Finalitzem l’any en què iniciem aquesta secció amb una excepcional poetessa, Ada Soriano, que no sols publica els seus versos, sinó que també s’obstina, generosament, a difondre els d’altres poetes, alguna cosa que hem vist en alguna altra autora que ja ha col·laborat en aquesta secció, com Esther Abellán.

Ada va nàixer a Oriola, ciutat tan estretament lligada a dues dels majors autors de la nostra història literària del segle XX: el poeta Miguel Hernández i el novel·lista Gabriel Miró. Oriola traspua literatura, però no tots els oriolans poden ser poetes com ho és Ada, autora de nou poemaris -set llibres i dues plaquetes- i de dos llibres d’entrevistes realitzades a poetes de tota Espanya, el segon dels quals, No deixem de parlar II, és la seua publicació més recent. D’altra banda, Ada s’ha ocupat de la co-direcció i edició de revistes literàries com Empireuma i Llucana. La seua vocació literària i el seu lliurament a la poesia estan fora de dubte i basta llegir la seua carta per a verificar-ho.

Estimada Consuelo:

Aquests versos que hui t’envie són una confessió de com la poesia es presenta davant meu. Els he extrets del meu llibre Creuar el cel: “Y a ti, poesía, / por las contradicciones que me creas/ en mi temor a escucharte y engendrar poemas/ que conmueven mi mente y aceleran mi pulso. / A ti, que te paseas por mi conciencia/ y me bautizas rara y compulsiva. / A ti, incontrolable y poderosa, que surges de súbito/ y me conduces por las escaleras del miedo / y me haces rodar por el suelo resbaladizo de los toboganes.”

Ai, les muses. Tinc una certa predilecció per Cal·líope i Euterpe, però pense que Mnemósine -mare de totes les muses, considerada la personificació de la memòria-, té vital importància perquè al·ludeix a això mateix, al record.

En qualsevol moment del dia o de la nit pot arribar-me inesperadament una veu, un senyal, una idea, una crida que m’alarma, alguna cosa que em fa vibrar. Tal esdeveniment m’il·lumina i m’encén per dins. Et parle, bé ho saps, de l’inevitable. I procure que el pensament siga ací, actuant com a catalitzador, és a dir, agrupant i donant sentit a tan màgica estranyesa. Va declarar l’escriptor Harold Bloom, en una entrevista que li van fer en 2015, que “el pensament depén de la memòria: si no pots recordar, no pots pensar”.

Tot això que et dic l’he anat aprenent al llarg de molts anys. Així i tot, tinc dubtes. Et confesse que he preparat en un arxiu la meua poesia reunida, i que he aprofitat per a fer treball de llima. Ací estan les meues hores de dedicació. Per descomptat, l’amor. Importa llegir, posar molt d’amor en la lectura i, com no, en l’escriptura. L’amor és un sentiment imprescindible en la creació. Quan s’estima -així ho crec- ens omplim d’emoció, humanitat i bellesa. Igual ocorre amb el desamor, encara que puga resultar paradoxal.

Quan escric pose especial atenció a revelar el just per a poder donar compte no sols del que es diu sinó del que es diu sense dir. Ací el suggeriment i el meu profund respecte pel sagrat. És la poesia la meua fe. És el que em queda quan tot al meu voltant s’enfonsa.

És la poesia qui em situa i em descol·loca, i qui m’acosta als poetes i a creadors d’altres arts, i qui m’ha induït a ressenyar les seues obres, encara que no gaire sovint perquè soc lenta en aquestes labors. Requereixen tanta atenció…

A la fi de 2016, a conseqüència d’una antologia de poesia andalusa que em va regalar el poeta granadí Antonio Enrique, autor d’aquesta, vaig sentir la necessitat d’entrevistar-ho. I ho vaig fer. I em vaig entusiasmar. A partir d’ací, cada obra que rebia em conduïa a una lectura intensa, a un treball gojós, a la necessitat d’implicar-me en les recreacions dels altres. I gràcies a Juan José Martín Ramos, editor de Polibea -també a Matilde Muñoz, la seua inseparable companya- va eixir en 2019 el meu primer llibre d’entrevistes literàries titulat No deixem de parlar, en el qual apareixen 19 poetes de diferents generacions i de diversa trajectòria.

Aquest 2022, com bé saps, s’ha publicat -també en l’editorial madrilenya Polibea- un segon volum d’entrevistes literàries del mateix títol. Aquesta vegada he conviscut amb 24 poetes, homes i dones, també de diferents generacions i amb variades trajectòries. Dos de les entrevistes, per cert, les vaig elaborar conjuntament amb el poeta José Luis Zerón Huguet, a qui per descomptat vaig entrevistar.

Dic ara, sense oblidar mai als entrevistats en el primer volum, d’Esther Abellán, Marta Agudo, Fernando Alonso i Fredes, Verónica Aranda, Ramón Bascuñana, Pilar Blanco Díaz, Agustín Calvo Galán, Puresa Canelo, José María Castrillón, José Cereijo, Carmen Díaz Margarit, Jordi Dotze, Rosa García Rayego, José Iniesta, Yolanda Izard Anaya, Miguel Losada, Juan Lozano Felices, José Lupiáñez Barrionuevo, Fulgencio Martínez, Luisa Pastor, Fernando Pastor-Mata, Javier Puig, Anna Rossell i Ada Salas.

No vull finalitzar aquesta carta que hui t’envie sense assegurar-te que no he realitzat les entrevistes per mera complaença, a pesar que he posat molt el cor. I dir-te també que soc conscient dels poetes que m’he deixat en el tinter.

Rep una abraçada, amb el meu afecte i la meua gratitud, i no deixem de parlar,

Ada Soriano