Existeix un gran nombre de persones que confien en els polítics, que troben en ells al pastor que cuida amorosament del seu ramat, o, per expressar-lo d’una forma més senzilla, que creen en la política, en els beneficis i les virtuts de la política. Una densa i amalgamada multitud considera als polítics com una sort de persones sàvies, de persones entregades a vetlar dia i nit pel bé de la població. Veu en ells una espècie no de servidors públics, sinó de defensors dels seus interessos, del seu benestar, del seu futur. Veu en ells al guia que els condueix a través de la foscor, pressent en ells la mà amiga que els aparta de l’abisme i els acompanya cap al progrés. Maleïda siga, doncs, la benèvola ceguesa de la massa, que amb el seu innocent atolondramiento —amb el seu vot— consent a perpetuar una estirp tan singular d’individus nocius.

Nombrosos són els exemples del reiterat enviliment de la classe política. Nombrosos i rotunds els episodis de corrupció, l’engany recurrent, la mentida mancada d’enrogiment, les repugnants promeses buides, l’interessat i secret propòsit d’alguns moviments entre bastidors, la traïció a companys de partit i a si mateixos, la defensa d’unes injustícies i no d’unes altres, igualment injustes; l’inflat enriquiment personal, l’absència absoluta d’escrúpols, el menyspreu cap al sofriment d’uns sectors concrets de la població, els principis que muden de direcció com a penells, l’ànsia palesa i insaciable de poder… Cap d’aquests exemples ha servit de res. Es continua creient —com el fanàtic en el seu ídol de cartó, com el xiquet en els herois de la seua fantasia— en la integritat de l’honorable classe política. S’entropessa no una sinó mil vegades en la mateixa i repulsiva pedra. S’entropessa, no una sinó mil vegades, en la mateixa urna.

Hi ha un extravagant personatge que ve a completar aquest circ esperpèntic de l’horror, de la apestosa falta d’ètica, un abominable i peculiar individu que sobrenada satisfet en les aigües d’aquesta misèria moral: el periodista escuder. Se’l reconeix fàcilment perquè bota en el seu mullida butaca quan algú alça la veu per a jutjar severament a un determinat polític. El periodista escuder s’agita violentament en el seu pesebre, ensenya el tall de les ungles, mostra el seu semblant congestionat, vocifera llastimosament, esgrimeix els més enrevessats arguments en empara del seu patró, desacredita amb afany el criteri i l’oportunitat dels seus companys de professió… I un es pregunta, entristit, perplex, en quin moment de la carrera de periodisme, en quin punt de la seua formació professional se li recomana a un futur periodista que abrace furiosament una ideologia política i menyspree l’honrada cerca de la veritat, i protegisca l’estendard d’un partit polític com si en això li fora la seua pròpia vida.

És inevitable que es condemnen les velles aventures corruptes d’una formació política, que a vegades es porte a la memòria les vergonyes d’anys arrere, i la resposta del portaveu, com obeint les directrius d’una macabra comèdia, invariablement, és aquesta: «El nostre partit res té a veure amb el d’aquella època». Ah, doncs encara sort.