La història dels antics pobladors de les terres de la platja del Moncayo, a l’alacantina costa de Guardamar del Segura, comença a dibuixar-se de la mà de l’equip d’arqueòlegs que hi està excavant des del 2018. A tan sols cent metres de la mar, i a uns tres quilòmetres del sud del casc de la població actual, el passat comença a escriure línies noves amb la troballa d’un assentament arqueològic format per dos jaciments amb una clara relació: d’una banda, el Moncayo, assentament com a tal, d’una àmplia seqüència d’ocupació entre els segles II i XI dC; i, d’altra banda, la Torre del Descargador, estructura exempta dels segles X-XI, distant a penes 135 metres de l’assentament i la funció del qual va poder ser doble: d’emmagatzematge i vigilància.

Però a més, les excavacions de l’any 2020 han escrit un nou paràgraf: l’aparició d’una vila romana sota una torre islàmica.

L’excavació arqueològica en el Moncayo-Torre del Descargador forma part d’una iniciativa de col·laboració entre l’Ajuntament Guardamar, l’Institut d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la Universitat d’Alacant (INAPH), juntament amb la Generalitat Valenciana i el Servei Provincial de Costes.

El projecte té com a objectiu la investigació científica (arqueològica i constructiva), la consolidació, la millora de l’entorn ambiental i la museïtzació de les restes arqueològiques que formen el conjunt i que van ser documentades, de manera parcial, pel Museu Arqueològic de Guardamar (MAG) els anys 1998 i 2004.

Els treballs arqueològics i de consolidació arquitectònica estan dirigits per un equip format per Antonio García Menárguez, antic director del MAG; Sonia Gutiérrez Lloret, catedràtica d’arqueologia de la UA; Víctor Cañavate Castejón, arqueòleg municipal d’Elx; i José Gambín Lorenzo, arquitecte i enginyer d’edificació de l’Ajuntament de Guardamar. Té, a més, la col·laboració de la restauradora Begoña Movellán; els investigadors predoctorals, Raquel Bujalante i José María Moreno, i el suport del Museu Arqueològic de Guardamar.

El jaciment abraça una vasta extensió de restes disperses pel conjunt dunar litoral, amb una àmplia seqüència d’ocupació que es remunta a època romana i arriba a l’època islàmica. S’han localitzat, almenys, dos nuclis del que degué ser un conjunt més extens, distant entre si uns tres-cents metres: el Moncayo pròpiament dit (BRL), on s’han documentat dues fases d’ocupació d’un assentament romà amb dos moments constructius diferents (segles I-IV i V-VI); i una petita mesquita superposada, semblant a les trobades a la ràbita califal de Guardamar; i el BIC de la Torre del Descargador en el qual es va documentar part d’una sòlida estructura de tàpia.

El 2018 es va actuar a l’àrea del Moncayo per a documentar la planta completa de l’oratori, restaurar, consolidar i barrar les estructures, i posar en valor el conjunt mitjançant la restauració. Al novembre del 2019 es van iniciar els treballs al BIC de la Torre del Descargador en col·laboració amb la Conselleria. La primera fase va consistir en l’excavació completa de l’interior de la torre i l’accés, amb la finalitat de documentar la seqüència i escometre la restauració de la cantonada més deteriorada. Detalla Sonia Gutiérrez que «el descobriment de noves estructures durant la tàpia va fer necessària una segona actuació en l’entorn i els nivells infraposats, que va haver d’ajornar-se per la situació d’emergència sanitària i les condicions ambientals fins a la tardor del 2020».

Aquests nous treballs, a més de documentar la planta completa de l’estructura medieval i confirmar la cronologia (finals del segle X-mediats de l’XI), han permès documentar en extensió una fase romana infraposada, semblant a la ja documentada sota la mesquita del Moncayo. Aquesta fase correspon a un edifici residencial romà, possiblement part d’una vila rústica, els fonaments de la qual figuren una planta complexa i axial, formada per una sèrie d’estances quadrangulars alineades al llarg d’un ampli corredor davant de la mar, rematat per dues grans estances amb absis. La catedràtica de la UA explica com «aquestes àmplies habitacions de capçalera corba són característiques de les viles del segle IV, i es destinen a acollir funcions representatives i socials com el triclinium o sala per als banquets, i el tablinum, o despatx del propietari, o de vegades la balnea, és a dir, edificis de banys, encara que en aquest cas no hi ha indicis d’aquest ús».

Amb tot, Gutiérrez afirma: “en l’estat actual dels nostres coneixements i en espera de continuar els treballs en tots dos sectors del jaciment, podem afirmar que a la platja del Moncayo degué haver-hi una vila rústica romana, possiblement d’una estructura dispersa, de la qual s’han documentat dues fases d’ús productiu (alt i baiximperial) a la zona del Moncayo, i un espai residencial probable de tipologia baiximperial en el Descargador. Sobre les ruïnes, després d’un període d’abandonament i espoli sistemàtic, es va instal·lar un assentament d’època califal i taifa del qual coneixem fins ara una petita mesquita i una sòlida estructura fortificada (torre-magatzem), que es va construir usant com a fonament els murs d’una de les grans estances romanes. Encara no sabem amb certesa l’extensió dels dos assentaments, la naturalesa i la funcionalitat econòmica, com també les activitats que en aquests es van desenvolupar, com a producció i transformació agrícola, pesquera, saladurera o salinera; però les preguntes que planteja aquesta important troballa són apassionants i la continuació dels treballs en aquest entorn meravellós obri interessantíssimes expectatives de coneixement i valorització del patrimoni de Guardamar”.

Les estructures han sigut consolidades i preservades, tenen una tàpia cinecegètica lleugera, geotèxtils, argiles expandides i graves de textures diferents i colors, i també panells explicatius, per a permetre la visita i la comprensió de l’àrea arqueològica del Moncayo-Descargador, que s’integra d’aquesta forma en un paratge d’un gran valor mediambiental i en el projecte Memòria d’Arena. Història de Guardamar, impulsat pel municipi, que reuneix investigació i transferència.