Víctor del Árbol va vindre a Alacant especialment per a parlar d’ell i on descobrim que la literatura és transversal en la seua vida. Ens va semblar un home pròxim i un escriptor amb aspiracions que arriben a voler aconseguir fins i tot el premi Nóbel que seria com aconseguir l’excel·lència. Com li orientava el seu pare, ell aspira al 10 per si després es queda només en el notable.

Va ser d’una família humil i amb això ha aprés a saber sempre on està i al que aspira com a escriptor i especialment com a persona. En la tertúlia del cicle “Escriptors i el Mediterrani” que organitza Casa Mediterrani la moderadora Marina Vicente va portar a Víctor del Árbol a representar-se amb totes les seues coses, les més agradables i també les més difícils de la seua vida, que n’hi va haver.

40 minuts amb les seues paraules i una mica més de 20 on el públic necessite conéixer més coses des del diàleg íntim que es va produir.

Víctor del Árbol va nàixer a Barcelona en 1968. De xicotet volia ser major, com tots els xiquets. Afaitar-se, com el seu pare, parlar com ell. Fins i tot ha copiat el seu estil de lletra. Víctor des de xicotet volia ser escriptor per a contar les històries que tenia al cap. La biblioteca era un dels seus espais preferits, on li deixava la seua mare cuidant també dels seus molts germans, mentre anava a treballar per a netejar cases a Barcelona.

Va ser guanyador del Premi Nadal 2016 amb “La Vespra de Quasi tot”: “El premi Nadal és aqueix moment en el qual acceptes que en la vida existeixen moments màgics, i que cal gaudir-los sense altivesa però amb la convicció dels somnis que es van complint. I fer que els meus pares se senten orgullosos de mi. Això és el que més valore. No hi ha èxit en el reconeixement sinó en un mateix, a véncer cada dia les pròpies impossibilitats.”

Una mica del que s’assega molt orgullós va ser quan al desembre de 2017, el govern de la República Francesa, a través del Ministeri de Cultura, li va distingir amb la medalla de Caballero de les Arts i les Lletres en reconeixement a la seua labor en favor de la cultura europea i francesa mitjançant la seua literatura on embene deu vegades més que a Espanya.

Pregunta: Com et situes com a escriptor en el mercat literari?

Resposta: Sóc algú que no és ni blanc ni negre. Mai he sigut conscient de cap gènere, en la mescla està el gust. La cultura ha de ser porosa per tant em burle de les catalogacions. Un clàssic és el que sempre està d’actualitat.

P: Quins han sigut els teus grans moments com a escriptor?

R: Entre els moments especials que tinc guardats record quan vaig publicar la meua segona novel·la i em van convidar a una gala literària a Colòmbia. Allí vaig tindre l’oportunitat de conéixer a un senyor que era el germà de Gabriel García Márquez i vaig poder prendre’m un café al pati on hi havia escriptor “100 anys de soledat”. En qualsevol cas, l’escriptor ha de tindre consciència de la seua pròpia insignificància.

P: Què passa amb la novel·la negra a Espanya?

R: Cal esperar que baixe l’espuma, això és el que passa amb la novel·la negra hui. La novel·la negra piga de voler combatre en el mercat com si fóra cinema i, en canvi, la literatura té altres maneres atés que el lector o lectora és un protagonista efectiu del llibre.

Per a ser clàssic cal treballar des de l’honestedat i les seues claus. Cal recórrer un camí junts com a escriptor i com a lector. No és necessari mossegar tant si no serà impossible de digerir.

P: Com veus als teus personatges?

R: Els personatges són persones fetes amb un grapat de paraules. Per tant, m’agrada ser un biògraf i fer espills d’ells, aconseguint un grau de proximitat alt i sobre el qual no has d’estar d’acord amb tot.

És molt interessant empatizar amb el que no té res que veure amb tu, com a escriptor. Els personatges vénen d’algun lloc i tenen passat.

P: El teu passat familiar, la teua vida.

R: Som escriptors a través del que hem viscut i per a ser interessant per a uns altres ha de ser universal. En el meu passat hi ha una infància difícil, absència del meu pare, obsessió per entendre. Sóc fill de la generació del silenci. En qualsevol cas, la memòria és, entre altres coses, una mitificació on existeix un èmfasi personal en un lloc o en un altre.

P: Les teues pors de hui.

R: Ara he de bregar amb l’èxit o el reconeixement i això em supera. Hi ha por a no arribar al que jo vull ser. D’altra banda, descobrisc que hi ha No Escriptors, que fan No Llibres per a No Lectors i això em tranquil·litza una mica.