Pepa Navarro és una escriptora que vaig conéixer fa com uns vint anys i ja començava a esbossar una mica de literatura en els seus temps desocupats, pocs anys després tot va començar a créixer i va ser un descobriment interessant que no vaig sospitar.

Em vaig enfrontar a aquesta entrevista combinant-ho amb el relat “Las razones del asesino” que ella havia acabat recentment i confesse que vaig quedar atònit per les seues raons que potser haguera preferit unes altres.

En qualsevol cas, com la conec, estic convençut que és una persona amb una dosi molt important d’imaginació i això es nota en les aparents ficcions de les trames de les seues històries, en canvi no em sembla una dona somiadora, eríodoante és molt terrestre secundant-se en tot el que té o li han regalat en la seua vida.

En la literatura de Navarro hi ha una dualitat molt definida: la d’escriptora que naix des d’un estat d’ànim òptim, però també la de lectora, fins i tot crítica, que és quan es troba en una fase més introvertida.

Creu en la inspiració, però has de treballar intensament gestionant i adaptant el temps per a la creació eríodoa. I això, a poc a poc, ho erí aconseguint, tenint en compte que ha publicat diversos relats en el eríodo 2018-2020.

Pregunta: Normalment contes que vas nàixer poques setmanes després que el primer home trepitjara la lluna, però en canvi eres una dona molt terrestre. Els teus relats et permeten la llicència de volar?

Resposta: Precisament per això, si sóc tan terrestre desenvolupament la meua faceta creadora amb la literatura. No ho faig mitjançant la vida quotidiana sinó a través del que conte en els meus relats, vivint-ho d’una forma paral·lela. A través de l’escriptura busque aqueixa vida, explorant altres opcions que no se m’ocorria fer en la meua vida personal.

P: Escriure crec que suposa per a tu un exercici d’introspecció que t’ha de revelar aspectes de tu mateixa que a vegades et sorprendran.

R: A tot escriptor, a través dels seus personatges, li indaguen en la psique de cadascun i descobreixen reaccions que no imaginaven. L’escriptura et posa enfront d’un espill que et permet descobrir aspectes ocults d’un mateix, que no havien tingut l’oportunitat de revelar-se.

P: Què comptaries de Pepa Navarro en la teua qualitat d’escriptora si hagueres de dir-li-ho a un desconegut.

R: Pepa Navarro escriu normalment quan se sent en un estat òptim i fa just el contrari quan no escriu. Tinc dues versions de mi: escric quan em sent en un bon moment i el meu estat d’ànim és bo. Quan em sent més introvertida, menys comunicativa, llavors és quan em refugie en la lectura.

Sóc una escriptora poc organitzada, a ratxes, escrivint fins a dos o tres relats alhora i hi ha temporades que puc passar molts mesos sense escriure ni una frase.

Quan escric sóc molt maniàtica i perfeccionista, canviar i modificar, encara que siguen coses molt xicotetes. No deixe el text tranquil fins que no l’he marejat mil vegades.

P: De xicoteta t’imaginaves sent escriptora, però no ha sigut fins al cap dels quaranta que has començat a escriure de manera més seriosa o continuada.

R: Vaig començar a escriure de forma més contínua a partir dels 40. Una situació familiar trista, em va posar davant de l’espill per a contar la història des de la tristesa que vaig tindre. Sempre m’ha agradat escriure.

P: Hui, et consideres una escriptora amb majúscules?

R: En absolut, per a res. Una escriptora amb majúscules es prendria de debò l’ofici d’escriure renunciant a moltes coses. Em considere més una escriptora de necessitat emocional.

P: Escrius del real i l’imaginat, però sempre et recolzes en un tret propi que és l’observació d’un entorn latent.

R: La realitat es pot ficcionar i aqueixa és una de les qualitats d’un escriptor i això li dóna versemblança. L’escriptura ens porta a una cosa possible, encara que no siga factible. Fins i tot evocant un món paral·lel.

P: Creus en la inspiració o eres més una escriptora que li dóna el valor al treball continuat?

R: La inspiració és molt important, però la inspiració t’ha d’agafar treballant. En les temporades de sequera, les idees que m’han sorgit, normalment no les he acabades.

