Si la veritat és que l’angulosa silueta de les urnes encara no es destaca amb nitidesa en el boirós horitzó, i que, dels comicis per vindre, el premi gros, és a dir, les generals, encara es troba a més de sis tirs de pedra, no és menys cert que la processó ha arrancat ja sibilinament  des de la plaça i recorre amb calculat pas els carrers de la vila, portants cèlebres de la més negra demagògia. En aquest període interpapelétum —tan graciosos ens creiem—, la maquinària de les diferents campanyes progressa adequadament. No ha tingut temps el ciutadà de despullar d’arena les sandàlies, no ha aconseguit si més no desinflar el matalasset, però ja pot percebre, sota el balcó, com la torba belluga el triangulet de metall, com s’agiten les campanetes.

El runrún de les reiterades promeses —falses com l’abraçada d’una sogra—, la cantarella festiva del poble democràtic, una vegada més, ha començat a prendre la ciutat. Es despleguen, d’una banda, les conservadores i tossudes gavines i, per un altre, la vermella ideologia de la rosa, roja com el roig i bulliciós infern. Al mig i en alegre desordre, obrint-se passe a tímides colzades, seixanta candidatures més de partits emergents. Vote vosté a voleo. De nou, les dretes cenyudes i les esquerres emmurriades, agrupades a la seua pesar en nodrides quadrilles. Una altra vegada a sacsejar-se bufetades en el quadrilàter amorós del sufragi. Escasseja la tinta amb què emplenar les columnes de premsa. La tinta i el talent. Objectivitat periodística la que jo et diga, José Luis.

Com gaudeix el contertulià de bufanda en aqueixos debats eròtics i futuròlegs sobre la intenció de vot. Es frega les mans amb tal vehemència que podria reinventar el foc. Els gràfics afrodisíacs de vius colorines ho fan suar voluptuosamente. De major volem ser analistes. I si ens arriba, si botem la nota de tall de la FP, politòlegs. La nit electoral —quant queda, José Francisco— s’assembla bastant a aquella vetlada de l’entranyable Sabrina, la de l’incident mamari, inefable succés cisellat en pedra en el record de l’espanyol mitjà. El seguiment en temps real del recompte de vots, amb els seus vaivens vertiginosos, amb el seu tràfec de percentatges, provoca més taquicàrdies que una sobredosi de pastilletes blaves.

En quatre dies tornaran, no les fosques oronetes, sinó els cara a cara dels postulants. En quatre dies, les pretensions de cada corrent ideològic, els escuders desfilant ordenadament pels platons sota eslògans mediocres i gastats de campanya: uns amb el cec propòsit d’esculpir en marbre la figura de l’insigne governant actual perquè es perpetue —perquè mantinga l’elasticitat del seu poder, que escriuria Víctor Hugo— com la gàrgola feréstega d’una catedral; uns altres amb l’anhelat objectiu d’ajudar a pujar a l’auri tron a un nou i moderat messies que allibere el país de tota penúria i esborre, urgentment, les petjades encarnades del manirrotismo; uns altres amb l’orgàsmica determinació de partir la pàtria en mil trossos —en mil trossos més—, fixant el preu dels fesols, dels condons i fins i tot de la llibertat: permet que jo et suggerisca, amic meu, la qual cosa has de pensar. I els minúsculs grups espontanis que sorgiran, com una efervescent granellada —Parderrubias existeix!, posem per cas—, buscant fer el seu agost al crit pelat i enarborat del seu nacionalisme regional, tan convenient, tan oportú, tan xopat de xantatge. En quatre dies, renou i adrenalina. Cal ser un boig, senyora meua, per a perdre’s aquesta festa alegrada d’acolorides paperetes.