El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) inaugura una nova exposició dijous 25 de novembre a les 19 hores integrada per una selecció d’obres de la col·lecció «Per amor a l’Art» que conformen “Vulnerabilitat(s)”. La mostra podrà ser vista a la sala Sempere fins al 9 de gener del 2022. El Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA) també exposarà part de la col·lecció, en concret, cinc fotografies de Henri Cartier-Bresson (1908-2004), i albergarà dues conferències: el dia 1 de desembre «Aproximaciones a la vulnerabilidad», una taula redona centrada en l’exposició «Vulnerabilitat(s)», amb la participació de Cristina Guirao i Juan Manuel Zaragoza (Universitat de Múrcia) i Juan Antonio Roche (Universitat d’Alacant), amb Enric Mira, comissari de l’exposició i professor de la UA com a moderador, i el 2 de desembre la conferència titulada «Henri Cartier-Bresson en España», impartida per Jorge Pulla, professor de la Universitat d’Alacant (sala d’actes del MACA, a les 19 hores).
La col·lecció “Per Amor a l’Art” compta amb un fons de més de 2.250 obres d’art de 220 autors, assessorada per Vicent Todolí i que pertany a la Fundació Per Amor a l’Art-Bombas Gens. Les obres que formen part de l’exposició «Vulnerabilitat(s)» permetran descobrir destacats autors contemporanis d’aquesta col·lecció. Tal com detalla el comissari de la mostra, el professor Enric Mira, «la temàtica que inspira aquesta mostra gira al voltant de la vulnerabilitat, una realitat complexa que ha adquirit notable protagonisme en els últims temps arran de fenòmens com la desigualtat social, els efectes del canvi climàtic, la violència de gènere, els moviments migratoris o la recent pandèmia de COVID. La reflexió teòrica sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà no és recent; tanmateix, la urgència de respostes al moment que vivim, tan compromès en molts aspectes, n’ha validat l’actualitat».
L’exposició es planteja com un acostament a les experiències de la fragilitat des de la pràctica artística que incite a comprendre’ns com a éssers vulnerables «tant en les arestes socials com individuals», però capaços d’actuar de manera col·lectiva per a construir noves formes de relació entre nosaltres i de nosaltres amb la naturalesa.
La fotografia documental, la performance feminista, l’art conceptual o la posada en escena del cos conformen la diversitat de plantejaments i interessos artístics amb els quals els creadors de l’exposició han embastat un discurs estètic i visual sobre els diferents plans de la vulnerabilitat. Yto Barrada (París, 1971), Paul Graham (Stafford, 1956), Edmund Clark (Gran Bretanya, 1963), Sanja Ivekovic (Zagreb, 1949), Francesca Woodman (Denver, 1958-Nova York, 1981), Iñaki Bonillas (ciutat de Mèxic, 1981) i José Guerrero (Granada, 1979) són els autors seleccionats les obres dels quals integren el recorregut expositiu.
Susana Lloret, vicepresidenta de la Fundació Col·lecció Per Amor a l’Art afirma que «per a mi és una satisfacció enorme veure com la col·lecció viatja i es mostra en altres llocs diferents del nostre centre, Bombas Gens Centre d’Art, i especialment Alacant, perquè no puc oblidar ni obviar que Alacant és la meua ciutat, una ciutat que porte al cor encara que faça ja molts anys que visc i treballe a València. I he de dir que connecte especialment amb el fil argumental d’aquesta exposició, perquè efectivament l’art és una manera de mostrar moltes coses, però també la cara oculta d’aquesta realitat que capta molt bé, per exemple, Paul Graham, un dels artistes que hi està, i perquè des de la Fundació Per Amor a l’Art justament treballem perquè eixes persones vulnerables visquen amb la màxima dignitat possible, així que connecte per molts motius amb aquesta exposició i per això soc ací molt orgullosa de contribuir, des de la col·lecció i des de la fundació, al fet que aquesta exposició siga possible».
Fundació per Amor a l’Art-Bombas Gens
La Fundació Per Amor a l’Art (FPAA), privada i familiar, desplega la seua triple activitat (artística, social i investigadora) en l’antiga fàbrica rehabilitada Bombas Gens de València. La col·lecció «Per Amor a l’Art» compta amb un fons de més de 2.250 obres d’art de 220 autors, assessorada per Vicent Todolí i que, a través de diverses exposicions i activitats, es comparteix en el seu espai expositiu. La seua tasca relacionada amb la integració social de menors en risc d’exclusió i el suport a persones amb dany cerebral adquirit es du a terme des de l’Àrea Social. I també impulsa la investigació i la divulgació de malalties rares, especialment la malaltia de Wilson.
