Esther Domínguez Soto (Santiago de Compostel·la, Galícia, 1953) va treballar com a professora d’anglés en un institut de Pontevedra fins a la seua jubilació. En 2015 va publicar Garum, presentant a un personatge, la tinenta Chelo Expósito, que també apareixerà en la seua següent novel·la, La cuna vacía.. Amb la seua novel·la històrica El rubí de Marco Polo va obtindre l’I Premi de Novel·la Feli Úbeda en 2017, al que suma altres premis de narrativa breu. El seu llibre de contes Malos amores va aparéixer en 2018. Ha publicat en mitjans d’Espanya, Alemanya, l’Argentina, Xile, Costa Rica, els Estats Units i Mèxic.

Comence per comptar tot això perquè, en la seua carta, Esther no esmenta els seus premis ni a penes el seu currículum literari. I això pese a l’èxit que ha aconseguit en eixe gènere tan de moda que és la novel·la d’intriga o detectivesca, amb la peculiaritat d’haver creat un personatge de detectiu dona, guàrdia civil, de poble… Anem, una visió, gallega i en femení, de l’inoblidable policia Plinio que va forjar l’escriptor, manxec de Tomelloso, Francisco García Pavón.

A penes acabem de conéixer-nos en la distància i ja puc saber, per l’intercanvi de correus i les converses telefòniques, que Esther és una persona treballadora, eficient, senzilla, amb sentit de l’humor i amb una especial preocupació per l’univers de la dona, com va quedar reflectit en el seu assaig “Les ciències també tenen mare”, reivindicació de dones científiques, que ha obtingut un accèssit en l’I Premi d’Assaig Breu del Cantarano el qual, precisament celebra el lliurament de premis en aquest mes de gener en l’IES Jorge Joan d’Alacant.

“Omne agens agit sibi simile” deia el clàssic. I en román paladino diríem que cadascun obra com qui és. Basta llavors llegir la carta que ens escriu Esther per a saber qui és i com és aquesta professora i escriptora amb la qual, en els inicis de de aquest any 2024, ens honrem a obrir la nostra secció “Dones que ens escriuen”, que ja va pel seu tercer any de vida fecunda i literària gràcies a dones tan especials com aquesta.

Hola, Consuelo! Agraïsc encantada la teua invitació a col·laborar en LOBLANC. Sempre és agradable escriure, sobre els llibres que porte publicats i els personatges que viuen en ells.

Abans de res, em presente. Soc Esther Domínguez, santiaguesa, collita del 53 – una bona afija, encara que quede mal dir-ho – i professora d’anglés fins que em vaig jubilar. Els llibres van ser els meus joguets preferits i crec que, excepció feta de la ciència-ficció, vaig llegir de tot. Dels contes de fades vaig passar a les versions adaptades d’obres clàssiques per a xiquets i als còmics – em confesse tintinóloga eminent i fan perduda del Corsari de Ferro i el capità Tro. Després van vindre en cascada Jane Austen, les germanes Brontë, Stevenson, Conan Doyle, Agatha Christie i un larguííísimo etcètera on es mesclen novel·la, assaig, teatre, comics… Aquesta tirada per les lletres havia d’acabar en una filologia, en el meu cas, l’anglesa. Vaig gaudir capbussant-me en ella i vaig eixir amb unes ganes tremendes de continuar llegint i la idea d’escriure va començar a rondar-me el cap.

No vaig començar immediatament, però em vaig dedicar a observar a la gent que tenia al meu voltant. Si volia crear personatges creïbles, hauria d’anar col·leccionant tics, manies vàries, rutines i, per què no?, xicotetes ruindades i actes de generositat, que de tot hi ha. Totes eixes coses que ens defineixen i que jo vaig utilitzar i continue utilitzant.

Sobre què escric? Perquè, sobre quasi tot. Humor – m’ho passe de meravella imaginant situacions i personatges –, història, terror – què vidilla donen la sang i els budells! –, misteri, algun conte infantil i assajos.

Quan ja havia escrit un parell de novel·les històriques, un bon dia, fa huit anys – i salvant les distàncies – em va passar el que a Umberto Eco. Em va abellir matar a algú, mira tu. Que ningú se m’esborrone. No en la vida real. I no em vaig plantejar a qui anava a matar, sinó qui anava a descobrir a l’assassí. Vaig tindre molt clar que havia de ser una dona, – per a mi és molt més fàcil ficar-me en la pell d’una congènere –, jove – trenta-un anys –, intel·ligent, molt ben formada i amb un toc d’humanitat, tan necessària quan – en casos de morts violentes o desaparicions– tractes amb persones en el pitjor dia de les seues vides. La tradició familiar va apuntar llavors el cap i em va dir el que jo ja sabia per endavant. Eixa xica havia de ser una guàrdia civil. Li vaig afegir una bona dosi de retranca gallega i la vaig batejar amb un d’eixos noms que s’hereten, que han anat passant durant generacions de mares a filles. La vaig nomenar tinent, la vaig destinar a un poble fictici en les Ries Baixes gallegues, enfront de l’Atlàntic i hala! Chelo Expósito va entrar en acció. El que semblava ser un accident, es va convertir en un assassinat per encàrrec i van vindre un parell de víctimes més. El que un company de Chelo va qualificar com “una pluja de morts”

Per a ajudar a la tinenta, està la cap primer, Bea Castro, vint-i-nou anys, tenaç, intuïtiva i, sobretot, una amiga de veritat. De les quals no fallen quan les coses es posen lletges. I la doctora Alicia Cuenca, – trenta-quatre anys – forense de Pontevedra, meticulosa, professional i amb un sentit de l’humor tirant a negre fosc. L’altra gran amiga de Chelo des de la infància. Així va nàixer el que un dels meus editors va qualificar com “el meu personatge fetitxe”

Si a aquesta ajuda, afegim la dotació de la caserna, sis homes honrats, normals – ací no hi ha superherois ni persones amb poders estranys o solucions impossibles – i que confien en la tinenta i la seua lògica a l’hora d’enfocar el misteri que tenen davant, no ha d’estranyar-nos que formen un equip que funciona com un rellotge ben greixat i als qui, en paraules de la forense, “no hi ha cas que se’ls resistisca”

No tots són assassinats, per descomptat. En el dia a dia de la caserna passen casos tristos, a vegades tràgics, ridículs o divertits. I he d’admetre que no em prive de donar pinzellades d’humor ací i allà. La vida no és una tragèdia sense fi, veritat? I tots els personatges de qualsevol de les meues novel·les o contes, parlen, es comporten i es mouen com ho fem els éssers de carn i os. En paraules d’una companya i amiga, no són reals, encara que sí realistes.

Chelo Expósito porta anys solucionant problemes o resolent misteris. Apareix en dues novel·les Garum i La cuna vacía. I en un bon nombre de relats publicats al llarg d’aquests anys: ¿Con o sin muerto?, Cerrado cinco minutos y el vampiro del monasterio.. Desitge fermament que els meus lectors gaudisquen tant llegint les aventures de Chelo i el seu equip com jo escrivint-les.