Xicoteta crònica d’una vesprada amb Benjamín Prado en la Casa Mediterráneo

Una vesprada amb Benjamí Prado, ja hem tingut diverses, és inevitablement una vesprada d’evocació a Rafael Alberti, un home dels quals li encantava estar/viure prop dels joves i el va ser un xic afortunat amb qui va decidir compartir la seua vida i a ell li va influir, molt, aquest home de tots els manuals de literatura i poesia en castellà. Recodando a altres poetes importants no va poder evitar parlar d’Ángel González i evoque tres versos, que li feien un geni, del seu poema “El campo de batalla”: No hubo elección: / murió quien pudo, / quien no pudo morir continuó andando

Aquesta vesprada formava part del cicle, diguem mensual, de “Escriptors i Mediterrani” que Casa Mediterráneo d’Alacant organitza per a aportar valor i criteri a la ciutadania des de la literatura que apassiona.

Va ser una xarrada, la d’aquest dijous, que es va encarregar de moderar Marina Vicente. La nova editora alacantina MANKELL que ella codirigeix i que a pres el rumb dels nous escenaris literaris de la província d’Alacant, i la Comunitat i tota Espanya, que desitgem clar.

Benjamí Prado que és novel·lista, assagista i poeta, i amb molts premis relvantes, també potser periodista, va assenyalar que no hi ha diferències en escriure en qualsevol tipus dels gèneres. En el fons no sóc un escriptor pluridisciplinar, que és el que diuen ara, si no pluriempleado però amb gust. En qualsevol cas a més hui els temps han canviat, ara et tires 1 any per a fer cinc poemes i, en canvi, abans Alberti feia 5 poemes en una vesprada.

Quan algú li pregunta què és la poesia, ell respon ràpidament: “el que volem dir de qualsevol cosa que ens importa. La poesia -ampliava en la seua reflexió-, pretén aconseguir i canviar la idea de les coses del que el lector o lectora té en el cap”.

Va apuntar que l’ésser humà necessita que li expliquen i també explicar la seua història. En la seua recent història “Los treinta apellidos”li encarreguen a Juan Urbano que cerque als descendents cubans del seu rebesavi. Tot amb bona intenció però quan fas preguntes de temes t’arrisques a tenir una resposta, que en aquesta novel·la és latent.

Una tarde con Benjamín Prado, ya hemos tenido varias, es inevitablemente una tarde de evocación a Rafael Alberti, un hombre de los que le encantaba estar/vivir cerca de los jóvenes y el fue un chico afortunado con quien decidió compartir su vida y a él le influyó, mucho, este hombre de todos los manuales de literatura y poesía en castellano. Recodando a otros poetas importantes no pudo evitar hablar de Ángel González y evoco tres versos, que le hacían un genio, de su poema “El campo de batalla”: No hubo elección: / murió quien pudo, / quien no pudo morir continuó andando

Esta tarde formaba del ciclo, digamos mensual, de “Escritores y Mediterráneo” que Casa Mediterráneo de Alicante organiza para aportar valor y criterio a la ciudadanía desde la literatura que apasiona.

Fue una charla, la de este jueves, que se encargó de moderar Marina Vicente. La nueva editora alicantina de la firma MANKEL que ella codirige y que a tomado el rumbo de los nuevos escenarios literarios de la provincia de Alicante, y la Comunitat y toda España, que deseamos claro.

Benjamín Prado que es novelista, ensayista y poeta, y con muchos premios relvantes, también quizá periodista, señaló que no hay diferencias al escribir en cualquier tipo de los géneros. En el fondo no soy un escritor pluridisciplinar, que es lo que dicen ahora, si no pluriempleado pero con gusto. En cualquier caso además hoy los tiempos han cambiado, ahora te tiras 1 año para hacer cinco poemas y, en cambio, antes Alberti hacía 5 poemas en una tarde.

Cuando alguien le pregunta qué es la poesía, él responde rápidamente: “lo que queremos decir de cualquier cosa que nos importa. La poesía -ampliaba en su reflexión-, pretende conseguir y cambiar la idea de las cosas de lo que el lector o lectora tiene en la cabeza”.

Apuntó que el ser humano necesita que le cuenten y también contar su historia. En su reciente historia “Los treinta apellidos” le encargan a Juan Urbano que busque a los descendientes cubanos de su tatarabuelo. Todo con buena intención, pero cuando haces preguntas de temas te arriesgas a tener una respuesta, que en esta novela es latente.

Va confessar que, en els processos de creació o en almenys els propis, no està tot planejat: “jo cassó totes les papallones que se’m posen a mà” va puntualitzar Prado.

Les veritats són molt relatives, depèn de qui ho explica. D’altra banda, la versosimilitut és d’alguna forma la veritat mentre l’estàs llegint en un llibre.

Els escriptors i escriptores aporten moltes imatges a les coses i els moments. Si haguera de pensar, explicava Benjamí Prado, en el so del Mar o del Már Mediterrani, pensaria en el poema de Paul Valery i a partir d’aqueix moment tindria menys dubtes per a definir-ho, “en un tumult anàleg al silenci”.

«(…) Si mar, gran mar de deliris dotat,

pell de pantera i clámide perforada

per milers d’imatges de sol,

embriaga en la teua carn blava, hidra absoluta

que et mossegues la cua refulgente

en un tumult anàleg al silenci (…) «

En la seua faceta més social com la d’anar a tertúlies o fins i tot quan escriu una columna l’important és saber el que van a dir els altres perquè l’un pensa és clar. I a més dir o escriure coses que no siguen menjars reutilitzats per a tenir valor.

 

Quan en el col·loqui li plantege Marina Vicente la pregunta de què és la creativitat, ràpidament va dir que “és el que fan els poetes, però també els fusters i la florista. La persona creativa és qui fa el seu treball amb afecte per als altres”.

Va ser divertida la resposta quan va haver de respondre sobre quin dels cinc sentits era el més important en la creació literària i ell va contestar inesperadament que l’olfacte. “Els llibres no es lligen solament amb els ulls, tenen olor i tacte”, va explicar. Cal tenir en compte que la bona literatura desperta els sentits, no apunta solament al cervell, si no al cor i també als peus, la bona literatura ha de ser més integral perquè aconseguisca ser-ho.

Quan va parlar del serial de Juan Urbà va tornar a recordar que ell escriuria deu històries, probablement perquè Almudena Grandes anava a escriure sis i en açò, -ho deia amb humor- sol en açò, l’anava a guanyar. Que cadascuna de les novel·les anaven a ser d’un gènere: històrica, d’espies, d’aventures, negra, de por -molta- i que l’última anava a ser de ciència ficció que ja veuria com ho resoldria.

Entre les diferents preguntes que li va fer el públic, una d’elles li va atribuir, atès que parla molt en el seu discurs de les vivències amb els de el 27, si el que pensava era que qualsevol temps passat va ser millor. Ell va apuntar que no confia en la nostàlgia, que és un sentiment que no summa i que en qualsevol cas és diferent a la malenconia que aqueix si ho consumeix. Un altre assistent li va preguntar sobre el llibre de Poesia Completa. Ell va considerar que no estava convençut però el seu editor, Visor, li va convèncer. En aquesta proposta, ho diu així, li van permetre fer paranys i va poder reescriure algunes coses que ja no li omplien, per la qual cosa ha batejat aquesta experienciaa com “estic content però a contracor”.

Vesprada en la Casa Mediterránea interessant i divertida, un bon pla per a qualsevol dijous a Alacant. Quedem a l’espera del següent escriptor o escriptora…