Hi ha records que arriben a tu amb una nitidesa aterridora.

Durant anys va ser el teu llibre preferit. No sols per tot el que es diu en ell, sinó pel que significava per a tu. Un punt d’inflexió. Com una marca en el temps que divideix la teua vida, almenys la teua vida com a lector. Un senyal que alerta del que hi havia fins ací i el que t’espera més enllà.

Després vas aprendre que no existeix un sol llibre, ni una sola pel·lícula, ni una sola cançó.

L’escena és un quadre quotidià que tu vas embolicar de poesia. La memòria té aqueix poder. És una vesprada marró en el teu pis d’estudiants.

Ja ho has dit en alguna altra ocasió, però cada vegada estàs més segur que moltes coses de les quals t’ocorren ara, més de vint anys després, comencen allí, en aquells noranta metres quadrats del carrer Caravaca. L’origen de l’univers, dius. Un aleph invers que us va llançar al món, nus i plens de somnis.

A vegades t’agradaria tornar i tancar-te, com en una cel·la monàstica, en una de les habitacions que us alternàveu cada any. Totes no, dius. L’habitació de P no entrava en la roda de torns. Era la més gran i ell necessitava espai. Sempre ho ha necessitat, penses. No sols físic. Si aquell pis era l’origen de l’univers, l’habitació de P va ser l’origen de la vida. Allí es van formar reunions espontànies que bé van poder canviar els vostres destins. Allí entràveu, quasi sense permís, a llegir, a escoltar música, a robar emocions alienes.

És una vesprada marró. Entres a l’habitació de P i cerques un llibre. En realitat busques alguna cosa que t’agite, que et torne del revés com un calcetí díscol al qual li donem la volta. Has llegit el títol moltes vegades. Coneixes la portada perquè forma part d’una d’aqueixes col·leccions de quiosc: Las Mejores Obras de la Literatura Universal, o Grandes Obras Contemporáneas, o Narrativa Actual, o qualsevol altra cosa semblant. Sempre van ser un reclam per a tu. Podries omplir una prestatgeria sencera amb els primers lliuraments de cada col·lecció.

De tots els detalls que recordes, només hi ha un que eres incapaç de reviure: no saps per què vas agafar aquell llibre i te’l vas emportar amb tu al sofà i vas començar a llegir-lo com si, en realitat, haguera sigut ell qui et va agarrar a tu i et va traure de no saps on i et va portar a un món que desconeixies. Els motius no importen, dius. Només importen les portes.

És una vesprada marró. Una vesprada de plom. No hi ha ningú en el teu pis d’estudiants del carrer Caravaca. La ciutat és una amenaça. Tot ho era llavors, penses. Obris el llibre i el tornes a tancar. Acaricies la portada i el llom. Només és un acte reflex. Comences a llegir i el teu cap esclata. Saps que és una novel·la però no comença com una novel·la. Hi ha alguna cosa ací que no et deixa parar. Penses que si en aqueix moment l’edifici tremolara i les parets s’ensorraren, tu seguiries assegut en el sofà, llegint les primeres pàgines d’una novel·la que no comença com una novel·la, sinó que parla de Nietzsche i de la seua teoria de l’etern retorn i de com pot sorgir un record feliç d’una fotografia d’Hitler.

Vas llegir el llibre en un estat d’agitació que no s’ha repetit. No sols aquella vesprada de plom, en el teu pis d’estudiants, en la qual vas descobrir que el que pesava, en realitat, el veritablement insuportable, era la levitat de l’ésser, la vacuïtat que et va espentar cap a la prestatgeria.

Per primera vegada desitjaves deixar de fer qualsevol cosa que estigueres fent per a entrar en el món de Tomás i de Teresa. Vas entendre que es podia escriure d’una altra manera. L’estructura narrativa esclatava en els teus nassos i et colpejava una metralla d’imatges que desconeixies.

Un altre record arriba a la teua memòria. Una altra vesprada en la qual estàs sol. Un altre sofà, el de casa dels teus pares. Tanques el llibre de colp perquè no pots contindre l’emoció. No s’ha tornat a repetir. El plaer sí, però no la commoció. Per això t’agrada dir que vas perdre la virginitat amb aquell llibre.

Va ser el primer autor del qual vas llegir tot el que estava publicat. Aleshores no tenies l’accés a la literatura que tens ara. També la cultura és una qüestió de classes, dius. Cada aniversari i cada Nadal es convertien en una ocasió per a adquirir un nou llibre. La insoportable levedad del ser li va seguir La inmortalidad, com si els títols anaren correlatius i tancaren en si mateixos tota una teoria filosòfica. La lentitud, El libro de la risa y el olvido, La despedida, et confirmaven la fe que començaves a tindre en ell. Vas buscar els escenaris de la ignorància en un viatge a Praga, molts anys després. Vas subratllar fins a l’obsessió el seu assaig, El arte de la novela, com si fóra un manual de sortilegis capaç de convertir-te en escriptor.

Encara no sabies molt d’ell, més enllà del que intuïes darrere de la seua veu i del que podies llegir en les contraportades i les solapes dels llibres. Només dades, dius.

Podries contar que va deixar el seu país per a fugir de la censura soviètica obstinada a esborrar el seu nom i retirar els seus llibres de la història literària, malgrat el seu passat comunista. O que va ser professor d’Estudis Cinematogràfics a Praga. O que es va refugiar a París. O que és un etern candidat al Nobel. O que la seua obra persegueix un únic projecte estètic: la unió dels impossibles. O que va abandonar la seua llengua natal per a escriure en francés.

Et va costar comprendre aqueixa renúncia, perquè pensaves que la llengua t’acompanya com una marca inesborrable allà on vages. Ara, que tu també has canviat l’idioma en el qual escrius, t’adones que només és un símbol, com una bandera o la samarreta del teu equip favorit. No és el llenguatge el que configura la realitat, dius, sinó el context qui imposa la seua llengua.

Un dels primers llibres que va escriure, La vida está en otra parte, et persegueix com un gat a la recerca d’una carícia. Va i ve al seu antull per a recordar-te alguna cosa: Jaromil, el jove poeta protagonista de la història, eres tu, o ho vas ser en el passat. I alguna cosa més: vas deixar el llibre a P i mai te l’ha retornat.

No és un retret, dius. Tot el contrari. Una manera de tancar el cercle, de restaurar aquell primer llibre que et vas emportar de la seua habitació una vesprada marró, en el teu pis d’estudiants, on comença tot.