Els artistes i les seues obres en “Vulnerabilitat(s)”
L’artista francomarroquí Yto Barrada, en Reprendre Casa. Carrières Centrals, Casablanca (2013), documenta l’estat actual del barri de Carrières Centrals a Casablanca, construït a principi de la dècada de 1950 amb la idea de transformar la perifèria de la ciutat amb un disseny arquitectònic de tall racionalista inspirat en elements de la cultura vernacla. Un projecte dissenyat per arquitectes del país però que va resultar fred i discordant amb l’entorn. Amb el temps, els seus habitants l’han transformat, i hi han afegit reformes i altres construccions, hi han delimitat petits jardins amb palmeres entre els edificis o han col·locat estenedors a les terrasses i antenes parabòliques en finestres i balcons. Amb aquest treball, Barrada dona compte de com els hàbits de vida de la població marroquina i les seues formes de relació col·lectiva han alterat un projecte urbanístic imposat «d’inevitables reminiscències colonials» per a adaptar-lo a les condicions de la seua realitat socioeconòmica.
En la sèrie A Shimmer of Possibility (2004-2006), Paul Graham transita pels carrers de diferents ciutats nord-americanes, s’interessa per les vides de marginats socials i per les petites històries de la seua precària quotidianitat. A través de l’observació del dia a dia en barris humils i àrees comercials de zones suburbanes, aquestes fotografies deixen endevinar, entre la ruïna i la decadència, el centelleig d’una possibilitat. En la penombra «material i moral» d’aquestes escenes, en el rostre esquiu i el gest absort de qui habita els marges de la societat, se’ns deixa endevinar un moment de bellesa, de tendresa o de gràcia que clivella el sentiment dominant d’aporofòbia.
Edmund Clark va fer el treball Guantanamo: If the Light Goes Out (2010-2013) en el centre de detenció que els Estats Units va instal·lar en la badia de Guantánamo, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, per a albergar als sospitosos de complicitat o d’intent de dur a terme actes de terrorisme contra interessos nord-americans. En aquest lloc, els detinguts, «tots homes musulmans», furtats a l’empara de les normes legals i els convenis internacionals, van ser interrogats i torturats de forma continuada durant anys. La majoria d’ells han sigut posats en llibertat sense càrrecs, i només uns pocs van ser jutjats per les comissions militars especials creades a aquest efecte. En la sèrie fotogràfica es confronten els espais on es troben els detinguts, els espais comunitaris i les cases dels militars de la base naval i les llars on viuen els exdetinguts tractant de reconstruir les seues vides. Malgrat el buit de les estades i l’asèpsia que domina en els diferents ambients fotografiats, comprenem la vulnerabilitat dels cossos absents, la violència «física i psicològica» exercida amb animadversió sobre ells, com també el pes de la seua xacra.
Altres vegades, ens recorda Sanja Ivekovic, la violència pot ser «dolça», com l’exercida sobre les dones a través de la inoculació sistemàtica d’estereotips de gènere en la societat de consum. En el vídeo Instruction #1 (1976) apareix l’artista mirant a càmera amb semblant adust mentre dibuixa sobre la seua cara línies negres seguint els gestos apresos de maquillar-se. Aquesta sort de paròdia d’anunci publicitari deixa un rostre amb traços que semblen de pintura de guerra i que ella mateixa acaba esborrant amb les seues mans. Ací el cos femení, en la seua vulnerabilitat, es transforma enmig de rebuig a la consigna d’«estar bella» imposada pel patriarcat, i fa d’allò privat un assumpte polític.
Francesca Woodman converteix el seu cos en el recurs habitual de les seues fotografies, quasi sempre posat en escena de manera esquiva, com a ens en moviment d’aspecte eteri, a vegades metamorfosat, camuflat, i altres vegades enfrontat al reflex sobre un espill. Sovint el seu cos es representa de manera metonímica o acompanyat per una parafernàlia de fetitxes diversos. En les seues imatges es fa patent la dualitat de la dona com a subjecte en el seu paper d’artista i del seu cos com a objecte de la mirada. En aquest tràngol visual s’exposa la vulnerabilitat del seu jo com a cos a través d’una mirada que es modula entre narcisista, voyeurista o fetitxista, però sempre un cos que Woodman reclama com a agent productor de significats.
