Són molts, potser massa, els articles que s’han escrit ja aquest últim any entorn de la qüestió del consum cultural durant la pandèmia. En tots els periòdics, grans i xicotets, els defensors de la cultura han bombardejat als lectors amb una infinitat d’articles d’aquesta temàtica, tan enginyosos i alhora tan similars entre si, que es podria dir que van camí de configurar una categoria pròpia dins de les seccions d’opinió.

Tots ells arriben a la conclusió, de l’una o l’altra manera, que la cultura ha experimentat al llarg d’aquesta pandèmia un canvi d’època que es venia intuint des de fa anys, però que s’ha vist accelerat a causa d’aquest fenomen. No obstant això, aquesta idea, més que una conclusió, hauria de ser el punt de partida per a realitzar algunes consideracions sobre com la pandèmia ha afectat la manera en què consumim la cultura.

Segons fonts del mitjà digital El Periódico, aquest sector representava el 3% del PIB abans de la irrupció del COVID, i es trobaven vinculats a ell un total del 4% de les ocupacions al nostre país. No obstant això, les petjades que deixarà aquest any d’aturades, restriccions i aforaments reduïts, amenaça amb atacar cruelment aqueixos percentatges, i no serà fins a aquests pròxims mesos quan puguem analitzar amb claredat la magnitud del colp que ha rebut el sector. Així mateix, aquestes xifres es refereixen a aquelles institucions culturals més tradicionals com a teatres, museus, sales de cinema o monuments, però és difícil contemplar en elles la influència del canvi principal que ha experimentat l’àmbit de la cultura: el seu trasllat al món virtual.

Utilitzar la construcció “consum culturalˮ ens fa partir del supòsit de la cultura com una mercaderia, configurant-se així com un altre element més subjecte a les lleis implacables del mercat. Per això, el fenomen de reinvenció digital durant la pandèmia no està motivat més que per un acte de supervivència econòmica. D’aquesta manera, la idea de la cultura com el conjunt de manifestacions artístiques d’un poble ha passat a un segon pla. Ara ens trobem amb un predomini de la cultura manufacturada, destinada a complir les incansables exigències mercantils d’una massa àvida d’oci i entreteniment.

Aquesta nova concepció de les creacions culturals no és una cosa realment nova, ja que és un canvi que es ve operant des de mitjan segle XX, però el salt a l’era digital, acuitat per la pandèmia, no ha fet sinó consolidar aqueix fenomen de mercantilització.

Per a mantindre’s a flotació en una mar una miqueta agitada, la majoria de productors i institucions culturals han optat per llançar-se de ple a la realitat emergent de les plataformes en línia. En aquest format, no podem destacar sinó la presència de les plataformes de streaming, per a les quals aquesta crisi mundial ha suposat una autèntica benedicció. Arran d’això, cal destacar que en un moment en el qual ens veiem obligats a treballar, estudiar, comprar i fins i tot relacionar-nos a través d’una pantalla, no és massa sorprenent que l’oci s’haja traslladat també al món digital.

A través d’aquesta mena de mitjans, no sols han emergit noves formes d’entreteniment audiovisual, sinó que també s’han revitalitzat uns certs tipus d’actes culturals més tradicionals que de no ser per aquesta mena de recursos s’haurien vist condemnats a una total inactivitat. És el cas, per exemple, de les xarrades i conferències que ofereixen institucions com a museus o universitats, que lluny de veure’s afectades per la impossibilitat de ser realitzades presencialment, han experimentat una major afluència d’assistents a través de plataformes com googlemeet, youtube o zoom. El mateix ha ocorregut amb el cinema o la música, que han vist en unes certes plataformes digitals no sols un salvavides econòmic, sinó també un mitjà per a arribar a un públic més ampli.

Per això, quan parlem del colp que ha experimentat la cultura, potser hem de matisar que aquest ha impactat directament sobre aquelles pràctiques culturals que requereixen del contacte directe amb l’ésser humà. Pensem així, per exemple, en els teatres independents i en les joves companyies que comencen a obrir-se camí en el món de l’espectacle a través d’ells. Una sala de menys de 100 butaques, amb un preu d’entrada que no supera habitualment els 10 euros, i amb un 30% d’aforament limitat, constitueix la combinació perfecta per a treballar a canvi de res, o baixar la persiana i anar a buscar-se un sou en un altre lloc.

L’únic sector en el qual podem dir que la pandèmia no ha alterat ni perjudicat el seu estat habitual potser és el de la literatura. Per la pròpia naturalesa del treball de l’escriptura i de l’acte de consum literari, la pandèmia no sols no ha afectat aquesta branca de la cultura, sinó que fins i tot ha aportat nous temes i preocupacions que durant aquest últim any han anat enriquint el conjunt d’obres publicades. El fenomen de l’auge editorial, sumat a l’augment de l’índex de lectura en la població, que ja ascendeix a 68,5% segons la FGEE, ens permet corroborar que aquest sector, que es troba en alça des de fa ja un parell de dècades, no s’ha vist ni es veurà afectat per la pandèmia.

