El dinosaure sauròpode Spinophorosaurus nigerensis, depositat temporalment en el Museu Paleontològic d’Elx, i resultat del Projecte PALDES liderat pel MUPE, ha sigut objecte d’una nova investigació en la qual la recreació virtual d’esquelets de girafes ofereix informació inèdita sobre la seua mobilitat. Els resultats han sigut publicats en la revista ‘PLOS One’ gràcies a un equip d’investigació internacional encapçalat per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), al costat de l’Institut Dom Luiz de la Universitat de Lisboa, i a la Universitat Autònoma de Madrid.

Encara que no és possible conéixer directament com funcionaven els colls dels Spinophorosaurus, la semblança anatòmica amb les girafes i l’ús de models virtuals permeten establir que tenien capacitats funcionals semblants. Així, es comprova que aquests dinosaures haurien tingut la capacitat d’alimentar-se de vegetació amb un rang de grandària des de 40 cm fins a uns 7 m d’altura, que podrien tornar el seu coll per a mirar cap endarrere o que el seu cap podria aconseguir el seu llom per a rascar-se o reposar en dormir, com succeeix en les girafes actuals. Els colls de tots dos van desenvolupar algunes semblances mitjançant un procés conegut com a convergència evolutiva.

A partir de la digitalització dels colls d’exemplars adults i juvenils de girafes i del dinosaure sauròpode Spinophorosaurus nigerensis es van modelar les capacitats de moviment en un entorn virtual en tres dimensions. En comparar, es va posar de manifest que els Spinophorosaurus podien situar el seu coll perpendicular al sòl, plegar-lo contra el seu cos i que, com les girafes, la flexió de coll no era suficient perquè el cap aconseguira el sòl. Com fan les girafes, els Spinophorosaurus haurien de fer una flexió extrema dels braços per a poder beure aigua. A més, la mobilitat del coll dels Spinophorosaurus augmentava a mesura que creixia, com en les girafes reals i virtuals.

Aquestes troballes són rellevants per la popularitat dels sauròpodes, que es caracteritzen per la seua enorme grandària i pel desenvolupament de llarguíssims colls i cues que els fan inconfusibles. Les discussions sobre la seua biologia són temes recurrents en la literatura científica sobre dinosaures, al no existir bons exemples actuals per a comparar-los amb l’anatomia d’aquests gegants mesozoics.

Aquestes semblances fan que el coll de les girafes siga un excel·lent model per a intentar entendre com funcionava el coll dels majors organismes que han trepitjat la Terra. La possibilitat que la seua semblança siga merament superficial o, per contra, que siga capaç d’indicar algunes de les funcions del coll dels sauròpodes, fa que el seu coneixement siga de gran interés per a un paleontòleg de dinosaures.