Guillermo Cabrera Infante (1929-2005) va ser un dels escriptors més crítics de la Revolució Cubana, en l’exili. Un exili al qual es va veure forçat després d’haver sigut un dels intel·lectuals orgànics més destacats del règim castrista, arribant a ocupar importants càrrecs en els mitjans de comunicació, principalment en institucions propagandístiques com ara el Consell Nacional de Cultura, del qual va ser director, executiu del canviat de nom Institut del Cinema i subdirector de Revolució, l’actual Granma, a càrrec del suplement literari Dilluns de Revolució.
El seu delicte no va ser per “ballar el chá-chá-chá” (títol d’un dels seus llibres) sinó d’haver sigut considerat desafecte a la revolució després d’haver sigut autor juntament amb el seu germà Alberto (“Sabá”) d’un curt en el qual recreava la vida nocturna havanera abans de la Revolució. Tal com el mateix ho definiria després, es converteix en “un exiliat intern”, aturat, malgrat ser elegit com a vicepresident de la Unió d’Escriptors i Artistes. La seua carrera es va detindre “i en comptes d’exiliar-ho a Sibèria”, és  enviat a un lloc diplomàtic menor a Europa i acaba definitivament quan en tornar a Cuba a causa de la mort de la seua mare, és detingut per la policia política de Castro acusat d’activitats subversives o contrarevolucionàries. Cabrera va buscar refugi a l’Espanya de Franco, sense èxit, i obligat per la seua situació personal i econòmica es va instal·lar a Londres, on després d’unes dificultats inicials va aconseguir la residència i més tard la nacionalitat.
UN RETRAT GOYESCO
Sens dubte, la posteritat el recordarà sempre com l’autor d’una novel·la especial, la molt celebrada Tres tristos tigres, sobretot pel que va influir en la difusió del llenguatge habanero en els lectors universals i perquè a través del seu sentit de l’humor, a vegades tràgic i altres esperpèntic, va elevar la parla de la seua illa a llenguatge literari, com no havien aconseguit fer-ho altres genis literaris cubans, com Lezama Lima o Virgili Piñera, o Calvert Casey. Malgrat tot, Cabrera Infante, en aquest mateix llibre, parlant de Borges i la seua querella contra la llengua materna, l’espanyol, diu que ell no volia parlar en esperanto sinó en un idioma universal: ”A què escriure en cubà, una llengua morta per a mi?”. Aqueixa és la raó per la qual va decidir “buscar en anglés el que no havia trobat en l’espanyol”.
De diverses figures capdavanteres en el panorama de les lletres de la seua pàtria (Lli Novás, Lydia Cabrera, Carpentier, Antonio Ortega, Casey, Nicolás Guillén, Arenas) tracta un dels seus llibres en forma de recopilació de textos escrits entre els anys 70 i 90 del segle passat. Amant del retruécano, la paranomasia i l’hipèrbaton, Cabrera Infant titula “Vides per a llegir-les” aquest volum, publicat al nostre país per Alfaguara en 1998. S’entén que el joc de paraules  prové de l’obra de Plutarc, Vides Paral·leles, i s’aplica ací per a comptar les biografies secretes dels mestres de la literatura cubana que ell va tractar de molt a prop, servint a vegades de defensor i de refugi davant les persecucions polítiques i morals de la Revolució, o del seu líder, el tirà Castro.
Comença Cabrera situant en la mateixa línia d’existències paral·leles a José Lezama Lima i Virgili Piñera, tots dos nascuts entre 1910 i 1912, en territoris molt pròxims. Les coincidències abunden, segons assenyala Cabrera: Tots dos eren fills de tècnics, els dos homosexuals i assenyala també l’autor els dos “profundament cubans, habaneros més aviat i tots dos tenien connotacions amb la més criolla de les ciutats cubanes, Camagüey, on  Virgili havia viscut en la seua infantesa, d’on era oriünd el pare de Lezama”. Tant Lezama com Piñera van publicar els seus primers llibres de poemes dedicats a temes grecs, encara que segons el parer de Cabrera Infante, un era “barroc i fosc” i l’altre “simple, quasi de carrer”.
Però el més notori que s’assenyala en aquestes semblances és l’assetjament i persecució que tots dos van patir en vida, per a ser sibilinamente reivindicats després.
Les aventures i desventures eròtiques de tots dos escriptors eren prou conegudes i en una societat com la creada per la revolució castrista això era pecat mortal, quasi pitjor que ser dissident. Tanmateix, a l’Havana eren també públics i notoris els prostíbuls masculins on acudien a la recerca de solaç l’obés Lezama i el escuchimizado Piñera. Cabrera conta que Piñera buscava també al carrer a homes rudes, bugarrones com un negre formidable que va portar  a “una infecta posada al carrer Amargor” i que el va agredir salvatgement quan es va adonar de la seua nuesa minsa, quasi de supervivent de Buchenwald.
Virgili va abandonar el país en un exili més o menys forçat per a viure a Buenos Aires. Allí va estar 16 anys portant una existència precària. Més endavant, malgrat el seu passat com a funcionari de l’aparell del règim anterior, Piñera es va pujar al carro de la Revolució i va entrar a formar part de l’equip de col·laboradors de l’òrgan que dirigia Cabrera. Al principi va ser mal acollit, la seua fama equívoca havia arribat als dirigents del règim, ostentosament masclista: “no hi havia més que veure caminar a Fidel Castro o al Che Guevara” (Pàgina 28 Op.Cit.). Més endavant, l’autor recull una anècdota del líder revolucionari argentí que ratifica la seua homofòbia. En una ocasió, de visita en una ambaixada cubana, el Che registra la biblioteca i en trobar llibres de Piñera els llança contra la paret i renya al diplomàtic per tindre obres de “un marieta de merda”.
Virgili Piñera, com Casey i Reynaldo Arenas, va patir en les seues escanyolides carns persecució per les seues inclinacions sexuals. La reclusió, per aquests “delictes”, en camps de “rehabilitació” era un secret a veus i Piñera va acabar en un calabós, del qual van aconseguir traure-li  amb prou faenes amistats com el mateix Cabrera, que li va prestar asil en el seu propi domicili en moments difícils.
El llibre de Cabrera Infante sobre la repressió , tant política com d’una altra índole, als intel·lectuals propis i aliens (hi ha una anècdota molt saborosa que implica a Vargas Llosa, que es va negar a donar un premi literari a un grup revolucionari per ordre de Castro) mostra amb tints foscos el quadre goyesco d’una Revolució saturnal que va acabar devorant als seus fills més il·lustres. No sols éso, sinó que ens va mantindre embadalits com a idiotes a una bona part de la generació de joves llatinoamericans,  com jo mateix , que vam veure en ella un model , la possibilitat de canviar nostres endarrerides societats pàtries i la vida mateixa. I al cap i a l’últim, Fidel no era més que un èmul neronià i el condotiero argentí un escorxador disfressat de sant laic, amb boina, pur i mirada de profeta.
Cabrera Infant va lluitar contra el tirà del Carib amb l’arma que més dominava: l’humor i la comèdia, com diu ell mateix, que fera Shakespeare, que cita,  en el seu temps: “No obstant això, el meu humor major és per a un tirà”.