Quan vaig llegir fa ja uns mesos ANATOMIA SENSIBLE, de l’escriptor argentí Andrés Neuman, vaig recordar de seguida una estrofa de la cançó de Silvio Rodríguez, “Compañera”:
Comenzamos un día
por los tiempos
de siempre y todavía;
comenzamos felices
a juntar cicatrices,
como buenas señales de los años…
Perquè si hi ha alguna cosa que ens defineix com a humans i mortals, és la marca que ens deixa del pas del temps i l’experiència, això que resulta fet i fet ser la vida.
En Anatomia Sensible, Neuman juga amb la prosa poètica com un xiquet el faria amb la seua col·lecció de cromos, i aqueix joc resulta tan seductor, que converteix el llibre en un relat d’espills creuats, d’innegable sensualitat en les paraules i en les imatges, una evocació festiva i fresca del cos humà en tota la seua extensió.
L’autor, reconegut internacionalment per la seua obra en la qual destaquen títols com El Viajero del siglo o més recentment Fractura, s’ha permés el luxe de regalar-nos un llibre inclassificable que es mou entre el gènere assatgístic i la prosa lírica per a abordar el tema del cos com a abstracció i com a realitat, així com per a procedir a la ‘legítima defensa’ de la seua imperfecció estètica o de la seua bellesa alternativa, proposant un recorregut sobre ell de caràcter filosòfic, polític i eròtic. Gràcies al seu domini del llenguatge i la paraula; Neuman transita per l’anatomia i la metàfora amb soltesa, desmuntant amb frescor tots els prejudicis que la imperfecció del cos humà ha creat en la nostra societat, o millor dit que la pròpia societat ha anat creant durant l’últim segle.
Antítesi de la publicitat televisiva i de l’era del photoshop, Anatomia Sensible recorre, amb habilitat i irresistible encant, el cos humà, recreant-se morós en les seues parts i recolzades, en els seus usos i llenguatges, descobrint significats i enllaçant idees que eren ací però no es veien, per a crear un tot, però defensant la part, celebrant-ho amb sensualitat i lirisme, per a regalar-nos, al final, una sort de lectura que vols repetir o rememorar quan l’has acabada i les imatges de la qual et ronden encara temps després.
La bellesa de l’imperfecte és per a Neuman la raó de ser d’Anatomia sensible, per damunt de qualsevol altra consideració, i comença el seu manual d’anatomia precisament per la pell, que és, encara que l’oblidem amb freqüència, el més gran dels nostres òrgans, la barrera defensiva enfront del germen i el bacteri, fins i tot a vegades enfront del món; i el conclou pel més immaterial i inagafable, l’ànima, que no figura en cap tractat de fisiologia. Mentrestant, capítol a capítol, recorre parts del cos i òrgans, els estudia com un xiquet curiós, quasi obsessivament, els defineix amb poètic llenguatge, els defensa de l’agressió, els celebra com mereixen: sense jutjar-los, sense buscar-los simetria, allunyant-se de l’estàndard o del que pot aparentar, quan no ens parem a pensar-ho, el normal i desitjable.
Podria semblar que Anatomia Sensible és un tractat (alternatiu i originalíssim) sobre les parts del cos, i que a més Andrés Neuman ens descobreix aspectes ocults del nostre cos, apareixen en ell “peces corporals” que desconeixíem que portàrem amb nosaltres. Per descomptat el llibre està molt més prop del literari que del científic. Però malgrat això, els lectors trobem en les seues pàgines molta anatomia en els trenta capítols curts dedicats als múltiples racons, moviments i proporcions del cos, un atles de geografia humana apassionantment arrabassat.
En Anatomia Sensible Neuman s’afanya, potser alguna cosa forçadament a vegades, a trencar els cànons del lleig i el bell, presentant estètiques i mirades alternatives, en les quals la paraula imperfecció deixa de tindre significat perquè simplement no existeix. Tot això a través d’un llenguatge molt arriscat i líric. El millor del llibre de Neuman és que ens ofereix maneres de comprendre el nostre cos, la nostra anatomia, que eren ací, però als quals potser mai havíem arribat per nosaltres mateixos i alhora, ens permet una celebració del cos, vist des d’una nova òptica, àmplia i generosa amb ell, trencant estereotips. No deixa l’autor escletxa de la nostra anatomia sense explorar, és exhaustiu fins a l’obsessió i això fa que ens deixe en evidència enfront de nosaltres mateixos, ja que hauríem de conéixer-nos molt més. La seua lectura podria ser una bona manera de començar a establir llaços molt més sans amb el nostre propi cos i també sobre el cos alié, una mirada més reflexiva i generosa, on cos-matèria i pensament-abstracció conversen sense tensions sobre la identitat i el desig.
Com diu la cançó de Silvio Rodríguez, les cicatrius formen part de la història, de la història del nostre cos, senyals del temps que no s’haurien de maquillar, sinó celebrar com a senyals dels anys i de la vida.
Comentarios