“Cuando vi mis huellas digitales / esparcidas por tu estepa / ucraniana, pensé que solo / estabas espiándome. Mis / documentos no eran / importantes, ni tan siquiera / comprometedores. Con la / sequía comprendí que me / amabas”.
Julio Soler Esquerre (Elx, 1964) és narrador i poeta. Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat d’Alacant. Fundador de les col·leccions literàries Peixos Solubles i Fruita seca. Guanyador del premi de contes “Ciutat d’Elda” en 1993 i diversos accèssits.
Ha col·laborat en fanzines, revistes i llibres col·lectius com ara El séptimo fruto (Frutos secos, 1992), Quince líneas (Tusquets, 1996) o Relojes y nubes (Frutos secos, 1987). En prosa ha publicat El balcón de Laura (Frutos secos, 1987) y La belleza de la fruta (Frutos del Tiempo, 2018). Els seus poemaris són En el fondo todos deberíamos llevar sombrero (Editorial Malvarrosa, 1996), Compárteme con embolsamientos de aire frío (Peces Solubles, 1998), Bestias Enamoradas (Peces Solubles, 2014) y Pues tú me eliges el veneno (Peces Solubles, 2016).
Quan una ja està cansada d’esperar que les neus perpètues desapareguen, arriba el desglaç. Un desglaç que bolca l’aigua sobre les roques i corre desesperat a la recerca d’una nova realitat. La confusió, les ombres, els éssers foscos que transmutan, les llums que es mouen, xoquen amb la poesia per a crear mons incandescents. I és ací, on és possible trobar a Julio Soler, a les seues criatures que es dissolen amb una sola mirada, que es tornen bèsties aquàtiques o juguen en la selva que hi ha després de la pròxima cantonada.
“Mi yeti. / Mi abominable hombre de las nieves. / Mitad hombre. / Mitad bestia. / Siempre que jugamos tú y yo al escondite / nos interrumpen los exploradores. / Pero siempre ganamos los dos. / ¿Por cierto dónde estás?”.
En els seus versos, l’amor ni es crea ni es destrueix, només es transforma per a donar-nos la seua cara més desenfrenada. Apareix i s’amaga amb la fortalesa de la ironia i la diversió, frega els cossos, fa ferides, ens sotmet i ens recorda que som éssers salvatges exercint de quotidians transeünts.
“Hoy… ese mono se muere por mí. / Tumbado. / Caído de bruces ante nuestra multitud. / En Domingo. / Mientras tú y yo bailamos el Funky Town. / Hoy ese mono muere por mí / a pesar de que seamos de hemisferios tan diferentes / Felicidad que mañana muera por ti / y bailemos otra canción pero también en Domingo”.
Les seues paraules són com una pel·lícula impressionista. La seua estètica fa que els sentiments, les emocions i les realitats psicològiques enterren en el subsòl l’aparente i ens traslladen al desconcert i al pensament profund que, a la recerca del lògic, es queda surant.
L’associació lliure d’idees crea en la seua poètica un mecanisme que ens arrossega cap a les profunditats de l’ésser humà, que obliga a fer interpretacions sobre la base del propi subconscient. Les metàfores i les imatges oníriques es perceben com una realitat palpable, amb la profunditat d’un espill que es pot traspassar en qualsevol moment per a ser partícip d’una altra dimensió.
“Corriendo, / sueño que soy un furtivo / mientras una rehala de colosales mastines / me persigue. / Vadeo arroyos, / hago crujir la hojarasca, / invado incluso los territorios del lobo / y disimulo un poco. / Al atravesar definitivamente la espesura / veo el único árbol de este nuestro campo abierto. / Trepo. / Ya puedo dormir dulcemente junto a tu rama”.
Amb pinzellades dadaistes, Julio Soler abraça l’absurd per a explorar i experimentar. Tant el visual com el sonor s’entremesclen i aconsegueixen una dimensió quasi lúdica on l’autor trenca les convencions a través de l’humor, i fins i tot la irreverència. Així, els seus poemes desprenen rebel·lia, espontaneïtat i cert aire nihilista amb el qual traslladar-nos al caos, a la no resposta.
Alguns dels seus llibres van acompanyats del Manifest dels protectors dels peixos solubles, tota una declaració d’intencions en la qual el to surrealista del poeta es mostra a través de dèsset punts-lleis fonamentals. La seua manera de concebre la vida, l’art i, concretament l’escriptura pren un caràcter multidisciplinari, multigénero o alternatiu, on l’atzar, la contradicció i les disfresses tenen cabuda.
“14-. Abandonémonos a la contradicción. Digamos blanco para irremediablemente después decir negro, comamos ajos tiernos y después cerezas maduras, propaguemos las buenas plagas, vivamos porque morimos, tiremos cohetes tanto cuando marque un gol el Barcelona o el Real Madrid, pero sobre todo cuidemos a los niños como se dice en cualquier proverbio chino”.
Les referencies cinèfiles, musicals i literàries transiten els textos de Julio Soler amb llibertat. La seua imaginació, unida a aqueix esperit de rodamón atemporal i polièdric construeixen els pilars de la seua veu. Les fonts heterogènies de les quals beu dissenyen un paisatge trenat pel qual passejar-se a cor obert, sense prejudicis ni paràmetres preestablits. D’aquesta manera, ens endinsem en un viatge psicodèlic i ple d’enigmes que no requereix de raonament, sinó de destresa sensorial i anímica. Diu el poeta en Pues tú me eliges el veneno: “Ahora me toca a mí cambiar las reglas /… / repitamos las caídas / adelante y atrás / vamos a reírnos”. Nadem com a peixos sense por per les aigües del seu univers. Llegim.
Comentarios