L’artista mexicà Iñaki Bonillas parteix de l’arxiu fotogràfic del seu avi republicà exiliat per a la realització d’A Storm of Secondary Things (2012). El conjunt està format per un mosaic d’imatges retallades i enquadrades a fi de destacar objectes i successos secundaris, «en la imatge original apareixen desenfocats, desplaçats o inadvertits» que de sobte passen a estar en primer pla. El recurs metafòric al virat de les imatges amb els colors secundaris «violeta, taronja i verd» reforcen aquesta idea d’il·luminar allò que sembla irrellevant. La narrativa episòdica i subjectiva de la seqüència fotogràfica, al costat de l’ús esbiaixat de l’arxiu familiar de cossos i rostres incomplets, significa la fragilitat de la memòria «biogràfica i històrica» que Bonillas, en clau conceptual, rescata desarmant els mecanismes de la seua desaparició.
Finalment, les fotografies de José Guerrero, quepertanyen a la sèrie Chinle (Dust storm), Arizona (2011), ens parlen de la idea del pas del temps i de les cicatrius deixades per l’acció humana en el paisatge. Les seues imatges rastregen llocs pròxims de la nostra geografia o altres llunyans com en aquestes de Chinle a Arizona (els Estats Units), amb una mirada transversal que arma una visió de la naturalesa com a representació al·legòrica de la història. A través de paisatges àrids i nus, Guerrero ens enfronta a la cara moribunda de la història, eixa que queda una vegada s’ha esvaït l’arc de Sant Martí de les utopies.
Henri Cartier Bresson (1908-2004) és un dels noms fonamentals de la història de la fotografia de l’últim segle. Va ser pioner del periodisme modern, impulsor de l’agència Magnum Photos i creador del concepte de l’instant decisiu: la sensació de fer coincidir l’ull, el cap i el cor en un gest concentrat que permet captar la realitat per sorpresa.
Nascut a França, va voler dedicar-se a la pintura i va començar a freqüentar als artistes, sobretot els surrealistes, que van marcar decisivament la seua mirada quasi pictòrica que plasmarà en imatges lluny de l’element anecdòtic i com més prop millor de l’íntima veritat de la gent. Sempre va usar el blanc i negre i va ser enemic del color i de l’ús del flaix.
De fortes conviccions polítiques, anticolonialista i republicà, el seu compromís el va situar en els escenaris revolucionaris més icònics i el va convertir en un impenitent viatger. En els anys 30 va recórrer diverses ciutats espanyoles, entre les quals Alacant, on va captar amb la seua càmera lúcida aquestes famoses imatges.
L’artista francomarroquí Yto Barrada, en Reprendre Casa. Carrières Centrals, Casablanca (2013), documenta l’estat actual del barri de Carrières Centrals a Casablanca, construït a principi de la dècada de 1950 amb la idea de transformar la perifèria de la ciutat amb un disseny arquitectònic de tall racionalista inspirat en elements de la cultura vernacla. Un projecte dissenyat per arquitectes del país però que va resultar fred i discordant amb l’entorn. Amb el temps, els seus habitants l’han transformat, i hi han afegit reformes i altres construccions, hi han delimitat petits jardins amb palmeres entre els edificis o han col·locat estenedors a les terrasses i antenes parabòliques en finestres i balcons. Amb aquest treball, Barrada dona compte de com els hàbits de vida de la població marroquina i les seues formes de relació col·lectiva han alterat un projecte urbanístic imposat «d’inevitables reminiscències colonials» per a adaptar-lo a les condicions de la seua realitat socioeconòmica.
En la sèrie A Shimmer of Possibility (2004-2006), Paul Graham transita pels carrers de diferents ciutats nord-americanes, s’interessa per les vides de marginats socials i per les petites històries de la seua precària quotidianitat. A través de l’observació del dia a dia en barris humils i àrees comercials de zones suburbanes, aquestes fotografies deixen endevinar, entre la ruïna i la decadència, el centelleig d’una possibilitat. En la penombra «material i moral» d’aquestes escenes, en el rostre esquiu i el gest absort de qui habita els marges de la societat, se’ns deixa endevinar un moment de bellesa, de tendresa o de gràcia que clivella el sentiment dominant d’aporofòbia.
Edmund Clark va fer el treball Guantanamo: If the Light Goes Out (2010-2013) en el centre de detenció que els Estats Units va instal·lar en la badia de Guantánamo, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, per a albergar als sospitosos de complicitat o d’intent de dur a terme actes de terrorisme contra interessos nord-americans. En aquest lloc, els detinguts, «tots homes musulmans», furtats a l’empara de les normes legals i els convenis internacionals, van ser interrogats i torturats de forma continuada durant anys. La majoria d’ells han sigut posats en llibertat sense càrrecs, i només uns pocs van ser jutjats per les comissions militars especials creades a aquest efecte. En la sèrie fotogràfica es confronten els espais on es troben els detinguts, els espais comunitaris i les cases dels militars de la base naval i les llars on viuen els exdetinguts tractant de reconstruir les seues vides. Malgrat el buit de les estades i l’asèpsia que domina en els diferents ambients fotografiats, comprenem la vulnerabilitat dels cossos absents, la violència «física i psicològica» exercida amb animadversió sobre ells, com també el pes de la seua xacra.
