“Solo me sufro en silencio, agotado y ebrio de anhelos que no comprendo. Y ya con mi carne desprendida de sus delicadas prendas… me hago creer a mí mismo que algo fuera de la razón le debe el azar al cuerpo”.

Raúl Micó Forte, Munin (Villena, 1984) és cantaor de flamenc, músic, compositor, lletrista i poeta. És el menor de quatre germans i creix en el si d’una família de treballadors del calçat, treball que va exercir ell mateix fins als vint-i-un anys, compaginant-ho amb els concerts en 2002. En 2006 gana els seus primers concursos nacionals de cante i es trasllada a viure a Sevilla. Allí cursa estudis de flamenc becat per la prestigiosa escola d’art flamenc Cristina Heeren. Entre 2006 i 2011 fa gires i espectacles per tota Espanya i Europa, en solitari. És ja en 2011 quan aconsegueix consagrar la seua carrera en signar amb la prestigiosa discogràfica EMI Music Spain el seu primer disc Flamenco en la piel, amb el qual fa una gira de més de tres anys i cent concerts. Entre 2011 i 2017 continua treballant en infinitat de projectes musicals, bandes sonores, lletres per a altres artistes… En 2017 edita Flamencrow, d’autoria total, lletra, música i composició, on fusiona flamenc amb folk del nord d’Europa, música medieval i electrònica. En 2020 publica el seu primer llibre de poemes: Silencio (Olélibros).

Buscar-se en les entranyes per a dir la veritat és una cosa plena de misteris, un diàleg que es manté en silenci i aflora per a alliberar-nos, per a demostrar-nos que l’ésser humà transita la seua existència entre anades i vingudes, entre l’amor més sublim i la tristesa més descarnada. D’aquesta manera, el poeta ens mostra la vida com un vaivé en el qual fer equilibris, irremeiablement.

“Aquí. / Ahora. / Te duele. / Otra vez. / Te suena. / Te desgarra. / Se repite. / Lo aceptas. / Jodido. / Lo piensas. / Lo niegas. / Te rebota. / Te golpea. / Ha vuelto. / Sucede. / Es tarde. / De nuevo. / Con todo. / Sin nada. / Extremo. / Bordes. / Abismos. / La soledad. / El fin. / Comienza. El principio… Tú”.

L’arrelament a la terra i el sentir que floreix a través dels versos s’entrellacen amb la memòria, amb aqueixes arrels de la infantesa i l’apassionant rierol del destí. Com un exercici d’autoconeixement i reflexió, la maduresa arriba amb les experiències, amb la consciència que ens fa saber qui som, que ens permet comprendre que tot és pèrdua, però també retrobament.

“Madre tierna, tras la nube dulce de tus senos ya nada sé de aquellas horas donde todo olía a hierba, a silencio, a calma tras la tormenta. // Ahora soy distancia, soledad o muchedumbre, un semihombre asustado tras una minúscula proyección de su esencia. // Y desde mí ahora le hablo a mi ayer, pidiéndole explicaciones por estas grietas en la tierra, donde a veces crezco y otras me seco”. 

En Silencio, la relació entre el tu i el jo és cíclica. Al costat de la immensa soledat apareix la figura de l’amor profund que es queda imprés en el cor per a no anar-se mai. L’anhel, la cerca, la incertesa, es respiren de manera apassionada; sorgeixen en aqueix ball de contraris incessant: amor-dolor, interior-exterior, cim-sòl, somnis-realitat. Seduït pel follet, la llum dels cossos queda projectada en l’ànima de l’autor i l’abrasa per dins perquè escriga i sobrevisca.

“Nos suicidamos, batiendo el cóctel de los amores hasta la extenuación mezclados. / Fusionados e inertes, por vocación dolidos, por necesidad siendo la venda y la voz deseada, justo después de herirnos. // Toda expresión es debida, como el chirrido del nylon tras el paso de los dedos, y nos expulsamos y atraemos. / Dos atmósferas entre este mundo y nuestro mundo ajeno. / Y nada debemos a la cumbre. / Y nada nos ata al suelo”.

La mort, la fugacitat de la vida, posa de manifest la cremor de l’ara. En aqueixa fogositat perenne apareix la passió, la bogeria, el desconcert. L’enamorament transcendeix totes les barreres personals i la indagació d’un mateix es veu reflectida a la idealització de l’altre. Des d’aquesta perspectiva, l’amor es converteix en quimera, en un paisatge de clarobscurs que el dóna tot i ho lleva tot. Una dualitat que fa que en el més intens dolor també existisca la bellesa.

“Porque me quieres en tu veloz pensamiento, porque te necesito en mi corto espacio de tiempo, donde en esos breves momentos logro encontrarte, donde notas que te beso con tan solo imaginarte, ahí somos lava, amor mío, que arrasa todo lo que se ponga por delante. // Te quiero en mi breve vida, y que la colmes de instantes. / Te quiero siempre a sorbitos para así, brevemente, saborearte, por la eternidad de las almas, por la brevedad de la carne”.

Raúl Micó ens ofereix en aquest poemari la seua ànima al nu. Una mostra de les seues enyorances, de les seues pors, dels seus traumes i de totes les inquietuds que cada dia li acompanyen. Una declaració poètica íntima i personal que serveix d’alliberament, però també d’acostament a aqueixos espais comuns que tots els éssers humans compartim. Silencio està ple d’absències que ens porten a l’interior de nosaltres mateixos, a la serenitat de les paraules que es diuen a cau d’orella de la persona estimada, al descobriment de les pròpies febleses. Diu Munin que “la vida a veces nos obliga a perder lo que queremos… / para vivir esperando lo que no necesitamos”. Busquem l’essència, la poesia. Llegim.