Música de set segles de tradició ibèrica i mediterrània acostaran el ric patrimoni cultural del Mare Nostrum a Casa Mediterrani aquest diumenge 17 de gener a les 12 h. a través del concert que oferirà el reconegut intèrpret i compositor Efrén López al costat de Milo ke Mandarini, formació integrada per Isabel Martín i Carlos Ramírez. Les zanfonas i els llaüts dels multi instrumentistes, Efrén i Carlos, acompanyaran la veu i les percussions d’Isabel en un repertori que inclou tant creacions pròpies com peces tradicionals de l’arc mediterrani.

Amb el propòsit d’endinsar-nos en aquest univers musical retroalimentat per segles d’intercanvis culturals, vam mantindre una entrevista amb Efrén López, intèrpret, compositor, productor i enginyer de so especialitzat en instruments de corda premuda de l’Europa medieval, el Mediterrani Oriental, Orient Mitjà i Àsia Central. Fundador dels grups Trio Petrakis / López / Chemirani, L’Ham de Foc, Evo, Estimen Estimen, EAR i Sabir, entre altres, ha participat en l’enregistrament de més de 70 discos, nou d’ells amb projectes propis, guardonats amb diversos premis a Espanya i Alemanya.

Com a intèrpret ha format part de nombrosos projectes amb músics de tota Europa, el món àrab, Turquia, l’Iran i l’Índia que li han portat a festivals d’Europa, Amèrica del nord i del sud, Àsia i Nord d’Àfrica. Com a docent imparteix regularment tallers de tècnica instrumental (zanfona, ud, bağlama, guitarra sense trasts, rabab) i teoria (makam, músical modal i enginyeria de so) en nombrosos països. És co-director artístic del centre Labyrinth Catalunya i assistent del Labyrinth de Creta. Des de 2005 organitza tallers de música tradicional amb professors del més alt nivell en diferents localitats de València, acostant les formes tradicionals als músics locals.

Pregunta: Vosté és un músic especialitzat en instruments de corda premuda de l’Europa medieval, el Mediterrani Oriental, Orient Mitjà i Àsia Central. Com va sorgir la seua inclinació cap a aquest tipus de músiques?

Resposta: Per alguna raó jo sempre em vaig sentir atret per aquests estils de música dins del context musical en el qual vaig créixer, com qualsevol xiquet de finals dels 70 i principis dels 80. No era una classe de música que es poguera trobar fàcilment en el meu entorn, però cada vegada que escoltava música àrab o fins i tot tradicional valenciana, qualsevol tipus de música amb una certa arrel, m’atreia molt. De xicotet no vaig poder acostar-me a ella, perquè no hi havia professors per la zona on jo vivia, ni gent que la tocara, llavors vaig créixer tocant la guitarra elèctrica en grups de rock. Però quan sorgia l’oportunitat o bé de trobar algun instrument o d’aprendre d’algú qualsevol tipus de música tradicional m’acostava.

P: Quin ha sigut la seua formació musical? En quins països s’ha format i qui són els seus principals mestres?

R: La zanfona, que és d’origen medieval encara que també la utilitzem en músiques tradicionals, sobretot de Galícia, Astúries i França, la vaig aprendre en alguns cursos que organitzava l’Associació Ibèrica de la Zanfona a Àvila. Però per a obtindre coneixements de música grega i turca, que és la que més he tocat, vaig haver de desplaçar-me allí. Vaig estar vivint alguns anys a l’illa de Creta, també a Salònica, en el nord de Grècia, i a Istanbul, a Turquia. Així mateix he tingut un professor afganés, Daud Khan Sadozai, durant moltíssims anys, que viu a Alemanya. A través de molts viatges per a aconseguir instruments he conegut a molts luthiers i una figura molt important per a mi va ser Ross Daly, un músic d’origen irlandés que porta establit a l’illa de Creta més de 40 anys, amb qui vaig aprendre música grega, turca, àrab i persa.

P: Quines influències musicals ha observat entre els diferents països de la conca mediterrània, un espai que al llarg dels segles ha sigut escenari de múltiples intercanvis culturals?

R: Sense anar més lluny, per ací a València han passat quasi totes les civilitzacions que han crescut al Mediterrani, grecs, romans, àrabs, fenicis… Tot això es veu molt clarament en tot el Mediterrani i més enllà. Per exemple, si parlem d’una potència a nivell musical com és Turquia dins de les músiques mediterrànies, aqueix país té també una influència d’Àsia central increïble. L’arrel de la llengua i de l’ètnia turca ve d’Àsia central, del Turkmenistan. Imagina’t que llunyana està aqueixa zona del Mediterrani, però encara així beu molt d’ella o de l’Imperi persa. I si ens referim a la música marroquina, aquesta té un gran llegat de la música de Sudan, pels esclaus que van portar des d’allí, que van deixar la música gnawa al Marroc. És a dir, el Mediterrani ja en si és una potència a nivell musical, però és que a més absorbeix molta informació d’altres cultures que no són purament mediterrànies però que també compten. Després està per descomptat tota la música grega, que també ha influït a la música àrab, otomana… i hi ha tants llaços que és molt difícil disseccionar l’origen de cadascuna o què estava abans.

