Willy Ramos és un artista nascut a Colòmbia en 1954. Als catorze anys deixa el seu poble natal, Poble Bell i arribe a València on va forjar tota la seua vida artística sense perdre la seua memòria, el seu origen.

Willy Ramos ha presentat a Alacant la seua exposició ‘Ariguaní’, terme indígena que significa corrent d’aigües clares. L’exposició estarà oberta al públic en la Llotja del Peix i la Sala d’Exposició de la Diputació d’Alacant fins al dissabte 1 de setembre de 2018.

Ambdues s’emmarquen en una mateixa proposta conceptual patrocinada per la Diputació d’Alacant, Ajuntament d’Alacant, Autoritat Portuària, Porsche Espanya i Cellers Portia d’Aranda on s’exhibiran aquests treballs a partir del pròxim mes.

Willy Ramos és un home molt emocional, per tant intens. Quan entra en la teua casa per a donar-t’ho o explicar-t’ho tot, li veus tranquil, sense protocols, predisposat. Conèixer la seua obra és molt especial -confirmat-, conèixer-li a ell és una sort perquè et portes en la trobada un munt de coses que ja et sumen, com a persona, com a professional i li done les gràcies, que a mi m’agrada fer-ho. Ell és un artista d’aquest planeta que el que més li agrada és viure i les xicotetes coses que li envolten, són grans perquè li fan feliç, i ho explica tal qual.

Pregunta: En la teua última exposició a València vas recrear el teu país natal, Colòmbia, i el paisatge mediterrani actual. A Alacant, crec que segueix existint aqueixa convivència emocional en tu, de la teua producció artística, després de 40 anys ací. Ara en qualsevol cas insisteixes en la teua infància.

Resposta: El tall ho done als 8 anys. Deixe la meua família, la meua casa i em vaig a viure amb un frare. Per tant, fins als 8 anys estic immers en una família de 9 germans on tenia un procés de joc, de muntatge dels meus joguets, que ara ho trasllade a la creació d’escultures amb la mateixa emoció.

Hi ha una immersió en la cridòria d’aqueixos anys, on jo fantasiava i d’alguna forma m’amagava també pel meu caràcter. Quan em vinc a Espanya amb 14 anys partisc d’un vernís de cultura de base.

P: Deies… «La inspiració no existeix, sense treball no es pot aconseguir gens, cal insistir en tot el que es faça, per exemple, si un fotògraf fa cent fotos al dia, deu d’elles seran bones, no és inspiració, és treball»

R: La inspiració és falta de mètode de treball. Cal escriure 3000 folis perquè t’isquen 50 bons. Com a professor sempre insistia molt en el mètode de treball, estructurant i disseccionant el problema molt bé com va dir Descartes.

La sort i el treball va molt unida i jo sóc molt constant. Jo li dedique diàriament unes vuit hores i açò garanteix, amb aquest esforç, els resultats.

P: Quina relació mantens amb el Premi Nacional del Còmic, Paco Roca?

R: Somo amics i amb amics comuns. Té el cap molt clar. El que més m’agrada d’ell és ell. És una persona molt persona, per tant, la qual cosa més m’agrada d’ell és Paco Roca.

P: Quines palpitacions et donen els materials. Arribes a dir, per exemple, del ferro que és noble i que aconsegueix que l’obra escultòrica tinga vida.

R: Cada material porta implícit l’obra. Quan estàs dibuixant a carbó has d’estar compenetrado amb aqueix material. Cada material porta la seua obra.

La fusta és terra, és part de la vida. El ferro té subtilesa. Hi ha un misteri en les escultures perquè aqueixos personatges entren en un ensomni que et conviden al fet que et fiques en ella i en tu, et conviden i t’ajuden a entrar a tu.

Les obres individuals són màgia que li diu al que la veu qui és, la seua casa, les seues coses donant-li una serenitat.

Fa un any en una exposició a Torontó va venir gent allí a donar-me les gràcies, molt felices de tenir un quadre meu. Gent que la meua obra li ajudava a viure. A Torontó hi havia un ambient d’agraïment perquè els fas feliços i amb açò hi ha prou.

P: La pintura més mental, l’escultura més divertida…

R: No necessàriament. El que més m’agrada és viure, fent una escultura o pintant en el taller. Les xicotetes coses de la meua vida m’agraden i em fan feliç. Per exemple, una botella de vi amb els amics.

P: Quina relació mantens amb la província d’Alacant?

R: Va ser fortuït, ja que fa 10 anys arribe a Calp i ens enamorem en el minut un de la casa en la qual vivim i decidim comprar-la quasi per impuls.

El Penyal és màgic, em canvia la manera de veure les coses quan estic allí.

P: T’ho jugues tot al color, com a senyal identitari?

R: No deixes de mira el blanc i negre. El color és com l’olor en una flor perquè es polinice. L’estructura és essencial i açò m’ocorre donat el meu domini del dibuix.

La meua última exposició és un assoliment compartit. El més important és l’aire, encertant entre tots els que participem i que aportem la nostra energia

P: Quina diferència existeix entre fer un quadre i un cartell, com per exemple, el de la Setmana Santa de Múrcia en 2016?

R: Sóc la mateixa persona, però quan fas un quadre segueixes el teu flux i energia. Quan et demanen una imatge que representa una simbologia, del cristianisme per exemple, llavors és un repte. És un repte pintar 2000 anys de cultura. Porta molt temps entendre, per a després enfocar; són moltes variables i moltes hores de treball.

P: Fer l’etiqueta o beure’s el vi?

Quan està enfocat bé, però és un altre repte professional on has de deixar el millor de tu. Beure és compartir emocions, amb la teua dona, amb un amic.

En el cas del Porsche, que vaig produir per a l’exposició, solament pots tacar davant tanta perfecció.