Després de dirigir la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis d’Alacant durant 29 anys, ha arribat el moment de comunicar la meua decisió de no continuar exercint aquest càrrec en la següent edició.

No es tracta d’una dimissió perquè la decisió de qui dirigirà la pròxima Mostra, com així ha sigut des de la seua fundació, es pren per part de les Administracions Patrocinadores en la reunió que sol celebrar-se al febrer de cada any natural. Per tant, aquest és un comunicat per a plantejar que no em presentaré a la reelecció en aqueixa pròxima reunió. I per això assenyalar que això és, simplement, una renúncia i no una dimissió.

Ho anuncie amb el temps suficient perquè les Institucions puguen estudiar amb tranquil·litat que tipus de model, tant jurídic com artístic, volen desenvolupar de cara al futur. Ara que el INAEM ha fet una proposta a les altres Institucions per a aconseguir un acord sobre la renovació administrativa del Patronat establit en BOE, l’any 1998, és un bon moment per a establir un marc jurídic clar, en què la nova direcció tinga ben definits els paràmetres d’actuació que se li adjudiquen.

Les raons d’aquesta decisió són, per descomptat, d’ordre administratiu i d’ordre personal. En el personal perquè estic convençut que ha d’obrir-se un nou cicle i, en l’administratiu, perquè pertany a una generació que en els anys 80 de l’anterior Segle, va fer un gran esforç de gestió per a agilitar i desburocratitzar models administratius que ja estaven obsolets. Baste analitzar part d’aqueixa Història per a veure que aconseguim alguns resultats interessants, entre ells la despolitización partidària de la gestió cultural pública i una agilitació en els processos administratius quotidians en la vida de les Arts Escèniques. És a dir crear en llibertat artística, encara que sempre he defensat que sotmesos als necessaris controls econòmics, marcats per cadascuna de les Administracions concretes. Pot ser que allò fóra un miratge, però les dificultats actuals per a desenvolupar un model artístic de gestió, en concret dels festivals i mostres, dista molt de semblar-se a aquell somni. Però més enllà d’aquesta qüestió, potser subjectivament raonable, crec que després de 29 anys és saludable trobar nous camins per a la gestió d’aquesta Mostra i trobar la necessària energia nova que, sens dubte, haurà d’encarar nous reptes en la gestió i en l’artístic. I, això ha de fer-se amb una nova Direcció.

No dubte que, com en tota trajectòria d’un projecte cultural aquesta travessia haja tingut llums i ombres i correspondrà als crítics i historiadors valorar la seua transcendència durant els anys transcorreguts. De qualsevol manera, crec que posant en una balança les seues activitats, els assoliments aconseguits poden omplir-nos d’orgull a l’equip que ha pilotat la Mostra aquests 29 anys.

A títol de balanç 645 espectacles programats de tot gènere artístic, generacional i productiu, 29 tallers de dramatúrgia dels més importants autors i autores espanyols, debats a través de la paraula d’aut@r, trobades amb editors, productors i programadors, amb especial valor la trobada anual de traductors de diversos idiomes que van projectar la nostra dramatúrgia en l’exterior, 27 números de la revista QUADERNS DE DRAMATÚRGIA que van recollir el pensament de l’autoria teatral més viva, les col·leccions en paper i virtuals de grans textos contemporanis, la col·laboració amb el INAEM en les ajudes de DRAMATÚRGIES ACTUALS, Homenatge a 28 autors i autores de gran trajectòria en el nostre teatre, la concessió del Premi Honorífic Palma d’Alacant a grups, entitats i persones de gran rellevància en el suport a la nostra dramatúrgia, de diversos tallers amb l’Institut Juan Gil Albert i la Casa del Mediterrani, la posada en marxa amb l’Institut València de Cultura de les residències de traductors, la col·laboració amb Universitats i Centres Culturals d’Espanya a Llatinoamèrica i Europa i algunes altres accions en festivals sempre relacionats amb la nostra dramatúrgia actual.

No obstant això també vull deixar constància de les meues majors frustracions per no poder haver resolt alguns reptes. Els més importants serien:

-La fallida consecució d’un estatut jurídic estable en aquests anys, si bé he d’agrair l’esforç i compromís de totes les institucions Patrocinadores per a logar tirar avant cada edició de la Mostra, fins i tot l’any passat amb la pandèmia en plena expansió.

– El no haver pogut realitzar COPRODUCCIONS amb grups i companyies de les quals sabia tenien un bon projecte dramatúrgico.

-La manca de pressupost adequat per a poder contractar espectacles la qualitat dels quals hauria merescut estar en la programació de la Mostra.

I, no obstant això, insistisc que el realitzat en aquests anys supera amb escreix el que es pensava a l’inici de les primeres Mostres.

I, ara ja els meus agraïments que ha de ser molts.

– A totes les persones de les diferents Institucions que tant van donar suport a aquest projecte.

– A totes les persones que, any després d’anys, ens han acompanyat, assistint als diferents esdeveniments i convertint Alacant en un focus de referència fonamental de la nostra dramatúrgia viva.

– Als mitjans de premsa i de comunicació d’Alacant que des de la primera Mostra van mostrar el seu suport a la seua celebració i desenvolupament.

– A totes i tots els dramaturgs, i dramaturgues, actors, directors, tècnics i gestors sense el compromís i la col·laboració dels quals hauria sigut impossible el creixement i consolidació de la Mostra.

– I, sobretot, al meu equip de gestió, pràcticament estable des de la primera Mostra i que, en realitat han sigut els vertaders faedors de la realitat pràctica de la Mostra, any rere any. Sé que normalment sembla que és la direcció d’un esdeveniment la que porta a bon port un projecte cultural. Jo pense que sense un equip estable i compromés això sol ser impossible.

Evidentment el meu compromís com a director, i per consegüent, a continuar realitzant totes les funcions que confereix el càrrec continuarà sent el meu compromís ferm fins a la decisió que prenga el Patronat en el seu moment oportú.

I ara ja sí, el meu xicotet fins ara, perquè allí on estiga mai deixaré de secundar i ajudar en el que puga al futur d’aquesta Mostra, i tota la meua ajuda en la reflexió sobre aquesta etapa de transició, des del meu compromís més profund amb les dramatúrgies actuals del nostre país.

GUILLERMO HERAS (novembre de 2021).