A Madrid, vosté pot anar caminant gojosament d’Atocha a Diego de Lleó en cinquanta minuts. Se li eixirà a vosté el maluc del lloc, però quin magnífic passeig. Ara bé, si li obriren el pit amb una radial i li espremeren els pulmons com un fregall, amb aqueixes quatre gotes refinades de combustible que s’obtinguera podria vosté omplir mig depòsit del Dacia. Als pobles, i ens enfocarem en alguns del Llevant espanyol, terra sagrada de dolços i sabates, cinquanta minuts li aconsegueixen a vosté per a anar caminant des de les ruïnes del castell fins a la gasolinera, i li sobraria temps per a visitar a una bestia que per una estranya raó sempre ha viscut en la localitat veïna, i que està molt malita. Molt malita porta seixanta-cinc anys. En el Llevant, l’estat de salut s’assembla molt a una professió.

En aquestes poblacions, hi ha un cens peculiar en cada bloc de cases: cinc automòbils per família i llar. S’agafa el cotxe fins per a anar a la fleca, que queda a sis portals. Cotxe per a tot. Per a anar a la farmàcia pel placebo, per a anar al mercat, per a desplaçar-se amb el reguetón a tot drap i la finestreta baixada, amb el colze apuntant, els carrers de més ambient —perquè et veja bé la Laura i s’ho pense—. Es trau el carnet la xiqueta amb els díhuit acabats de complir. “Deixa-li el cochesico teu, Martín, que es desfogue”, i se li presta immediatament l’Audi de papà, el de dos-cents cavalls. S’han donat casos en què la xiqueta s’ha encastat en la floristeria i s’ha emportat per davant al florista. Un drama. Li ha ficat la L per la boca. Però Déu estreny sempre amb molt d’encert, sense arribar a escanyar, i ara Paquita, la vídua, es passeja per ací amb doble paga, posant cara de pesar gros perquè ningú murmure. Això és religió als pobles: posar cara d’aflicció profunda i parlar baixet, quan s’ix del bingo, perquè semble que al teu Herminio el volies molt.

En aquestes poblacions del Llevant, agafar l’autobús —només hi ha un, el que puja a l’hospital— per a fer qualsevol encàrrec és una severa humiliació. A l’autobús únicament es pugen els pobres i els desgraciats, i fins i tot aquests se senten ferits per la vergonya. Hi ha directors de caixa rural que et neguen un préstec si t’han vist agafant l’autobús. En les primeres cites no et pregunten si tens cotxe, et pregunten per la marca i el model. Si dius que no tens, que t’agrada molt la naturalesa i el medi ambient, que prefereixes caminar i fer vida sana, et manen amb la teua mare. Eres un pària, un mort de fam. Què deshonra anar passejant amb els mañacos pel carrer Nou sense un cochesico que emportar-se a la boca. Es creuen les persones de bé, un diumenge, amb un miserable que va a peu, i miren per a un altre costat sufocades. Si es queda per a menjar en un restaurant, el vehicle s’aparca en la mateixa porta amb una roda pujada a la vorada, que lluïsca bé, que s’admire, que arranque enveges. “De qui és aqueix tot terreny blau?” “Del Marià”.

Vehicles flamants d’alta gamma en doble fila, també, enfront dels tallers que aúpan la pàtria, els de l’economia submergida, estendards negres del “El meu pa mi, que jo ja pague bastant”. Però, ai, això dona per a un altre article més lleig.