de la Història en què la gent es tornava boja omplint salons de ball, cabarets i restaurants. Va ocórrer també abans de la primera guerra mundial i crec que també en els prolegòmens de la següent contesa planetària. I ara com a humana, massa humana, reacció davant la desgràcia de l’ofici de viure en temps movedissos, en els quals no sols es trontolla el valor de la moneda sinó els que alguns criden, amb menor o major encert, “valors”.
Després de la segona guerra mundial, representants de les ràdios i televisions europees reunides a Suïssa van llançar la idea d’un gran certamen musical, que després de diversos noms finalment s’ha conegut internacionalment com a Festival d’Eurovisión. En ell han participat, encara que alguns sense haver guanyat, molts artistes de la primera plana tant dels seus països com mundial. La llista és llarga, però convé recordar que per part d’Espanya van estar ni més ni menys que Julio Iglesias i Raphael i estreles com Modugno i Battiato per Itàlia . Així i tot, hi ha els qui s’atreveixen a injuriar el certamen qualificant-lo de “carrincló” i “vell”. L’últim podria ser, ja que l’esdeveniment figura com el més antic emés sense comptar que és el de major audiència internacional.
El renou format després de la selecció de la cançó Slo Mo, interpretada per Chanel, va arribar a diversos àmbits incloent als polítics, com no. En aquest país absolutament tot és motiu d’enfrontament, discussió, polèmica (“debat” diuen alguns, però és fals perquè en aqueix cas hi hauria un diàleg racional), etc. Per tant, va haver-hi desgavell abans i també després. En un primer moment es van incendiar les xarxes socials insultant a la intèrpret, a la qual li deien de tot menys bonica. Especialment els ultres de tot pelatge que recordaven la seua condició d’immigrant i altres que s’esquinçaven el mantell feminista acusant la cançó de masclista o fins i tot d’incitar a la prostitució.
La guanyadora en primera instància va romandre ferma davant les crítiques i amb obstinació va afavorir que la seua candidatura cresquera i es considerara com a possible cavall guanyador.
De retorn a casa, amb el “bronze” ben guanyat, van seguir els majaderos criticant, aquesta vegada al govern , acusant-lo d’hipòcrita en felicitar a qui havien qüestionat en un primer moment. Almenys a ella no li ha ocorregut com a l’atleta Ray Zapata (hispà dominicà) al qual de retorn de les Olimpíades ho menyspreaven per no portar el “or” i fins li van negar una hipoteca.
Aclarisc ací que el tema Slo Mo em deixa fred. Ni m’agrada aqueix estil musical ni entenc la lletra, que em sembla un batibull en “spanglish”. Tampoc sé molt bé que és el “sugardadismo” del qual l’acusen algunes ultres. Sobre la figura de la intèrpret no em pronuncie, però pense que cantar és una altra cosa que el que fa. Encara que el que fa ho fa molt bé. Jo em vaig quedar en el jazz i la “chanson” i la meua preferida en aquesta edició va ser la representant lituana, que ve d’aqueixos estils.
El que és clar, per a mi, és que Chanel , que no és un perfum ja ni una marca estilística d’alta costura, és la prova del cotó que no hem evolucionat cap a una comprensió d’uns certs fenòmens culturals i socials. Que subsisteix un odiós racisme retrògrad al costat de progressismes absurds (vegeu Pilar Rahola entre moltes furibundes).
Llig en algun digital que la notícia és que la intèrpret hispà cubana té una germana menor, que no es dedica a la dansa ni al cant sinó que estudia per a advocada. No veig quina importància pot tindre aquest vincle familiar de Chanel ni que s’indague si el bes a una de les integrants del seu equip té connotacions diferents a la d’un simple gest d’afecte. Crec que el pitjor per a aquesta artista, el camp professional de la qual és la dansa i l’escena musical, està per vindre. Convertida en icona d’un estil triomfant li espera després el que aquest país de tots els dimonis (Gil de Biedma em dona la llicència per a usar el seu vers) fa no solament amb els eurovisivos, convertir-la en joguet trencat, en carnaza de mitjans de entrepierna (que no del cor) o en participant, o jurat de concursos de talent, com fan altres “triomfadores” de la cançó nacional.
Déu guarde a Eurovisió i als seus molts fans. I que el Diable oblide als incauts que es van pujar als seus escenaris amb la il·lusió de guanyar el trencadís micròfon de cristall.