Carmen Paris és una artista aragonesa, o millor, una ambaixadora de les tradicions de la seva terra en una versió propera i nítida de la importància de les petites i grans coses de la música pròpia i que a la meva va aconseguir captivar-me. És el més a prop que he estat de les seves músiques, crec que vam aprendre tots a emocionar-nos en el seu concert amb les tradicions que porta en el cor i ho comparteix com el qual dóna el seu millor regal. Cançons sense esdrúixoles, però amb totes les paraules cantades a la frontera que et permet fer-les teves i això ho aconsegueix en menys de tres cançons i explicades sense parar durant tota la seva sessió a la Casa Mediterrani.

Un concert que va arrencar dempeus, intensament, amb la Jotica de la Fiera a abans que ella li fiqués mà quan era mossa. Un tema del seu primer disc en el qual es va imaginar per primera vegada una jota com a balada de jazz on rememora els seus temps del mediterrani, amb temes com En mi pecho. Ella s’ha criat a la Vall de l’Ebre, és baturra per criança, però diu que realment va néixer en el mediterrani on ha viscut per motius personals i professionals molt prop de ciutats amb mar com Salou (Tarragona) o Peníscola (Castelló).

Jotera lo serás tú va ser un dels temes primerizos de l’actuació. Quan ella inicia la seva carrera i rep les primeres crítiques dels puristes de la jota ella es va sentir, encara que no volia, alguna cosa dolguda per això. Així que es va plantejar contestar-los amb una cançó que el mateix és jota, cuplé o ranchera, que títol Carmen Paris, “una petita venjança contra els qui la van estigmatitzar per destrossar la jota”, cantada pel públic sense estar “agallegueao”.

Sonó en Huesca una campana

y en Zaragoza un cañón

y en Teruel unos amantes

de mi bendito Aragón

Va ser un concert molt identitari, on el folklore aragonès va estar present permanentment amb peces com Cadenita de Oro que ella va valorar com un dels grans èxits ibèrics.

Ens va encantar Cabecita de alfiler, una proposta en la qual en la lletra va integrar dues jotes tradicionals i que li va donar un altre dels tocs emocionals a la seua actuació.

Si mi madre fuera mora

Y yo nacida en Argel

Renegara de Mahoma

Sólo por volverte a ver

Si mi madre fuera mora

Y yo nacida en Argel

Renegara de Mahoma

Sólo por volverte a ver

Como la caña del trigo

Derechita me crié

Les versions en el concert van venir de mà de la cantant María Dolores Prada. Carmen París ens va explicar que va preparar un treball recopilatori dedicat a la coneguda com La Gran Senyora de la Cançó però la seva companyia discogràfica no va apostar per aquest projecte. En el concert del dissabte va aprofitar per cantar “Et vaig deixar anar la regna” de l’autor de José Alfredo Jiménez. També va estar la interpretació de dos clàssics com “Calle Melancolía” de Joaquín Savina en tonalitat major, amb més alegria que l’original o “Mediterráneo”, del Delta cap a dins, de Joan Manuel Serrat en tonalitat menor. Aleshores tot es converteix en un luxe quan escoltes la veu de Carmen en aquests versos tan inoblidables com “Quizás porque mi niñez sigue jugando en tu playa o escondido tras las cañas duerme mi primer amor…”.

Ens va presentar la seua proposta de Jota en Inglés. Va recordar al gairebé mestre PastorPastor de Andorra que en 1960 va cantar en la Fira de Nova York davant Robert Kennedy, al que també van assassinar. Pastor d’Andorra el nom artístic del cantant de Jota Aragonesa José Iranzo Bielsa (1915-2016) que va encunyar aquella frase de «La jota és l’ànima d’Aragó, i també la meua vida, igual que el bestiar». Ell era un home senzill al que volia que recordessin com el que era: un pastor. Perquè la jota emocione cal cantar amb ànima. Amb alegria. La jota és un cant alegre del tot. La jota és per sempre, si la perdem, ho perdem tot.

Les influències llatines es van deixar sonar en el concert amb una peça que no és salsa sinó candombe, un ritme de la comunitat negra uruguaiana. Cuerpo triste, cantada i sentida, ella considera que és la manera de germanar des d’Uruguai. Quan va interpretar aquesta cançó ens va integrar al públic en la mateixa creant cors alterns de dones i homes que estàvem presents i participem plenament:

Dones: “On va aquest cos trist, despistant el seu dolor”.

Homes: “Torna per on vas venir, no siguis boja per Déu.

La guanyadora del Premi Nacional de Música 2014 dins del cicle “Dissabtes a Casa Mediterráneo” va oferir un actuació d’antologia de la seua carrera, músiques de tots els seus àlbums. Del debut, “Pa’ el meu geni“ (2002, Warner Music) que va vendre 40.000 còpies i va rebre el premi de la música al millor àlbum de música tradicional. De “Jotera el seràs tu” (2005, Warner Music) on segueix germanant la jota aragonesa, en aquesta ocasió amb l’havanera, el chotis, la ranchera, el cha-cha-cha. El seu “Incubant“ de 2008, gestat i compost a l’Havana, fruit de la col·laboració d’un amic que li deixo m2 per treballar a Cuba. I, finalment, en 2013 amb Produccions Parisenques amb qui produeix “Ejazz amb Jota” on per primera vegada la jota sona acompanyada de Jazz.

Després de molta insistència, realment poca resistència. Així que Carmen París va tancar el seu concert, també dempeus, sense piano, cantant la seva última cançó, una altra de gran tradició aragonesa. Genial concert, genial tot i ens va motivar per començar a estudiar i acostar-nos a aquestes músiques del nostre, ja, Aragó, així que gràcies per aquesta sessió gairebé de classes particulars de cultura popular.

Público en el concierto: Margot, Juanjo Cervetto, Carmen París y Perla