El recent estudi publicat en la revista ‘Scientific Reports’ per investigadors de la UNED, la Universidade de Lisboa i el Museu Paleontològic d’Elx ha utilitzat com a base l’esquelet, d’uns 13 metres de longitud, del sauròpode Spinophorosaurus nigerensis. Una espècie depositada de manera temporal en el MUPE per al seu estudi i excavat en 2007 a Níger, en el context del projecte PALDES (Paleontologia i Desenvolupament). Es posa així al descobert una característica que va poder constituir una innovació clau en l’evolució dels sauròpodes.

Aquest exemplar del Juràsic Mitjà (fa uns 170 milions d’anys) és un dels sauròpodes primitius més complets i millor preservats coneguts fins hui. Mitjançant avançades tècniques de digitalització, es van obtindre models tridimensionals de molt alta resolució de cadascun dels més de 200 ossos de l’esquelet. A partir d’aquests models es va construir una recreació virtual de l’animal, aplicant una sèrie de principis metodològics que minimitzen qualsevol noció preconcebuda.

Sorprenentment, l’animal reconstruït virtualment és molt diferent a l’esperat. En lloc de tindre la columna vertebral horitzontal, el tors i el coll es troben molt més elevats que en les reconstruccions prèvies a causa de la morfologia de les vèrtebres sacres. Aquestes vèrtebres en comptes de tindre una disposició rectangular presenten un acuñamiento de fins a 20 graus que eleva les vèrtebres de la cua i les del dors i el coll. En Spinophorosaurus aquest acuñamiento s’acompanya d’uns braços llargs i un coll flexible que li permetrien alimentar-se de vegetació a més de 7 metres d’altura, situant el coll com el fan les girafes actuals.

En comparar el sacre de Spinophorosaurus amb el d’altres sauròpodes, es va observar que la majoria presentaven també sacres encunyats. Només aquells sauròpodes més primitius tenien sacres de perfil rectangular. Això indica que el acuñamiento del sacre va aparéixer prompte en la història evolutiva d’aquests animals, podent suposar una innovació clau en el seu èxit evolutiu que havia passat desapercebuda fins ara.

Els primers sauròpodes amb sacres rectangulars haurien tingut capacitat per a alimentar-se de vegetació de port mitjà. No obstant això, els sauròpodes amb sacre encunyat van adquirir la capacitat per a aprofitar la vegetació de major altura, capacitat que seria heretada per tots els seus descendents.

En la història evolutiva dels sauròpodes fins a la seua extinció fa 66 milions d’anys, el sacre mai va perdre el acuñamiento, de manera que aquelles espècies que van evolucionar cap a una alimentació de port més baix van haver de modular la posició del seu cap mitjançant canvis en la longitud relativa dels seus braços.

Aquests descobriments són rellevants perquè aquests dinosaures quadrúpedes de coll i cua llarga, són un dels grups més populars entre els rèptils del Mesozoic. Van ser els animals més grans que han caminat sobre la Terra, i les condicions que els van permetre aconseguir el seu enorme èxit evolutiu són un tema recurrent en la investigació paleontològica.

La descripció de noves espècies de sauròpodes ha posat de manifest una enorme versatilitat en les seues capacitats d’alimentació que els va permetre explotar des de la vegetació a nivell de sòl fins a les fulles situades a diversos metres d’altura en les copes dels arbres. L’estudi d’aquestes capacitats no resulta senzill a partir dels esquelets conservats com a fòssils. No obstant això, el desenvolupament de la paleontologia virtual ha permés un nou abordatge mitjançant l’anàlisi de models virtuals d’aquests animals.