Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat d’Alacant i premi de la Crítica Valenciana (2013), acaba de publicar un nou llibre titulat Un franquismo con franquistas, en el qual analitza la realitat d’aquella Espanya, on una considerable nòmina de personatges singulars revela l’hegemonia i el grau de penetració d’una dictadura també caracteritzada per la mediocritat i l’absurditat. El retrat d’alguns d’aquests franquistes de segon ordre convida a l’humor compatible amb el rigor de la investigació. El resultat és una galeria d’històries i semblances en què el somriure i la ironia conviden a la reflexió sobre l’omnipresència del franquisme en l’àmbit cultural durant un període amb seqüeles evidents.
Entre els personatges retratats en els capítols d’aquest llibre trobem Jaime de Mora y Aragón, al qual l’autor qualifica de “belitre distingit”; l’assidu de les estrenes José Vicente Puente com “el mediocre destí d’un propagandista del franquisme”; Guillermo Sautier Casaseca, “el rei de la llàgrima”, segons J. A. Ríos; Fernando Vizcaíno Casas, al qual l’autor descriu com un autor amb inquietuds; la faceta de “guionista alliçonador” de Luis Carrero Blanco, o el capítol “la delinqüència i policies locals a la Manxa” dedicat a Plinio, el popular personatge de Francisco García Pavón. El llibre recull també altres apartats com el que tracta la figura del dictador vist en la seua intimitat de jubilat; les justes poètiques i altres cerimònies; la notícia falsa de l’estada de Mao Tsé Tung a Alacant, o com es va viure el moviment de Maig del 68 en un capital de províncies.
L’autor afirma que el conjunt de les històries i semblances queda lluny de l’«extraordinària normalitat» de la microhistòria: “Potser els franquistes de primera fila, els que solen protagonitzar els llibres d’història, hagen caigut en l’oblit de l’anacronisme per la seua desmesura. Els veiem tan llunyans com odiosos, situats en un pla aparentment aliè a la nostra realitat, però encara estem envoltats d’escanyapobres, oportunistes, barruts i altres col·lectius que van tenir una oportunitat d’or en la mediocritat franquista. La seua proximitat no és contagiosa i les seues peripècies cal observar-les amb un somriure gens complaent”.
Juan Antonio Ríos Carratalá
Catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d’Alacant. Premi de la Crítica Valenciana (2013) i especialista en temes relacionats amb l’humor, la memòria històrica i el paper que hi té la ficció. Sobre la
Juan Antonio Ríos Carratalá
cultura del franquisme, també ha publicat Usted puede ser feliz. La felicidad en tiempos del franquismo (Ariel, 2013), Quinquis, maderos y picoletos (Renacimiento, 2014), Nos vemos en Chicote. Imágenes del cinismo y el silencio en la cultura franquista (Renacimiento, 2015) i Contemos cómo pasó. Imágenes y reflexiones de una cotidianidad 1958-1975 (Universitat d’Alacant, 2016).
Comentarios