“Todo nos llevó a la aflicción; / a la salida de un cuerpo astado / por el desplome del mundo / de esta punta que por tristeza / ha perdido su origen. // Contra las caídas y las escaleras / que se rieron del borde y sus anchuras. / Grité: ¡soy yo, soy yo! / Y ya nadie reposaba cerca de mí”.

Cleofé Campuzano Marco (Archena, 1986) és educadora social i gestora cultural. Va iniciar els seus estudis universitaris en Filologia Hispànica. Posteriorment, es va graduar en Educació Social i es va especialitzar en el vessant sociocultural a través d’estudis de postgrau en Antropologia Social i Cultural i en Educació i Museus, per la Universitat de Múrcia i Saragossa. Ha col·laborat en diversos mitjans amb treballs científics i ressenyes. També ha participat en revistes de poesia i espais literaris com: La Galla Ciència, Empireuma, El col·loqui dels gossos i Cercle de Poesia, entre altres. Actualment compagina la producció literària amb treballs de recerca, la intervenció socioeducativa i el comissariat pedagògic d’art contemporani. Ha sigut inclosa en l’antologia Trobades amb la poesia a la Casa Natal de Miguel Hernández. 27 poetes. (Fundació Cultural Miguel Hernández, Orihuela, 2019). Els seus llibres publicats són: El huit de les abelles(Esdevenir, 2018), Pau Primària (Esdevindre, 2021) i A aquell recés li dec una illa (Sapere Aude, col. Ad-*Versum; 2021).

Acostar-se a una flor i descobrir el seu llenguatge és una cosa estranya, un acte que necessita temps i dedicació i atrapa al subconscient en l’intent de la lògica. Des de l’estranyesa trobem allò que sembla etern però que dona fe de la fugacitat de la vida, descobrim el temps que no es deté i la certesa de la mort. Sentim la bellesa i l’ímpetu de la Naturalesa que ens atrapa en el dolor i ens obri el pensament. Així arribem a la poesia de Cleofé Campuzano, a un recés en el qual gaudir dels símbols i la divagació.

“A aquel remanso le debo una isla. / Un lugar donde la exuberante naturaleza haya perdido el juicio / y sea capaz de recordar. / En aquel distrito habitable, sobre una flor, la duda ya no es, / está fuera de término; ahora abastece tu fuerza y te levanta / sobre ti y el temor es desértico, lejano como los ojos que no / miran, como un volcán victorioso al eclosionar ajeno a las cosas”.

El llenguatge és transpirable, deixa que els significats traspassen els versos per a crear emoció on la realitat només és petjada. La poeta sent el passat i ens fa acomodar-nos en ell, sentint la ferida que ens defineix i establint-nos en un present ja viscut, que no vol saber de futurs per temor. La paraula és intempèrie, paisatge que enlluerna i esdevé a través del pensament. Un joc expressiu i tancat que deriva en el transcórrer de la vida.

“La comprensión no es suficiente. / Otra palabra para un significado nuevo. / Pero no la hay, no la hay y retorno / a mi lugar viejo, a aquel lugar seguro, / al remanente inalterado, al dolor / que nos interpreta y me interpreta; / al pasillo intermedio como interlocutor / de la verdad creada. / Y empiezo a enarbolar… otra palabra. / Otra palabra. Resplandor: mismo lugar viejo”.

La força de la memòria queda en la nafra, en el sentiment profund que ens fa ser i dona sentit a l’existència. Com una força invisible sorgeix l’acte d’escriure, la serenitat del buit que transcendeix tot el que ocorre. És inexplicable l’acte poètic i davant ell sorgeix l’estranyesa, el miracle de l’existència més enllà del visible. El no-ser es troba en el camí amb l’origen, amb un altre jo que és tu, amb el vell que s’acomoda en l’intent de sobreviure.

“Circundan esta corriente / los hijos de la matriz pélvica, / entre el yo y el tú, entre la ruina / y la incorruptible torre / de esta casa, del cíclope constructor / y deudor de ciudades. / Los candados, en la fijación / de ocultar la luz. / Los candados, en la fijación / de ocluir el horizonte”.

La inestabilitat i el desassossec marquen un territori íntim i insalvable. El temor mou el món i converteix la felicitat en un acte fugaç enfront del quotidià. Però davant la perplexitat i el cas estrany sempre està l’esperança, el continuar conscient i viu davant les conjures que atempten a l’ésser des del seu propi subconscient. Un districte que habitem en soledat i que exerceix d’amplificador davant el silenci.

“Algo distinto a todo / serás; una agrupación de existencia / asistiendo a un tiempo infrecuente: // la triste venida / del acontecimiento más raro / irrisorio por inadmisible; / el descendimiento del mundo después / de su desaparición. / Algo distinto. / Algo que se precipite”.

En A aquel remanso le debo una isla, Cleofé Campuzano Marco acompanya els seus textos amb il·lustracions de Ferran Lega. Les seues imatges accentuen l’efímer, el dolor, la soledat i l’existència, tots temes recurrents en l’obra de la poeta. Entre la perplexitat i la mirada hermètica, existeix un accent expressiu que acompanya cada poema i que rebusca en el profund per a sentir cada esdeveniment. L’oblit no existeix i el vell apareix còmode davant la incertesa del futur. Diu el poema que tanca el llibre: “En tu cabeza, / la claridad que se gasta con el reflejo que prestas. / Casi por un azar preso de teología / empiezas a orar tu víspera. / La moneda cambiada por un tiempo sin precio, / la ganancia de una manera más opaca de entenderse. / En tu cabeza, / la fragilidad de estar aquí. Una palabra se esplende / y te transfigura en una muerte abierta”. Davant la finitud de l’existència, l’etern de la poesia. Visquem. Llegim.