All Ways: dansa que són paisatges humans viscuts en llocs ancestrals en el Teatre Principal

Per al nostre mitjà recolzar la cultura, especialment significa recolzar als i les artistes que projecten el seu llenguatge que és universal i que significa l’avanç de la humanitat. En la cultura, que també és un mercat natural, existeixen moments, tendències i resultats que fan que la resposta enfront de les diferents disciplines no siga exactament la mateixa ni pels públics, ni per la producció de les mateixes, ni pels agents implicats.

És per açò, que des de LOBLANC assenyalem des del primer dia en la nostra Línia Editorial aquelles disciplines de la cultura que pogueren ser considerades minoritàries, amb reduïda atenció o poc promogudes pel conjunt d’agents de la comunicació i, per tant, a la qual dedicaríem, sempre que poguérem una d’especial atenció en el nostre treball que és diari i que ho faríem no per a massificar-la si no per a connectar-la, entendre-la i gaudir-la millor, estant en la nostra diana, entre unes altres, la Dansa.

En aquest aspecte, el passat 11 de novembre el Teatre Principal d’Alacant va acollir el treball artístic del ballarí i coreògraf israelià Sharon Fridman (Hadera, Israel, 1980) que porta deu anys creant a Madrid i que va presentar el seu espectacle All Ways, reflex de la intensitat que li ha acompanyat en aquests anys.

Com va indicar el coreògraf per a l’agència Efe, «en All Ways tanquem un cercle de recerca del llenguatge dins de la tècnica del contact, mostrant paisatges humans que permeten veure l’evolució de l’individu així com generar reflexions sobre el nostre entorn social” que la gent vol veure, els que estan relacionats amb ells mateixos i les seues pròpies experiències.

Deu anys a Madrid amb una àmplia trajectòria de propostes: Almenys dues cares [2011], Fins a on? [2012] i Caiguda lliure [2014, premi Max 2015]. Ell es va iniciar en el folklore israelià que li va portar al ballet clàssic que va estudiar en el Conservatori Ein Shemer i a la dansa contemporània. Va ser en 1999 quan es va produir el seu debut professional en la “Anat Tadmor Danse Company”. Després li van arribar experiències molt singulars en “Kibbutz Contemporary Danse” i en la veterana agrupació “Vertigo” de Noa Wertheim i Adi Sha’al. Va formar part de l’equip Mayumaná, coneguda agrupació de percussions d’Israel.

All Ways és una peça en la qual participen sis ballarins (tres més tres), vestits -sense temps- amb llargues túniques que ens remeten a moments i llocs ancestrals des d’on es realitza una mirada molt àmplia de la societat. Té cinc paisatges coreogràfics i cadascun tracta un estat vital de l’individu enfront de la societat. Formar part del tot és el primer d’ells i avança cap a com et pots plantejar conviure amb tot açò i les decisions que pots prendre. Un gran treball d’equip i col·laboració permanent entre els components, amb un plantejament coreogràfic que no va apuntar a destacar les individualitats sinó a aconseguir la perfecció del treball grupal i on en el noranta per cent del temps es toquen, s’agafen, s’amarren i s’agrupen i açò evidència, si cap, el fet conjunt del treball de forma permanent.

Un altre comú denominador de l’estil Fridman, a més del contact, és el criteri amb el qual dissenya o escull l’estil de la música atès que és un vehicle sobre el qual ens transportem a través dels moviments perfectament integrada tant en els formats de ambient com més estel·lars aconseguint que els sons t’emboliquen i formen part de l’essencial de la peça. En All Ways la música té un rol fonamental en la tensió que crea la peça sent en alguns casos un vertigen i en uns altres un dolç de llet.

All Ways és nocturnitat i molta boira que imprecisa els detalls i pot produir una certa intranquil·litat, o temor o fins i tot un sobreesfuerzo natural per a aconseguir tota l’atenció. Molta velocitat de moviments en diferents moments de l’obra a voltes com a espectres a voltes amb gran contundència, a l’ús de com som a voltes cadascun de nosaltres en la nostra vida, que es multipliquen en totes les diagonals inicialment i en cercle posteriorment.

«Parle de l’amor a la vida i llance un missatge de certa esperança entorn de la sensació que sentim cadascun quan ens trobem en conflicte i volem no solament solucionar-ho sinó créixer des d’ell», ha assenyalat Sharon Fridman.

Ell aspira amb treballs com aquest a seguir creixent des de la seua companyia, però en aquest aspecte és crític amb la política cultural del nostre país per la insensibilitat a l’impacte social, artístic i econòmic de projectes culturals com el seu i on la dansa contemporània necessita d’excessiva justificació per a emprendre’s amb contundència i s’abandona l’aspiració de la identitat artística en les companyies. Els treballs de la companyia de l’israelià han passat per escenaris de països com França, Itàlia, Regne Unit, Colòmbia, Corea del Sud i Singapur.

Sharon Fridman planteja que “la meua dansa està molt basada en accions com córrer, caminar o, especialment, caure. Les coreografies es construeixen sobre el moviment natural dels cossos i en aquest sentit, no treball en els termes de les convencions de la dansa. Vull cossos en llibertat, però hi ha molta exigència perquè m’agrada la perfecció. Sóc molt crític, alguna cosa obsessiu i mai estic content. M’agrada aqueixa idea que el meu treball deixe un ressò”.

Càlida benvinguda a la Universitat d’Alacant

L’Aula de dansa contemporània de la Universitat d’Alacant dirigida actualment per Carlos Peñalver va organitzar una classe magistral pràctica del coreògraf Sharon Fridman (Premi Max 2015) el dissabte 10 de novembre en la universitat. Al taller van assistir 50 persones, tot ells pertanyents a l’àmbit de la dansa en diferents nivells, des d’estudiants fins a professionals, directors, intèrprets, coreògrafs i mestres dels diferents centres de dansa d’Alacant com el conservatori professional i superior. El dissabte es va viure una festa de la dansa en la universitat d’Alacant.

Sharon Fridman treballa la tècnica de contacte, proposant pautes de centres compartits i generant inèrcies que permeten crear moviments de forma natural i orgànica des de la improvisació i la recerca constant. La seua manera de proposar i desenvolupar la classe és delicada i subtil, entrant des del subconscient cap al cos, connectant-los com un.

“El que vivim el dissabte va ser alguna cosa meravellós, tantes energies juntes, tantes cares amigues unides, professors, coreògrafs, directors i alumnes compartint l’aprenentatge, compartint la dansa, compartint la vida…”

Clase Magistral con Sharon Fridman. Foto: German Antón