Com la majoria dels qui em llegiu ja sabeu i no necessiteu que us explique, existeix una multitud d’enemics que aguaiten dia a dia l’afable discórrer vital de la nostra comunitat trans. En escrits anteriors ja us he parlat i hem analitzat la majoria d’ells: ideologies atàviques, fanatismes religiosos, “feminismes” desquiciados… sense oblidar, clar, aqueixa cada vegada més vociferant ràbia de pura impotència que comença a créixer en certs sectors no tan minoritaris de la nostra ciutadania quan, davant tant desenfrenament i llibertinatge, veuen perillar amb horror el seu dret per a ells inqüestionable a obrir-nos el cap a la primera ocasió amb el seu fort i molt espanyol gallato de nusos… abans de res i sempre, que no es perden les essències.

Hui, a tenor de curioses circumstàncies vitals que més tard us explicaré, m’agradaria recrear-me una mica en una estranya tendència que ha sorgit en els últims temps en el si de nostra sempre patida comunitat trans. Imagine que, en el moment del seu gènesi, les seues inquietes impulsores pensarien alguna cosa així com “Ja que la nostra vida és tan avorrida i no tenim cap problema del quin preocupar-nos (manera ironia, of course), anem a donar-nos (i donar-los) una mica de vidilla. Creiem diferències, segreguem, i de pas ens empoderamos a costa d’aqueixa majoria de gent lletja que eclipsa la nostra indubtable feminitat i escultural bellesa de cànons clàssics. Com es deien? Ah, sí! Transgénero, vaja palabro més lleig!”

Per als qui encara no sapieu de què va açò, parlem d’aqueixa bizarra ideologia batejada recentment com transbinarisme. Que què és el transbinarisme? A açò anem.

Com abans us comentava, i com si les persones trans no tinguérem ja bastants problemes, el transbinarisme ens apareix com una “nova” ideologia disfressada de buenismo i integració, encara que no és una altra cosa que un intent més de divisió i laminació, aquesta vegada des de dins de la pròpia comunitat trans. Un intent regressiu de crear un sistema de “classes” entre nosaltres, en el qual les seues enginyoses ideòlogues defensen grandària anacronisme com que les dones transexuales, per a poder integrar-se en societat, han d’aparèixer el més sexuadas i definides possible fins a arribar a la màxima mimetización amb les dones cis. Tot açò justificat en la reivindicació d’una pretesa i subjectivament dissenyada “feminitat” per a la dona transexual. Una feminitat que no és una altra que la preferida per aquestes “ideòlogues”, les quals, treballant com se suposa que diuen treballar per a la comunitat trans, sembla que han resultat tenir uns gustos una mica bastant demodé.

Ah, quasi se m’oblida… per a aquestes transbinaristes, les úniques dones amb dret a cridar-se transexuales són aquelles que han realitzat la seua intervenció de reassignació. Les altres, les que esperem o les que no li la realitzaran mai, som simplement transgénero o queer i ens està vedado l’ingrés al paradís de la transsexualitat, perquè para elles no reunim els requisits necessaris. Perquè? Doncs perquè ho diuen elles.

Arribada a aquest punt, no em resistisc a explicar-vos la meua recent experiència personal amb una d’aquestes transbinaristes que em van presentar fa uns mesos. Poc després d’iniciada la conversa, immediatament les dues vam tenir un xoc dialèctic en qüestions relatives al tema trans (és que quan una escolta ximpleries de la grandària de les quals us estic explicant, doncs açò, s’enerva, i clar, ja no es pot callar). Després de coincidir un parell de vegades més i amb idèntics resultats, un dia m’assabente que aquesta senyora, molt preocupada ella, els estava aconsellant a les meues esquenes a companys de la nostra emissora de ràdio que no havien de deixar-me parlar en directe perquè les meues idees sobre la transsexualitat s’eixien de la norma… de la seua norma, clar. Si aquest personatge que es mou amb certa soltesa en el món de l’empresa, que no de l’activisme (l’activisme és alguna cosa molt diferent i més seriós) ignora el que és una ràdio lliure, o pitjor, no ho ignora i intenta coartar la llibertat d’expressió i opinió d’una persona trans com ella (sí, com tu, malament que et pese), doncs apaga i anem-nos. No solament eres una totalitària, sinó que eres tan lerda que vas i li’l dius als meus amics. Vas ficar el rem, amiguita… però la cosa no acaba ací.