Això genera molts enfrontaments. Per exemple, cada vegada que pugem un vídeo a YouTube sorgeixen unes batalles increïbles de gent barallant-se per defensar que uns instruments són àrabs, grecs, turcs… Quan al final són de tots. No hi ha per què barallar-se, la música no és de ningú i és de tots al mateix temps. És una cosa tan remota que a mi ni tan sols m’importa. Jo he estudiat moltíssim tot això, però he arribat a la conclusió que és tan difícil de saber com què va ser el primer, la gallina o l’ou. M’apassiona llegir sobre història de la música, però no es pot arribar a cap conclusió. L’única conclusió que et queda és que fins i tot estils musicals que existeixen hui dia que ens sembla que hagen sigut ací sempre, mai és així, són mescles i adaptacions d’altres coses, modes que van i vénen. Just ara estava donant una classe de llaüt àrab i la gent ja es comença a donar compte que té diferències sobre com es toca a Turquia, a Egipte, a l’Iran, però al final ve d’un mateix origen i totes aquestes músiques tenen tant en comú que és absurd barallar-se per qui és el seu amo o amo. Jo, per exemple, com a personatge extern a aquestes cultures de les quals estem parlant, sobrevol més fàcilment totes aquestes fronteres i les aborde amb una ment més oberta.

P: En el concert que oferirà aquest diumenge 17 de gener a casa Mediterrani formarà trio al costat de Milo ke Mandarini, formació integrada per Isabel Martín i Carlos Ramírez, des de quan actuen junts i què aporta cadascun dels músics?

R: Per a mi tocar amb ells és com tocar només, en el millor dels sentits. Vull dir, tenim una estètica molt semblant a nivell de quines coses ens agraden en la música, què perseguim tocant-la i com ens hem acostat a aquestes tradicions musicals. Els conec des de fa dotze o tretze anys i quan els vaig sentir tocar vaig pensar que estaven en el mateix camí que jo. Ells són de Toledo, encara que ara viuen a Extremadura. Després van assistir a algun taller dels quals impartisc i entrem més en contacte directe, però de seguida vaig veure que eren dos músics consagrats. A partir d’ací els vaig convidar a algun projecte meu més gran, dels que ells eren una part, però ara des de fa uns mesos estem treballant com a trio. Ens trobem molt a gust, és un projecte en el qual no fa falta consensuar res perquè sorgeix tot d’una manera molt natural. Són grans instrumentistes, Isabel cantant també. Ens agrada un tipus de repertori semblant, abordar-lo d’una manera similar i tot resulta molt familiar, som molt bons amics també.

Vam fer uns vídeos fa poc ací a la meua casa per a un congrés de professorat de tota Espanya i va ser una manera d’oficialitzar la formació del trio. També vam estar tocant a Logronyo durant el confinament en el Festival de Música Antiga i esperem poder donar-li eixida a la formació del trio.

P: Amb les restriccions actuals originades per la crisi sanitària com realitzen els assajos?

R: Tingues en compte que ens coneixem des de fa temps i tenim molt repertori comú. Hem tocat alguna vegada junts i en general estic acostumat a treballar així, perquè col·labore amb músics que viuen fins i tot moltíssim més lluny que ells i normalment ens manem partitures i enregistraments. Cadascun prepara a la seua casa la seua part tan bé com siga possible i després es posa en comú. Cada vegada que tenim un concert quedem un parell de dies abans de manera intensiva i ja perfilem la part de conjunt, però sobre la base de temes que cadascun ja coneix per separat.

P: Quins instruments tocaran i quines peces interpretaran en el concert?

R: A nivell instrumental, Isabel canta i toca diversos instruments de percussió: el bendir, que és un pandero circular present en tot el Mediterrani, sobretot en el sud i en l’est, la pandereta i el pandero quadrat de Peñaparda, un poble de Salamanca, un pandero amb pell per les dues cares que tradicionalment toquen només les dones. I tant Carlos com jo toquem bastants instruments cadascun, com les zanfonas, un instrument de corda amb la manovella de so continu. Jo també toque l’arpa i alguns llaüts; i Carlos, la lyra de Creta, que és una espècie de rabel d’instrument d’arc, i altres llaüts.

En el repertori interpretarem temes propis, una composició d’ells i també alguna meua, més una col·lecció de temes tradicionals que van des d’alguna peça turca, un parell de temes grecs, una cantiga medieval del rei Alfons X el Savi del segle XIII fins a peces tradicionals de Bulgària, de Castella, d’Eivissa, un tema basc… Tenim bastant repertori tradicional, a part de les nostres composicions.

Per a mi la música és una imatge de l’equilibri i de l’harmonia, de la bellesa en definitiva.

P: Finalment, m’agradaria saber què és per a vosté la música i què sent quan compon i interpreta.

R: És una pregunta una mica difícil de contestar, però et parlaria amb fets. La veritat és que estic molt dedicat a la música, a vegades pense que fins i tot massa, perquè tot el que faig en la vida gira entorn d’ella. És molt bonic saber quin és el teu propòsit en la vida i quan ho saps tot s’aclareix bastant. Per a mi la vida és molt simple. Les situacions, les persones o els actes que m’ajuden a ser més ben músic els adopte i els accepte en la meua vida i els que no, els rebutge. És així de senzill. Visc la música com un espai de creació, m’agrada molt compondre i fins i tot quan toque música tradicional i antiga, fer-ho una mica a la meua manera. Això et dóna unes eines per a crear el teu propi món o la teua pròpia imatge de l’harmonia i l’equilibri. És una cosa que m’agrada expressar a través de la música. També m’agrada molt la música que et connecta amb una arrel, amb un pòsit. No estic parlant de música tradicional d’un lloc o un altre, sinó d’una cosa més transnacional. Per a mi és una imatge de l’equilibri i de l’harmonia, de la bellesa en definitiva.

Font: https://bit.ly/3oPVSD7