Altres vegades, ens recorda Sanja Ivekovic, la violència pot ser «dolça», com l’exercida sobre les dones a través de la inoculació sistemàtica d’estereotips de gènere en la societat de consum. En el vídeo Instruction #1 (1976) apareix l’artista mirant a càmera amb semblant adust mentre dibuixa sobre la seua cara línies negres seguint els gestos apresos de maquillar-se. Aquesta sort de paròdia d’anunci publicitari deixa un rostre amb traços que semblen de pintura de guerra i que ella mateixa acaba esborrant amb les seues mans. Ací el cos femení, en la seua vulnerabilitat, es transforma enmig de rebuig a la consigna d’«estar bella» imposada pel patriarcat, i fa d’allò privat un assumpte polític.
Francesca Woodman converteix el seu cos en el recurs habitual de les seues fotografies, quasi sempre posat en escena de manera esquiva, com a ens en moviment d’aspecte eteri, a vegades metamorfosat, camuflat, i altres vegades enfrontat al reflex sobre un espill. Sovint el seu cos es representa de manera metonímica o acompanyat per una parafernàlia de fetitxes diversos. En les seues imatges es fa patent la dualitat de la dona com a subjecte en el seu paper d’artista i del seu cos com a objecte de la mirada. En aquest tràngol visual s’exposa la vulnerabilitat del seu jo com a cos a través d’una mirada que es modula entre narcisista, voyeurista o fetitxista, però sempre un cos que Woodman reclama com a agent productor de significats.
L’artista mexicà Iñaki Bonillas parteix de l’arxiu fotogràfic del seu avi republicà exiliat per a la realització d’A Storm of Secondary Things (2012). El conjunt està format per un mosaic d’imatges retallades i enquadrades a fi de destacar objectes i successos secundaris, «en la imatge original apareixen desenfocats, desplaçats o inadvertits» que de sobte passen a estar en primer pla. El recurs metafòric al virat de les imatges amb els colors secundaris «violeta, taronja i verd» reforcen aquesta idea d’il·luminar allò que sembla irrellevant. La narrativa episòdica i subjectiva de la seqüència fotogràfica, al costat de l’ús esbiaixat de l’arxiu familiar de cossos i rostres incomplets, significa la fragilitat de la memòria «biogràfica i històrica» que Bonillas, en clau conceptual, rescata desarmant els mecanismes de la seua desaparició.
Finalment, les fotografies de José Guerrero, quepertanyen a la sèrie Chinle (Dust storm), Arizona (2011), ens parlen de la idea del pas del temps i de les cicatrius deixades per l’acció humana en el paisatge. Les seues imatges rastregen llocs pròxims de la nostra geografia o altres llunyans com en aquestes de Chinle a Arizona (els Estats Units), amb una mirada transversal que arma una visió de la naturalesa com a representació al·legòrica de la història. A través de paisatges àrids i nus, Guerrero ens enfronta a la cara moribunda de la història, eixa que queda una vegada s’ha esvaït l’arc de Sant Martí de les utopies.
Henri Cartier Bresson (1908-2004) és un dels noms fonamentals de la història de la fotografia de l’últim segle. Va ser pioner del periodisme modern, impulsor de l’agència Magnum Photos i creador del concepte de l’instant decisiu: la sensació de fer coincidir l’ull, el cap i el cor en un gest concentrat que permet captar la realitat per sorpresa.
Nascut a França, va voler dedicar-se a la pintura i va començar a freqüentar als artistes, sobretot els surrealistes, que van marcar decisivament la seua mirada quasi pictòrica que plasmarà en imatges lluny de l’element anecdòtic i com més prop millor de l’íntima veritat de la gent. Sempre va usar el blanc i negre i va ser enemic del color i de l’ús del flaix.
De fortes conviccions polítiques, anticolonialista i republicà, el seu compromís el va situar en els escenaris revolucionaris més icònics i el va convertir en un impenitent viatger. En els anys 30 va recórrer diverses ciutats espanyoles, entre les quals Alacant, on va captar amb la seua càmera lúcida aquestes famoses imatges.
Comentarios