A més de treballar en un programa de radi, sóc activista i porte des de fa un temps la portavocía en una associació pro drets LGTBl de la meua Comunitat. Doncs molt poc després d’allò, aquesta senyora torna a la càrrega dient per ací a qui li vulga escoltar que jo no hauria de ser la portaveu perquè jo no sóc una persona trans. Com llegiu. Com a molt sóc una queer que m’agrada exhibir-me. I com havia arribat el nostre personatge a aquesta intel·ligent conclusió? Molt fàcil: perquè jo no era femenina (al seu gust) A més era mentida que m’estiguera hormonando, perquè para ella jo tenia les tetas molt xicotetes… i atur ací, perquè mai m’he rebaixat a parlar d’aquests temes. Aquesta és la tolerància del transbinarisme. Molta vergonya però sobretot aliena, clar.

Parlant de feminitat, ha de quedar clar que, per molt que aquestes senyores s’obstinen, mai podran revindicar un únic i personal concepte del femení, quan vivim en una època en la qual tots sabem que masculinitat i feminitat són trets humans en constant canvi i evolució, i en aquest moment més qüestionats que mai. Jo sóc una dona trans amb tot l’orgull de la meua condició, i a mi ningú em va a dir el que sóc o el que no sóc. Sigues qui sóc, SABEM qui som.

Existeixen infinits models de feminitat, no solament el que aquestes preteses defensores dels drets humans defensen. Pretendre imposar el seu concepte del femení erigint-se com a noves “àrbitres de l’elegància” és pur deliri, i del pitjor. Simple i banal etiquetación, amb l’únic objectiu de segregar i discriminar a partir de la creació arbitrària d’una elit superior dins de la comunitat trans. I açò només té un nom: feixisme pur. Una aberració ideològica i extemporània, l’únic objectiu de la qual visible seria el de coartar i laminar nostra Diferència per a intentar absorbir-nos a totes les persones trans dins de la vella hegemonia del binari, tancant el cercle fins a coincidir sospitosament amb els principis proclamats per la dreta més rància i reaccionària. Es tracta de la vella estratagema de crear-se una identitat a la seua conveniència, a força de victimisme i en contraposició a una altra a la qual elles denominen inferior. En aquest cas, transexual sobre transgénero.

Per cert, us haureu adonat que fins ara només he parlat de transsexualitat femenina. No he esmentat per res la transsexualitat masculina, ni cap altra. Precisament. Perquè (agarreu-vos) per a aquestes transbinaristes les altres transsexualitats no existeixen. L’única transsexualitat que existeix és la femenina. En aquest moment és quan jo ja perd el fil… es tracta d’un tema que a l’hora de parlar en públic elles eviten acuradament. Potser també siga perquè, arribades a hores d’ara, els seus arguments comencen ja a desvariejar… un estrany pupurrí d’argumentacions biològiques i filosòfiques, entre les quals esgrimeixen “proves” tan pelegrines com aquesta que els homes trans (segons elles) no poden arribar a l’orgasme i per tant no són homes complets, o aquella que em va comentar una altra transbinarista que els homes trans els estaven envaint i robant els seus espais. Us recorden a les TERF? Sí, a mi també…

El transbinarisme no és activisme trans, no lluita pels nostres drets. No és més que una simple política d’empresa, una ideologia, una religió irracional… En la seua obsessió per una pretesa “normalitat” diuen abominar d’alguna cosa que elles criden subversió, que en realitat és un tret indesligable del fet trans i que per a elles no té res a veure amb la sensibilitat femenina (?). Aqueixa subversió (més exactament reivindicació i visibilitat) de la qual elles prefereixen renegar, l’exercim les dones trans cada vegada que eixim al carrer i som blanc de totes les mirades. La nostra sola existència és aqueixa mateixa reivindicació, aqueixa mateixa visibilitat. Açò que elles criden subversió no és un concepte discutible, forma part de nosaltres. No som persones cis ni tenim perquè ser-ho. No es tracta d’un ranci concurs de misses, ni d’una absurda competició per la feminitat o la mimetización… es tracta de viure la nostra vida, i punt.

Com mai deixaré de repetir, en les mans de les persones trans, intersexuals i queer està canviar la societat i fer-la més diversa, proclamant la individualitat i dignitat de cada ésser humà i l’exaltació i integració de la nostra Diferència.