“com una ballarina tota peus tota núvol / retorcent-se de felicitat fins a l’infinit / com una fogonada enmig de l’univers / que ens anunciara la creació de l’altre / l’edat de les mans estrenyent-se furtivament / així l’aparició de la paraula ànima / del seu robí d’immunitat i enteresa / la veu ideada per algú que sap / de la necessitat d’aquest llenguatge”.

Francesc Pastor entén la vida des de l’escola i la poesia. És per això que forma part del grup Dilluns Poètics, emplenant setmanalment de versos les aules de tantes escoles. Ha obtingut els premis Benvingut Oliver de Catarroja 2022, en les modalitats de narrativa adulta i juvenil, amb les obres Algú i Rosa respectivament. Apareixen poemes seus en l’antologia A Alacant. Els dimarts poètics de la Naia. Té publicats diversos poemaris, com ara Les vuit raons de tristesa d’Eugeni Mar (Premi Joan Valls 1985); Fils de llum i Nus de somnis (Premis ciutat de Torrent 2017 i 2019); Espill brut (Premi 25 d’abril-Ciutat de Benissa 2019); Lletres de viatge (Premi Marc Granell d’Almussafes 2017); A mossos (Premi Bernat Vidal i Tomàs 2020) i Ànima (Premi de Poesia Màrius Torres 2021).

Dins de nosaltres existeix un món ple d’arestes, de vivències que ens donen forma i ens fan ser com som. Des dels matisos invisibles del pensament, creiem la mística del descobriment, enllacem passat i present i prenem consciència de tot el que ens conforma. Des d’aquest punt, Francesc Pastor revela en el seu últim poemari publicat els fragments de la seua ànima, de la seua memòria i dels seus sentiments.

“en el retrat de la mare / una cella ho és tot en alt expectant / il·lustrada al carbó a posta / sobre la mateixa neu del seu rostre femení / arc del temps en el cel / també els traços difuminats / dels ulls / també la naturalesa eòlica / d’un somrís / un dibuix acadèmic d’allò que es perd / i no troba mai el camí de tornada // a mà com ella sempre ho hauria volgut / per ser ànima”.

Les arrels ens defineixen i acompanyen al llarg de la vida. I, a vegades, volem passar de llarg per a no sentir la por o el dolor. Però cada esdeveniment queda imprès en el cor, en el caràcter i en la manera de veure el món. El poeta queda marcat per les xicotetes coses que inunden el quotidià i romanen fins a l’infinit en nosaltres.

“per l’espill retrovisor veig retrobe / la pols definitiva d’un rastre que fita / amb la immensitat els detalls de la immensitat / allunyant-se de tot el que hem sigut / pas a pas un hivern cada cert temps / i nosaltres cada cert temps aquest mirar / a l’infinit a la porta sempre oberta / de l’infinit aquestes línies en les mans / que ens condueixen al futur aquestes mans / al voltant de sempre sempre mirant / qui va darrere i mai qui hi ha davant / per una estranya clarividència debilitat / de l’ànima”.

Des de l’interior, la vida es veu de mil colors diferents. La infantesa es filtra en els nostres ulls d’adult i ens amplia l’espectre de la realitat i els somnis. Els éssers estimats, la mare, el pare, els amors deixen empremta en l’ànima i transformen la manera d’observar el que ens envolta. Aleshores, vivim a través de la paraula i la poesia per a acostar-nos a l’eternitat en un exercici senzill de llibertat i fermesa. Així parla l’autor de la poesia:

“la línia més suau de les mars / l’horitzó dels adeus / la utopia infinita de la paraula”

                                                                                                                                     (poesia-1)

“un gir no forçat de paraules / quan el vers traspua lluors / més pròpies de l’ànima titil.lant / que de la pedra preciosa del pensament”

                                                                                                                                     (poesia-2)

“si no és a una deessa incandescent / a una transparència sobrenatural / a qui dedicar-li aquestes / petites mostres de rubor / a qui atribuir-li aquesta perplexitat / de l’ànima?”

                                                                                                                                     (poesia-3)

Amb la idea que no existeix un concepte absolut d’ànima, Francesc Pastor reflexiona en aquest poemari sobre aquelles coses que sense ser perceptibles ens donen forma i ens alimenten. Sentiments, passions i bellesa s’uneixen per a completar la nostra raó de ser i dialoguen amb el jo poètic per a donar forma a l’eternitat, a la transcendència de la poesia. Per a tancar el llibre diu el poeta: “arrencaré el primer pètal de tots / la llum de les llums el desig que mai / no mor en el temps de les vides pagades / i els faré meus dins la carn de les carns / en l´home que sols té una paraula / per a dir com són d’immensos els cels / on ja a penes cap l’amor dels amors”. Sentim la poesia i l’ànima més enllà del paper. Llegim.