Des de molt xicotet em va interessar el món de la fotografia, era el benjamí de cinc germans i vaig heretar tots els seus gustos, entre ells el gust de fer fotos en aquell Tànger dels anys seixanta del segle passat.
La meua primera cambra va ser una kodac instamatic automàtica que feia unes fotos estupendes, després vaig anar fent fotos amb càmeres millors que compràvem a les botigues dels indis que venien les últimes novetats com aquella càmera rèflex Pentax de la qual guarde tan bons records.
Vaig fer algun curs en el col·legi i poc més, la resta ha sigut un aprenentatge autodidacta amb la cambra i també en el laboratori que teníem a casa, un d’aqueixos amb ampliadora, paper i bombetes roges per a no vetlar les fotos.
Les noves tecnologies amb les noves càmeres digitals van irrompre i van arribar a les meues mans tenint l’oportunitat de tindre diverses d’aquestes càmeres rèflex, fins que vaig arribar a la Cànon 60d amb la qual vaig fer aquestes fotos de les dones terrissaires.
Són fotos quasi «robades», encara que les dones van veure la cambra i es van asseure just davant d’ella, l’objectiu que vaig usar era un de cent mm que em va permetre disparar sense necessitat que posaren resultant molt senzill fer aquelles preses tant que no es van sentir molestes en cap moment.


A vegades al Marroc he tingut problemes en fer fotos de persones i sobretot a dones. En el segle XIX els pintors orientalistes es trobaven en situacions semblants i havien de recórrer a senyores d’origen jueu que no anaven tapades però això és una altra història.
Ara toque els dos pals, a vegades recórrec a la fotografia analògica o faig fotos digitals com és el cas d’aquesta sèrie.
A més la meua amiga Cloti Guzzo va ser tan amable en escriure aquest bell poema per a aquestes fotografies de les últimes terrissaires del Rif. Li les vaig enviar, la seua resposta va ser automàtica i em va regalar aquest magnífic poema ple de sentiment.
Cloti Guzzo planteja “La meua aportació a l’obra de l’artista Pedro Maté Calderoni, ha sigut , com sol ser la poesia, un moment fugaç que s’interioritza en els records de tots dos, la nostra infantesa. Aqueixa part de les nostres vides, es va unir per un moment. Així és l’art.
El va captar en les seues fotografies, el moviment d’unes mans, d’un cos cansat, modelant la pròpia vida, traient el més profund en cada imatge que ha captat, dignificant l’art de les terrissaires, i alhora, fent una introspecció sobre la seua pròpia vida; no és fàcil aquesta unió, principi de la dignificació d’aqueixes dones, de totes les dones perquè són de la terra i és la terra el que fotografia.
Agraïsc a Pedro la seua obra i haver pogut fer un poema a través de la seua mirada i espere que sorgisca de nou la inspiració tangerina tan especial i minoritària”.
Amb aquesta sèrie també vaig tindre la possibilitat d’exposar en l’Institut madrileny en una exposició conjunta de diversos fotògrafs que em va omplir d’alegria.
Les dones terrissaires i la terrisseria del Rif tenen molt a dir i es mereixen com a mínim un reconeixement fora dels seus canals habituals.
La terrisseria femenina berber del Rif és un llegat ancestral que ha passat de generació en generació, de mares a filles, potser des del Neolític fins als nostres dies.
El seu origen és de fa uns 9000 anys a Mesopotàmia des d’on es va estendre per tot el Mediterrani.
Les terrissaires seleccionen el fang de pedreres pròximes a les seues cases, el transporten en rucs i després als patis dels seus aduares el treballen.

Primer preparen la massa colpejant-la amb uns pals de fusta i la tamisen fins a aconseguir una massa homogèniaA partir d’uns corrons de fang comencen a modelar-ho amb aigua fins a aconseguir donar-li la forma.
Una vegada que acaben la peça la couen en un forn tradicional de tova unes tres o
quatre hores previ assecat al sol. Després d’aquesta primera cocció comença la fase de pintat amb pèls de cabra units amb trossets de fang, a manera de bellotes.
La pintura és a base de fulles llentiscle picades en un morter; també usen pols de pedres triturades, i una vegada pintada la peça es torna a enfornar, aquesta vegada en una foguera feta a base de branques de llenya, fulles de chumbera i excrements de vaca, durant tota la nit, i són aquesta vegada els homes els encarregats d’aqueixa labor.
És una terrisseria basada en l’ús quotidià, d’una bellesa tan singular que és difícil no quedar corprés.
Cada utensili tanca una escriptura simbòlica de protecció cap a la família, cada atuell està especialment pensada per a donar-li un ús específic, així hi ha cassons, cassoles, tayines, pitxers per a aigua… Una infinitat de recipients, cadascun amb una comesa individual.
Alguns noms d’aquests utensilis són:
Anajdaham: paella de fang per a coure el pa.
Tayín: olla per a cuinar guisats.
Aqnús: sopera per a les cremes de faves i pésols.
Abuqar: càntir gran per a aigua.
Imayma: barbacoa de fang per a cuinar amb carbó.
Asejsth : cuscusera
La zona de producció d’aquestes famílies terrissaires comprén la impenetrable cadena muntanyenca del Rif que està habitada per tribus berbers que viuen apartades des de segles a penes colonitzades.
El fang és un material que tradicionalment s’usa per a fer cases de tova, forns i tot tipus d’utensilis per a cuinar i per a les labors domèstiques. Són les xiquetes, des de xicotetes, les que es dediquen a aquests menesters i les que arriben a ser terrissaires, enfront dels homes que es dediquen a les labors del camp.
Les tècniques d’elaboració d’aquests utensilis de fang són remotes tant que no utilitzen torns.

La alfarera del monte Yebel Sidi Mesaud

Te recuerdo en tus manos,

tal vez en tus manos de arcilla en tus manos de agua y fiebre.

Hay un paradigma que te debo.

Viniste

desde la tierra que hiciste nacer, y tus manos

de corcho y seda, tus manos de oro

me tocaron la frente ardiente y me dieron calor,

el de tu tierra.

Recuerdo que me levanté,

no quisiste mirarme a los ojos, me abrazaste

en tus sábanas

y tus toallas de rayas

y mis ojos te miraron partir, parir.

Y partiste en dos,

pájaros de arcilla ardiente, pájaros de barro

que cantan al fuego. Mujeres.

Mujer,

no hay una sola mujer que no sea de la tierra. Te recuerdo cercana construyendo ánforas.

Te recuerdo sentada, enjutada.

En escombros que convertían en perlas.

Te recuerdo en oro, en pulseras de oro,

en pañuelos de algodones hechos de borlones de plata

Mujer, te recuerdo sentada en tu casa

sintiendo lo que yo ahora siento, sintiendo la nada.

Transformando mi fiebre en vasos de tierra.

Sintiendo las Columnas de Hércules como pájaros hechos de barro.

Pájaros de barro del monte de Yebel Sidi Mesaud”.