Per això, fa falta inspiració i dedicació. Les dones han escrit menys que els homes i una escriptora de finals del segle XIX deia que ella escrivia contes perquè tenia fills i dormien la migdiada. Quan els seus fills van créixer va començar a escriure novel·les. Dedicar-li el temps que disposes i adaptar-te és un gran valor.

P: Atés que hem parlat d’inspiració, en alguna ocasió la teua persona ha inspirat la creació d’una història narrada d’un altre escriptor o escriptora, publicada o no.

R: No sé si em persona té molt interés, però potser alguna poesia quan era adolescent.

P: Els teus últims sis anys han sigut dels més productius i m’abelleix recordar llavors dos dels teus relats — “El niño” i “Madres e hijas”— que vas publicar en una editorial alacantina. Va ser la teua manera de començar en això de l’edició?

R: Sorprenentment sí, perquè mai he cregut en l’autoedició. Quan es va publicar “El niño”, tenia diversos relats escrits. Em van proposar l’autoedició però no ho vaig veure. Probablement no tindria res publicat si no haguera sigut per aquesta oportunitat de l’editorial alacantina.

P: Des del punt de vista de la creació, què va suposar per a tu aquell confinament que vivim no fa tant?

R: Fixa’t, quan havien passat dues setmanes del confinament entre en una d’aqueixes ratxes d’inspiració, escrivint un darrere d’un altre, sense solució de continuïtat fins a sis relats en tres setmanes que van tindre com a fil conductor la pandèmia. Hi ha un relat irònic, però en els altres s’esmicolen realitats socials: la violència de gènere, l’assetjament escolar, la soledat dels ancians o la soledat en la nostra societat.

P: Al desembre 2020 vas participar com a autora en el llibre “Tot era Març i altres relats” amb el teu relat “Volver”. Aquesta iniciativa que et va aportar en tu vida des dels seus diferents plans.

R: Em va importar veure un dels meus relats del confinament. D’altra banda, compartir espai amb escriptors consagrats i altres desconeguts a mi em va agradar molt. Finalment participar d’un projecte solidari com va ser aquest llibre em va omplir.

P: Què et suposa, a part d’un digne salari, treballar en les arts escèniques des del Teatre Chapí de la teua ciutat?

R: Treballar en alguna cosa que m’agrada és genial. Les arts escèniques m’han encantat sempre, perquè sóc una xiqueta de teatre. El meu treball és res repetitiu i pots aportar coses creatives i això sempre s’agraeix.

P: La cineasta Coixet en unes declaracions defensava les quotes per a traure a les dones de la invisibilitat injusta però després afegia un comentari qüestionable que era el de “falta dones que facen costat a dones”. En definitiva, en literatura tenim igualtat entre dones i homes?

R: Les primeres que hem d’ajudar a les dones són les pròpies dones i això no ocorre sempre, encara que cada vegada menys, aqueixa és la meua sensació de la necessitat de donar-nos suport unes a les altres, sempre que aqueixes dones reunisquen les condicions. Jo crec que tenim igualtat, encara que no ho puc afirmar al cent per cent.

P: Respecte a les xarxes socials, parle especialment de Facebook, Twitter o Instagram, no estàs a l’última. No creus que estàs desaprofitant aquest aspecte per a contactar amb nous lectors i lectores de tu, de la teua obra…

R: Pot ser, però igual no m’importa. Crec que personalment no ho necessite, encara que potser m’equivoque. Valore el meu temps molt.

P: M’agradaria saber quin és llibre de la teua vida, però, sobretot, m’interessa saber quina és la cançó o el grup de la teua vida, que t’ha acompanyat molt.

R: El llibre de la meua vida pot canviar d’un semestre a un altre, però seria “Cien años de soledad”. La cançó seria “Las ruinas” de Silvio Rodríaguez que jo li cantava a la meua filla quan encara no havia nascut.

P: Com vius i veus la vida cultural de la teua ciutat, Villena? Et sembla significativa o singular.

R: És tan àmplia que si la vida econòmica fóra tan rellevant com la cultural això seria Silicon Valley. La Casa de Cultura i el Teatre Chapí tenen una activitat rellevant i a nivell privat existeix moltes iniciatives artístiques. Crec que hauríem de treballar molt més la setmana del llibre.