El passat 7 de juny es va presentar Aquae Papers 8 en un acte organitzat en la Seu Universitària Ciutat d’Alacant. També es publicarà en la web de Fundació Aquae utilitzant la tecnologia de “cadena de blocs” ‘Blockchain’, que possibilitarà la seua verificació, trazabilidad i accessibilitat. Aquesta publicació de caràcter científiconnació en 2013 amb la vocació de compartir el coneixement generat per investigadors i experts en el món de l’aigua.
Segons assenyala la publicació d’Aguas de Alicante i Fundació Aquae, la planificació urbana de l’aigua en el litoral mediterrani, en relació a les sequeres, té diversos reptes per davant: disposar de diferents fonts de proveïment (tradicionals -superficials i subterrànies- i “no convencionals”, depuració i dessalació); eficiència en les xarxes per a reduir les pèrdues; monitoratge continu; xarxes alternatives de distribució d’aigua depurada; impuls de sistemes terciaris i quaternaris de depuració; construcció de dipòsits de distribució dimensionaments per a situacions d’escassetat; plans municipals d’emergència davant sequeres; sistemes tarifaris que penalitzen l’excés de consum; i sensibilització social contínua dels beneficis de l’estalvi de l’aigua. En relació als episodis de pluja torrencial, els reptes són construir col·lectors d’aigua pluvial de gran capacitat, dipòsits pluvials i espais públics inundables; adequar els sistemes tradicionals de clavegueram a pluges intenses; crear sistemes d’alerta a les poblacions (apps específiques en mòbils); i engegar sistemes de drenatge urbà sostenible.
D’altra banda, a pesar que la precipitació mitjana anual de Ciutat del Cap (515mm – 1.310mm), primera gran urbs del planeta a declarar la Catàstrofe Natural per falta d’aigua, pot arribar a cuadruplicar la d’Alacant (uns 300 mm), la probabilitat que aquesta última experimente la situació agònica de la capital sud-africana és molt baixa a causa que Alacant ha engegat, durant les dues últimes dècades, una eficaç gestió dels seus recursos hídrics per a adaptar-se a un context d’escassetat. Aquesta és una de les conclusions de ‘Aquae Papers 8: Resiliència en el cicle urbà de l’aigua. Extrems pluviométricos i adaptació al canvi climàtic en l’àmbit mediterrani’, que Aigües d’Alacant i Fundació Aquae han presentat aquest matí en la Universitat d’Alacant.
A més, segons assenyala Jorge Olcina, president de l’Associació de Geògrafs d’Espanya, «1997, any de la riuada en la qual van morir tres persones, va suposar un punt d’inflexió per a Alacant ja que es van desenvolupar diversos plans que van abordar l’evacuació de l’aigua de pluja: pla anti-riuades de la Generalitat Valenciana, actuacions complementàries del Pla contra Inundacions de l’Ajuntament d’Alacant i el Pla Especial d’Inversions d’Aigües Municipalizadas d’Alacant. El que incloïa a més el dipòsit anticontaminació José Manuel Obrer i el Parc Inundable La Marjal. Així com altres obres d’inversió ordinària i de renovació de xarxes ».
L’ús d’aigües pluvials (retingudes en dipòsits o en parcs inundables) constitueix una alternativa d’extraordinari interès per a pal·liar l’escassetat natural de recursos hídrics i incrementar la resiliència d’aquests territoris davant els possibles efectes que tindria el canvi climàtic en àrees mediterrànies. Dos exemples de bones pràctiques en la gestió del vessament urbà i el potencial ús posterior de l’aigua pluvial, ambdues engegades per Aigües d’Alacant, són el dipòsit ‘Enginyer José Manuel Obrer’ i el Parc Inundable La Marjal. Aquestes dues infraestructures destaquen perquè, a més de mantenir la seua funció hidràulica, aporten un valor social afegit per als ciutadans.
Acte de presentació Seu Universitaria Ciutat d’Alacant. Foto: Aguas de Alicante
Acto de presentación Sede Universitaria Ciudad de Alicante. Foto: Aguas de Alicante
‘La Marjal’, exemple de bones pràctiques per a l’OCDE
“La Marjal” (Sant Joan, Alacant) és una obra pionera a Europa inaugurada en 2015 per a donar solució als problemes de les inundacions. Aquesta infraestructura és capaç de retenir fins a 45.000 m3 enfront d’una pluja d’alta intensitat, i posteriorment, derivar el cabal de pluja a la xarxa de drenatge o a la depuradora per a la seua reutilització. Així mateix, en temps sec, s’utilitza com a zona recreativa dotant d’un valor social afegit a la funció hidràulica” ha explicat Asunción Martínez, patrona de la Fundació Aquae.
