Fa un parell de setmanes vaig tornar a veure per enèsima vegada la pel·lícula Los Puentes de Madison i confesse que tornaria a poder fer-ho algunes vegades més, però en aquesta ocasió una amiga em va recomanar que llegira la novel·la i així ho vaig fer, vaig anar immediatament a la biblioteca perquè m’ho prestaran.

Hui tinc doblement la pel·lícula de la meua vida (almenys una d’elles) però també el llibre de la meua vida, perquè em semblen totes dues obres una proposta per a no perdre’s que parla d’una cosa essencial com és l’amor, d’aqueixos que resulten inesperats i que per tant et trenquen el ritme.

Los Puentes de Madison és una novel·la i una pel·lícula que va dirigir Clint Eastwood i interpretada pel mateix Eastwood al costat de Meryl Streep. El guió, el va escriure encertadament Richard LaGravenese, com a adaptació de la novel·la homònima de Robert James Waller que explora sobre la relació intensa entre Francesca, mestressa de casa i Robert Kincaid, fotògraf.

La història succeeix en 1965, a Iowa. Relata la història de Francesca Johnson, una solitària mestressa de casa del Mitjà Oest, nascuda a la ciutat de Bari  (Itàlia). Francesca s’havia casat amb un soldat estatunidenc destinat a Itàlia. Mentre el seu espòs i fills es troben fora, en la Fira de l’Estat d’Illinois, coneix a un fotògraf, Robert Kincaid, que ha arribat al comtat de Madison (Iowa) per a realitzar una sèrie fotogràfica sobre els ponts coberts de la zona per a National Geographic, i s’enamoren.

El crític de cinema Carlos Boyero assenyalava en una entrevista online que “sempre em fa plorar la seqüència del semàfor i l’he vista moltes vegades. És una de les poques vegades en les quals el cinema m’ha mostrat l’autèntica sexualitat d’una dona. És terrible la decisió de Meryl Streep de seguir amb el seu marit i amb la seua família, de guardar com un tresor en la memòria aqueixos dies i aqueixa plenitud de l’amor. Quina pena em dóna Eastwood, ell haurà d’envellir sense ningú al costat, només amb les seues fotografies i el record punyent d’un amor tan gran que va durar tan poc”.

El llibre Los puentes de Madison County el seu autor li ho dedica als Pelegrins, motiu que es resol llegint el llibre amb la justificació de la simbologia del camí i dels pelegrins.

El fotògraf Robert Kincaid arriba al poble perquè ha de fer un treball sobre els set ponts coberts de la zona. Els sis primers els tenia identificats en el mapa però no aconseguia localitzar el seté i és quan arriba a la casa de Francesca Johnson i li pregunta sobre aquest pont.

Fins a llegir la novel·la no vaig saber que cada pont tenia el seu nom i és quan descobrisc que el pont principal es deia Roserman Bridge i altres dos que es denominaven Cedar Bridge o Hogback Bridge i aquest detall no es descobreix en la pel·lícula que només assumeixes el concepte general de Pont de Madison.

El seu primer sopar junts va ser en la cuina de Francesca que va ser un guisat de verdures preparat lentament i que feia olor de tranquil·litat amb un munt d’històries divertides i inesperades. Després ell li proposa passejar perquè feia una nit molt agradable. Quan es van acomiadar ella va tindre la necessitat de tornar al pont principal i deixar-li una nota perquè el llegira l’endemà quan anara a fotografiar-lo: “Si vulgues sopar una altra vegada quan les papallones nocturnes estiguen en cel, veuen aquesta nit en acabar. A l’hora que desitges”.

Ell era un home com el vent i es movia com el vent. Que venia del vent, tal vegada.

De Robert Kincaid, i ho vaig descobrir en la novel·la, vaig saber la importància que té la poesia. A vegades, l’escrivia poesia i trobava la poesia en les imatges fotogràfiques que realitzava. En aquell lloc, les dones els demanaven als homes que foren poetes i, alhora, amants impulsius i apassionats. Quasi tot el que tenia a veure amb Robert li havia començat a semblar a ella eròtic. En el tancament del llibre, el músic John Nigthawk Cummings diu que el fotògraf era un poeta quan parlava de Francesca. Donada l’amistat que es forja, el músic li dedica un tema en uns dels seus concerts que es diu “Francesca”. Ella li diu, “porta’m a alguna part on hages estat, en un altre lloc del món”.

Encara que ella havia reconegut que hi ha bona gent al poble, però no és el que ella havia somiat quan era jove. No tenia la sensació d’estar fent una cosa dolenta, res que no poguera explicar-li als seus fills que finalment ho fa. Tot el que sabia de si mateixa va desaparéixer. Francesca decideix una de les nits confessar-li sobre el seu maleït sentit de la responsabilitat que tenia cap al seu marit i els seus fills i que li impedia emprendre un camí amorós amb ell. Ella també li assenyala en aqueixa conversa que “en una certa estranya forma tu em posseeixes. Jo no desitjava que em posseïren, no ho necessitava, i sé que tu no t’ho vas proposar, però això és el que ha succeït. Ja no estic asseguda al teu costat, ací, sobre l’herba. Em tens dins de tu, com una presonera voluntària”. Quant hauria canviat les nostres vides si haguera obeït als meus impulsos. A partir d’ací és quan ell li diu “en realitat no estem dins d’un altre ésser. Som aqueix ésser. Els dos ens hem perdut a nosaltres mateixos i hem creat una altra cosa, alguna cosa que només existeix com la unió de nosaltres dues”.

Ella conclou que no sé si podrem concentrar tota la nostra vida entre hui i el divendres. No vull necessitar-te perquè no puc tindre’t.

Ell té la sensació que totes les fotos que ha fet li han portat ací per a estar amb ella, li diu.

Hi ha un parell de coses, a priori, que m’agraden més en la novel·la. La primera és que en l’obra escrita mantens una estabilitat constant que en la pel·lícula, lògicament, s’interfereix especialment pels efectes de música o visuals que t’obliguen a estar en guàrdia. I d’altra banda, llegir les cartes que s’envien que ho fas des de la tranquil·litat sense perdre detalls com pot ocórrer en la pel·lícula.

Una carta de Robert i una altra de Francesca.

La carta de Robert amb explicacions finals a Francesca.

Aquesta carta escrita en vida, la rep Francesca quan Robert mor. El li compta la seua situació professional actual després de deixar National Geographic, que té un gos que li ha anomenat Camí. Li diu que ho recorda tot. La teua olor, el teu sabor d’estiu. La sensació de la teua pell contra la meua, els teus murmuris quan t’estimava.

La carta de Francesca la dirigeix als seus fills Michel i Carolyn.

Francesca Johnson va morir de manera natural en 1989, tenia seixanta-nou anys. Decideix posar les coses en ordre i considera explicar-los una cosa molt important als seus fills. Els conta per punts la seua història ocultada amb Robert Kincaid algú amb qui va estar indissolublement unida sempre. Els demana als seus fills un respecte a la seua figura i potser el seu amor també.

Aquestes cartes em semblen essencials en la novel·la.