“Intenta que te queden / siempre / dos balas en el cargador, al menos. / Por experiencia sé / que es muy difícil mantener la cuenta / durante la batalla, cuatro metros / debajo de la tierra, en la trinchera. / Pero debes hacerlo…”

Natxo Vidal (Monòver, 1978) és professor de música en l’especialitat de trombó, i autor dels poemaris Arrere no és cap lloc (Universitat de Múrcia, 2006. Accèssit en el VI Premi de Poesia “Dionisia García”), Sal en los ojos (Los papeles del sitio, Sevilla,2012. Candidat al Premi de la Crítica Valenciana 2012), La niña que jugaba a la pelota con los dinosaurios (Huerga y Fierro, Madrid, 2013), Ícaros desorientados (Raspabook, Murcia, 2015) y Mi parte de la pólvora (Huerga y Fierro, Madrid, 2018). En relat, ha publicat Stravinsky en el Birdland (Balduque, Colecció Sudeste, Cartagena, 2019).

Ha col·laborat amb les revistes d’art i El coloquio de los perros y La Galla Ciencia, així com altres revistes, fòrums i fanzines en els quals han aparegut els seus poemes i relats. Forma part de l’antologia de relat breu Setmana de proves (Fardatxos editors, Almería, 2009).

Va trobar la poesia un dia, sense buscar-la, entre les lletres de les seues cançons preferides. Andrés Calamaro, Pablo Milanés, Joaquín Sabina, Silvio Rodríguez, Los Enemigos, entre altres, van ser els que, amb la lírica de les seues lletres, ho van acostar a altres poetes i finalment a l’escriptura. Des de llavors no ha tornat a ser el mateix.

Els seus versos estan carregats d’ironia, són punxants i amb un pessimisme desencantat. A Natxo li agrada dir les coses pel seu nom, escriure sobre la normalitat del carrer (sexe, violència, amics, fills, lectures…). Per a això, tria una estètica explosiva, contundent i amb un tret distintiu i particular que, a través d’imatges i metàfores suggeridores, li permet donar una fuetada al lector, més que per la pròpia destil·lació del llenguatge, per la força que acomiada.

“Ocurre siempre. / Como en Pulp Fiction, como en Daredevil. / Un día / te niegas a perder de nuevo. / Así que apuestas, sales y golpeas. / Y ganas. / Y entonces / todo / se vuelve más difícil.”

Natxo Vidal és un autor que no sempre escriu de si mateix, no tot el que compte és veritat. Usa la poesia com a eina d’expressió artística, on la trama és més interessant que el desenllaç; la pròpia pulsió creativa és el que importa. Per a contar el que vol comptar: escriu, reescriu, tatxa, reconsidera, juga i reflexiona partint d’una idea. Després, en el camí cauen, desapareixen o fins i tot apareixen noves qüestions que donen com a fruit el poema final. Sempre és autocrític i gaudeix del propi acte de l’escriptura. En les seues paraules, “un poema sol val si aconsegueix transcendir als altres el que tu sents en escriure-ho”. La veritat és que no se sent molt còmode en el camp de l’alegria.

“Somos la evolución: / las correcciones a las correcciones / de una prueba de imprenta milenaria. / Y míranos: apenas damos / para una modesta edición / de fe de erratas.”

Al costat de la música, la seua naturalesa cinèfila provoca que en tots els seus llibres apareguen poemes inspirats en pel·lícules o en els propis personatges. Melancolia, L’Últim Tango a París, Blade Runner, The Matrix, Clark Kent, i molts altres, cobren vida i protagonisme en el seu discurs, sumant-se a altres influències. Un altre tret característic: els seus poemes quasi mai tenen títol, només en estranyes ocasions.

“Llueve / como en Blade Runner. / Es hora de morir, / he visto cosas. / Afuera llueve / y en la cocina, dentro, / quiero decir en mi cocina, / el pez / gira sobre sí mismo en la pecera / ignorando la lluvia, golpeando / mecánicamente los cristales, / esperando la muerte: / en el fondo no somos tan distintos…”

En “MI parte de la pólvora”, com en un bon disc, cada poema (cada cançó) té la identitat inconfusible de l’autor. Pas a pas, dispara amb els seus versos plens de pólvora per a ferir-nos amb la realitat que ens envolta, amb la consciència que ja no som tan joves malgrat caminar alçats, amb la lluita, el sexe i l’amor que ens fan respirar, encara.

Presa la pròpia escriptura com a salvació o condemna, obri i tanca portes cap a la incertesa, cap al pessimisme irremeiable que dóna forma a la vida que sempre se sosté, malgrat tot. I és que, en la poesia de Natxo Vidal, les coses “normals” no donen treva.

“Ignora las heridas, / haz / como que no te duele. / Piensa en aquel paisaje de los lirios / que te enseñó Mateo / y escribe todo lo que puedas, como / si aún creyeras en la poesía…”

Encara que en els seus poemaris sempre inclou alguna prosa curta, en 2019 es va llançar a publicar “Stravinski en el Birdland”, el seu primer llibre de relats. Una obra commovedora, carregada d’homenatges, jocs i reivindicacions que donen forma a una narrativa curta plena d’envejosos, bones persones, experiments, crims, col·leccionistes, marits abandonats, suïcides maldestres i homes que, “malgrat haver canviat la història de la música sense parpellejar”, no poden deixar de pensar que no els agraden els calcetins de rombes.

Natxo Vidal és músic, poeta, compromés amb el món que li envolta, ple de sarcasme i d’humor, amb aqueixa emoció melòdica que aconsegueix al lector, deixant en la gola el regust d’un bon tret després de donar en el blanc. Després de la seua lectura, voldrem la nostra part de la pólvora.