Per a retenir aquesta quantitat d’aigua de pluja, el parc inundable compta amb un got retenedor format per un estany que emmagatzema habitualment 6.674 m2 d’aigua regenerada procedent de les depuradores d’Alacant. Durant la pluja, s’inunda la zona de vegetació de ribera adjacent fins a aconseguir la seua capacitat màxima. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha seleccionat aquest projecte, documentat i presentat per la Càtedra AQUAE d’Economia de l’Aigua, com a exemple de bona gobernanza en les ciutats per a solucionar a les inundacions.
Per la seua banda, el dipòsit ‘Enginyer José Manuel Obrer’, situat sota les instal·lacions del poliesportiu Juan Antonio Samaranch, en el barri de Cros-Sant Gabriel, és capaç d’emmagatzemar un volum màxim de 60.000 metres cúbics (20 piscines olímpiques), la qual cosa redueix significativament els alleujaments de la xarxa de clavegueram al barranc de l’Ovelles. Construït entre 2009 i 2011, aquest dipòsit es controla remotament i funciona 24 hores, tots els dies de l’any.
En aquesta publicació, els seus autors es pregunten: «Com és possible que una ciutat històricament subjecta a l’escassetat d’aigua, sense fonts de proveïment locals, haja pogut afrontar el canvi de segle creixent, i alhora, amb confiança en la garantia del subministrament?». Jorge Olcina dóna les claus: «La resposta està lligada als 120 anys d’història d’Aigües d’Alacant, ja que quan sorgeix aquesta companyia en 1898 dóna resposta als problemes crònics de proveïment, facilitant l’accés a noves fonts a través del Canal del Cid». Aquest fet, unit a la creixent diversificació en la procedència dels seus recursos hídrics, a una millora espectacular de l’eficiència de les seues xarxes i del consum, han aconseguit que en les dues últimes dècades Alacant haja crescut de forma continuada, aconseguint reduir la seua demanda hídrica total en un 20%.
‘Aquae Papers 8’ ens recorda que en 2018, més de la meitat de la població mundial viu en ciutats i, en amb prou faenes tres dècades, aquest percentatge s’elevarà al 70%. Un dels efectes d’aquesta urbanització ha sigut la contaminació atmosfèrica que està provocant un escalfament tèrmic planetari que, al seu torn, està generant canvis en les condicions climàtiques habituals. «Hem d’engegar mesures que augmenten la resiliència de les ciutats de l’àrea mediterrània espanyola enfront del canvi climàtic, a causa de la seua elevada vulnerabilitat i exposició a inundacions i sequeres», indica Olcina.
Nova York, Berlín i Rotterdam: ciutats resilientes
Exemples de bones pràctiques en altres països són el Pla ‘A Greener Greater New York’, amb 132 iniciatives i 400 objectius a desenvolupar entre 2007 i 2030, incloent un apartat sobre l’adaptació al canvi climàtic que inclou 13 mesures, entre les quals destaquen la reducció del 30% d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en 2030 respecte a 2005; o l’actualització dels mapes d’inundació de la ciutat i de les normes de construcció.
A Berlín s’ha aprovat una ordenança municipal per a aplicar l’anomenat ‘Biotope Factor Area’, un indicador que permet crear zones verdes en el centre de la ciutat, tenint en compte el volum construït i l’antiguitat dels edificis. Per la seua banda, en Rotterdam (Holanda) s’ha dissenyat una Estratègia d’Adaptació al Canvi Climàtic, un document de planificació territorial per a l’adaptació a la pujada de temperatures (jardins col·lectius dins de pomes edificades, teulades verdes, vegetació per a cobrir els dics); a la pujada del nivell de mar (recrecimiento de dics existents i nous dics, elevació de cota d’edificació); i a l’increment d’inundacions (dipòsits pluvials, col·lectors d’aigua pluvial, espais d’inundació natural).
La “Llei de teulades verdes” a Copenhaguen o Anvers; els habitatges palafíticas a Nova Orleans per a evitar desastres com l’ocasionat per l’huracà “Katrina” en 2005; o les edificacions sobreelevadas d’Hèlsinki, en el marc del projecte “Baltcica”, impulsat pels països ribereños del mar Bàltic, són altres exemples de com una ciutat pot ser resiliente enfront del canvi climàtic.
Comentarios