La balladora Samara Fernández pretén comptar amb aquest treball com el flamenc la va ajudar a escapar del rol que, per la seua condició de dona gitana, se li va assignar des del si familiar, des de la seua pròpia ètnia i des de la societat majoritària.

Aquest divendres, en ALEGATO de Samara Fernández es va proposar desmuntar mites, trencar estereotips sense usar el victimisme, sinó la reivindicació a través de la paraula i el ball que van ser molt intensos en el nou espai íntim que ha creat el Teatre Chapí de Villena.

Els artistes participants, Raúl Micó al cante i Lolo de la Encarna a la guitarra, van executar els pals del flamenc que representen a cadascuna de les valentes dones gitanes amb caràcter en el flamenc però sense deixar en l’oblit a centenars de dones gitanes anònimes, pioneres a exercir el feminisme, moltes vegades no sent conscients d’això.

Ella no volia però no li va quedar més remei i va reflexionar sobre quin anava a ser la seua posició enfront de la vida on li va portar a dir si defensar l’estoïcisme o el nihilisme i finalment ella es va considerar nihilista negant, per tant, molts principis de diferent ordre.

El camí va ser llarg, on ningú li explicava què passarà. I això ja ho va notar quan va començar el col·legi amb 5 anys. Sempre es trobava sola. En 2n de l’EGB va ser un any en què la seua professora no se sabia ni el seu nom i li cridava “tu” i les famílies es qüestionaven com una gitanita podia traure millors notes que el seu fill.

Era una època en la qual a l’hora de l’esbarjo els xiquets gitanos i els xiquets paios jugaven en els seus grups. Era una normalitat excloent.

L’adjudicació dels rols de gènere ocorria de la mateixa forma amb el conjunt de dones, foren gitanes o paies. “Si algú es talla té la sang és roja”.

Però ella, va trobar consol ballant i escoltant música. “El flamenc em va salvar la vida, em va permetre vaig descobrir la poesia i la filosofia. Vaig poder pensar cap a dins, la introspecció”.

Va viure una època on no sols existia el racisme sinó també clasismo, quin pitjor. Una mostra de l’estupidesa humana que no accepta la convivència diversa. El que ens uneix és més ampli que el que ens separa.

La seua etapa més complicada va ser la pubertat. No va poder gaudir de la seua infància perquè se li adjudicava el paper de dona ja als 11 anys. Però ella volia estudiar i ballar.

La cultura paia i gitana conviuen juntes des de fa centenars d’anys. Però la ignorància és un gest incultural que allunya.

La seua família era molt humil. Els seus pares eren temporers i es passaven 7 o 8 mesos fora del país. Van decidir internar-la en una residència escolar que tenia una biblioteca que semblava tindre tots els llibres escrits. En la residència estava de dilluns a divendres i els caps de setmana els passava a casa dels seus avis amb els quals havia de fer guerra freda. Els gitanos la deien la boja. Ella pensava avançar tot el que poguera: “A vegades volia desaparéixer, anar-me a una altra galàxia per a trobar la meua llibertat”.

Deia el seu avi que una dona molt intel·ligent no es casarà mai. Va recordar que “alguns dels meus professors alimentaven el meu pensament” i li deien que “mai deixes que ningú t’humilie o menyspree la teua condició de gitana”

Els gitanos la van considerar un perill i amb els paios va aconseguir revelar una por perquè consideraven que s’anaven a veure obligats a casar-se amb ella.

Anava a convertir-se en una somnàmbula perquè la nit li permetia estar sola i tranquil·la. Amb el dret a l’insomni va obtindre el dret al seu cos. La seua soledat li va portar a aconseguir els seus desitjos d’avançar.

Va descobrir que el concepte de puresa era equivocat perquè estava associat al concepte de virginitat, confonent un valor amb una membrana. “Comparar-ho em sembla insult”.

En la trajectòria social de Samara Fernández destaca el seu participat amb la Fundació Secretariat Gitano a Granada, en el projecte «Accedir». Ha desenvolupat activitats com a activista i ponent, ha impartit conferències sobre cultura gitana centrant-se en l’àrea de gènere i també com a monitora de cursos dirigits, sobretot, a dones gitanes, patrocinats i secundats per la Fundació Secretariat Gitano, La Unió Romaní, Associació Romí, Junta d’Andalusia i Fons Social Europeu.