Setembre en moda significa canvi. És quan cal deixar arrere els relaxats looks estivals i anar pensant què posar-se a la tardor. Per a açò abans cal fer un repàs al fons d’armari i rescatar peces com una camisa blanca, una bossa de pell o tal vegada un mocador de seda de la nostra mare o iaia.

Els dissenyadors mitjançant campanyes publicitàries comencen a donar-nos idees de vestuari com el working girl de Nina Ricci i Victoria Beckham, en maquillatge com els ulls fumats en negre mat que proposa Chanel i Tom Ford o en accessoris com les sabates de taló quadrat sense plataforma de Mary Paz, Pura López o Jimmy Choo. Les revistes de moda, Vogue, Doble ela o InStyle, ens mostren en les seues editorials els diversos conjunts que creen els estilistes tant per al dia com per als esdeveniments nocturns. És llavors el moment de llançar-se als carrers a la recerca del parell de sabates perfecte i de veure tendes i aparadors.

Encara que hi ha signatures inaccessibles per a molts com Dior o Óscar de la Renda existeix vida més enllà d’Inditex. Hi ha sempre en qualsevol ciutat una xicoteta boutique amb peces de dissenyadors desconeguts o emergents, fins i tot tendes vintage en les quals, si comparem el preu amb la manufactura del remallado tal vegada la diferència no siga tan escandalosa. De fet, he arribat a trobar autèntiques meravelles de confecció espanyola o italiana per 50 euros, la qual cosa no és tant, si tenim en compte que estaràs invertint en una peça de qualitat amb un plus d’originalitat que t’evitarà l’horripilant atac dels clons que sovint veiem pel carrer.

Personalment m’interessa el que han de dir sobre tendències Alberta Ferretti, Vivienne Westwood, Saint Laurent o Ió Fiz, entre uns altres, i no tant el que porten les celebrities, bloggers i influencers, que exceptuant les aparicions com a imatge contractada d’una signatura, la seua actuació es redueix a ser un mer instrument de màrqueting. La diferència significativa entre celebrities, la majoria actrius i cantants, és que, mentre que per a aquestes la moda és alguna cosa complementari a la seua trajectòria professional, les bloggers i influencers, ja siguen homes o dones, nacionals o internacionals, únicament depenen de la repercussió en les xarxes socials. A la majoria no se’ls coneix carrera com a tal, inclusivament quant a moda es refereix, doncs no són periodistes de moda ni tampoc models, pràcticament no escriuen, ni investiguen sobre el vist en passarel·les, en tendes o mercats ambulants, sinó que simplement es dediquen a exhibir el que les marques els regalen, embolicat en un estil de vida aburgesat que fa les delícies d’adolescents i seguidors sense referents que idolatren el postureo.

Part de la redacció de Vogue USA, i més concretament Sally Singer, directora creativa, va ser la primera a atacar a les bloggers i influencers dient sobre elles: “Esteu promovent la mort de l’estil”. Sarah Mower, cap de la secció de crítiques les va qualificar com a “patètiques”. Nicole Phelps, especialista en desfilades i Alessandra Codinha, editora de notícies de moda, es van sumar a criticar tal manera de treballar. Al que Julie Zerbo, creadora de The Fashion Law, va respondre cridant-les “hipòcrites” en l’article en l’edició digital de Vogue. La polèmica segueix inconclusa, doncs les editores no s’han tornat a pronunciar i les bloggers i influencers continuen fent el seu treball. Potser, fer-se fotos a cada pas, canviar-se de roba per a cada desfilada o fingir que t’encanta usar un producte, pot ser una dubtosa forma de fer negoci, però açò succeeix perquè algunes signatures, aprofitant l’afany de tafaneria del públic i d’exhibició de les reines de Instagram, han aconseguit crear en una sort de connivència un triangle amorós de consumisme. Si el públic deixara de seguir-los, els departaments de publicitat es veurien obligats a canviar la seua estratègia de venda i açò suposaria l’advertiment clar que no tot val.

En resum, tot canvia i en moda el canvi ha de ser una constant però, la qual cosa no haver de canviar mai és premiar la dedicació i l’esforç dels professionals que treballen per a fer-nos somiar desperts amb cada vestit o cada fotografia, i no els likes en xarxes socials que estan fent riques i envejades a persones sense talent. Entre sabates, vestits i perfums, on està l’esperit crític, benvolgut públic? Pregunte.