Aquest poemari és essencialment la importància de l’instant, sent estimat o sent amant, a xicotets glops. Primer conèixer-li, a l’autor, que es descobreix amb el vers escrit. Fent-ho tot per a saber de si mateix, i que sapiem d’ell, les xicotetes coses que ho diuen tot.

És una poesia del desig però també de la paraula sincera que t’agradaria que et recitaren, que t’explicaren estant replet d’intimitat malgrat els riscos que cal córrer quan decideixes ser membre d’aquest festival de les abraçades que tant s’enyoren com si fóra el més vital, que ho és.

La poesia de Velandia, la que m’atrapa a la meua com a lector, és un crit gens estrident que se t’amuntega en cada respiració i que et deixa en silenci, amb la mirada perduda no sé on però molt ficat en l’escènica dels seus versos. I açò, no ho aconsegueixen tots els i les poetes, aconsegueixen altres coses, però aquest xec en blanc no és fàcil obtenir-ho per molt que s’intente. Crec que ocorre perquè ell escriu la poesia per a ell encara que després es convertisca en un regal per a tots i totes.

Els homes dels poemes de Manuel es presenten -sense saber-ho- com a déus: que ho senten tot, que admiren les coses importants, que s’estremeixen en el moment oportú, que obrin les pàgines o que tanquen les històries quan s’acaben de debò. I açò, es converteix en un homenatge a les emocions sentides i es nota.

És un poemari que cerca la millor versió de cada trobada i reflecteix in crescendo la intensitat de cada moment individual sentit: SER EL MEU HOME, en cada situació gravada, amb cada amant que no encertes pel to a saber si és el mateix, que no ho és.

El temps és pura inquietud, perquè et fa esperar o perquè et fa actuar, a favor de tot. Sembla, en qualsevol cas, que a Manuel li va a faltar temps per a tot -és inquietant a voltes- perquè els seus versos necessiten temps infinit: perquè no passe res o per a les constants revolucions d’abraçades. I açò es llig, i a més se sent.

Aqueix temps, fins i tot aqueix tic-tac insistent, a voltes és l’enemic per a no poder ser perquè t’acorrala en cadascuna de les històries arrabassades escrites per ell. Però ell segueix sent i aconsegueix acomodar-se en la pròpia solitud.

Hi ha una segona part, més curta, on encara que seguisquen havent-hi homes que estimen o desaman sobre tots són versos d’esperança i amor, que enforteixen amb l’exili. Açò solament té un avantatge egoista, perquè açò m’ha portat a conèixer-li en la meua-nostra ciutat, a sentir-li i a admirar-li, especialment com a persona, també com a artista en segon lloc.

 

 

La tercera part ho forma un sol poema d’amor a María que no està amb ell, perquè fa temps -el joiós temps- que deixe d’estar-ho. María és aqueixa persona, tan vital, en la vida de Manuel que pertany al grup dels quals obliden les coses d’avui i recorden com si fóra avui les coses d’abans d’ahir. I açò produeix, com poc tristesa, perquè l’Alzheimer esfondra interiorment a les persones que ho tenen i desajusta la forma de sentir als quals els acompanyen. Podria ser un poema de tancament -que crec que ho és- però Manuel, interessadament, ha renunciat a aqueix ritual en el poemari imagine que per a trobar altres equilibris amb la seua mare que es necessiten davant aquestes coses per al que no estem preparats, i sé del que parle.

Quan lliges aquest poemari, prepara’t perquè no ho vas a oblidar mai. Ho vas a portar en tots els teus viatges en els quals tingues una bona raó per a compartir-ho amb algú a qui estimes, siga home o dona. Que estimes, insistisc.

Ja en la teua llibreria.