Cuesta creure que a hores d’ara de la pel·lícula es continuï jutjant per endavant a una persona per raons merament infundades. El prejudici és com aquesta heridita tan impertinentemente situada que tant costa curar, que no deixa de sagnar i que en moltes ocasions acaba infectant-se. Costa veritablement assumir que la diferència de sexe, en particular, s’erigeixi una vegada i una altra en barrera infranquejable, en abisme insalvable, en deu abundant de robustes aprensions. Es tracta d’un drama quotidià —seria graciós i pintoresc si només sorgís molt puntualment— que ens fa a alguns enrojolar amb violència, escenes singulars de comèdia passada de moda i ochentera que es repeteixen dia rere dia en els àmbits més pròxims, més familiars, i que intentarem il·lustrar aquí amb brotxa grossa i la nostra habitual malaptesa.

José Luis —per tirar de nom exquisit— ha anomenat a la companyia telefònica perquè li instal·lin per fi la fibra i així poder veure els partidicos del seu equip còmodament arrepapat en el seu sofà de pell sintètica, i s’ha presentat una persona de l’empresa a primera hora del matí amb l’escala a l’espatlla i la perforadora a la mà: una noia, en concret, degudament acreditada, amb un anell travessat en el nas i dos flocs de color malva, i a José Luis se li han ennuegat les dues olives que estava mastegant: «És completament impossible, pensa José Luis, que aquesta noia conegui l’ofici. Miracle serà que no em trepi el frigorífic o l’urna de l’àvia». Ernesto franqueja la porta de l’avió i gira el coll cap a la cabina per curiositat, per aquest amor secret que professa a l’aeronàutica des de nen, i troba a una dona als comandaments de l’aparell. Camina després a la recerca del seu seient, suant, pàl·lid com un cadàver: «No enlairarem, pensa, aterrit, ens estamparem contra la tàpia. Estem morts». Resulta que al final sí que enlairen, i Ernesto passa tot el viatge, entre tremolors, figurant-se que la pilot revisa una revista de moda i mastega xiclet mentre es pinta les ungles, ignorant deliberadament les lucecitas d’alarma del panell. Angelita no vol que el seu ginecòleg sigui un home, i les seves raons són fermes, indestructibles, fundades: no permetrà que un marrà furgui en el seu cos sacrosant amb aquests dits cochinos d’home, no tolerarà que un porc —que res comprèn de l’anatomia femenina— l’examini amb ullets lascius. Don Emilio té un sever problema d’hemorroides. El diumenge, després de missa, s’ha personat en urgències amb llàgrimes en els ulls, rabiando de dolor, i quan ha vist a la doctora, ha preferit rebentar-se les almorranas amb una agulla que ha trobat en el sòl.

Els obstacles que s’oposen en un parlament per a aprovar determinats avanços en igualtat són un acudit comparats amb el sòlid mur de prejudicis que encara s’alça en la societat. Però ens resulta més còmode, més modern, molt més convenient fingir amplitud de mires i somriure amb sorpresa i reprovació quan advertim les reticències del veí.