Tenint en compte tot el que s’ha dit fins ací, el fet que el consum cultural haja experimentat un procés de canvi sense precedents ha de ser concebut com una cosa positiva, en tant que aquest canvi de paradigma es produirà tant si ens agrada com si no. No obstant això, aquesta renovació ha espentat al sector cultural a una cruïlla per a la qual, potser, encara no estava preparat. Acuitada pel ritme del progrés, la cultura es veu obligada a avançar ara a un ritme que una certa part de les seues manifestacions tradicionals no podrà seguir, i seran aquelles que potser queden abandonades en el camí durant els pròxims anys.

Davant aquesta predicció, som nosaltres, els consumidors de la pandèmia, els que hem de plantejar-nos cap a on volem dirigir el rumb dels esdeveniments. Per a això, podríem parar-nos a considerar algunes qüestions, entre les quals destaquen les que s’enumeren a continuació.

Per exemple, pel que fa a la cultura audiovisual, que ha sigut la gran protagonista d’aquesta pandèmia, podríem considerar com repercuteix en l’economia del país donar prevalença a plataformes com Netflix, que en 2020 va ingressar quasi 19 milions d’euros però va tributar a hisenda una quantitat total de 3146 €, el mateix que un treballador que cobrara 24000 euros a l’any. Per a fer-ho, òbviament, es va servir d’unes certes pràctiques d’enginyeria fiscal, com crear societats de qüestionable validesa i ingressar els diners a través de comptes als Països Baixos.

Arran d’això, considerem també que el sector de la cultura no se salva amb campanyes en xarxes socials de suport als creadors, sinó pagant per allò que consumim i fent que els qui comercien amb la cultura juguen les seues cartes netament. En relació amb tot això, considerem a més que potser no hem de donar tanta veu en els mitjans a aquells que bramen perquè el govern haja destinat ajudes per valor 76 milions d’euros a un sector l’aportació del qual a les arques públiques multiplica per molt aqueixa quantitat.

En el nostre àmbit personal, podríem considerar també fins a quin punt estem disposats a condemnar a llarg termini tot tipus d’acte cultural que comporte una relació social, i que ens permeta evadir-nos de la rutina després d’haver passat un període tan llarg d’aïllament i soledat. Alguns sociòlegs ja preveuen uns “nous feliços anys 20ˮ, però caldrà esperar a veure si el canvi de paradigma que ha experimentat la cultura ens permet aplicar aqueix fenomen a aquest sector. Fins llavors, les xifres de casos de depressió i ansietat pugen exponencialment, i el fet de subscriure la major part del nostre temps a l’ús individualitzat d’un dispositiu artificial no sembla que vaja a contribuir a pal·liar aquesta pandèmia d’infelicitat.

D’altra banda, podríem considerar el tipus de cultura que se’ns ofereix a través de les plataformes d’oci audiovisual, ja siga en els mitjans més tradicionals, com la televisió, o en uns altres més innovadors com les pàgines de streaming. Pel que fa a la televisió, el contingut “culturalˮ que s’ofereix als espectadors, sobretot en les televisions privades, és una mostra més que suficient del cataclisme intel·lectual que han experimentat uns certs sectors de la població. La magnitud d’aquest fet és tal, que més que procedir a analitzar-lo, potser seria millor limitar-nos a contemplar amb resignació, i una mica de vergonya, la reduïda oferta cultural televisiva, i la qualitat de l’entreteniment que ens ofereixen aquests mitjans, que se sorprenen que el públic fuja espaordit a internet mentre condemnen la seua reduïda oferta cultural en favor de la producció de realities.

Podríem ser igual de crítics respecte al contingut en línia, però no seria just si considerem que l’oferta és molt més àmplia que en els mitjans tradicionals, i l’espectador té la capacitat de ser més selectiu respecte als seus interessos culturals. Així s’ha vist fins ara, tenint en compte la xifra de més de 900 milions de subscriptors en total que es troben afiliats a plataformes de streaming, música o literatura, segons comptabilitzen Selectra i el periòdic El Mundo. A més, aquestes plataformes, més enllà de l’entreteniment constitueixen un suport fonamental perquè es puguen continuar desenvolupant altres activitats culturals com a exposicions virtuals, presentacions de llibres, etc.

No obstant això, aquesta llista de consideracions sobre el paper de la cultura en la pandèmia, hauria d’aconseguir el seu punt final considerant, més enllà de totes aqueixes qüestions amb un cert tint negatiu, el paper que han jugat els creadors durant aquest període, als qui cal reconéixer-los el mèrit de sobreviure i ajudar-nos a viure gràcies al seu art. Potser aquesta consideració es repeteix contínuament en els mitjans, però mai està de més tornar a recordar fins a quin punt treballa la cultura per nosaltres, sobretot en aquesta època en la qual gran part de la població necessita evadir-se ocasionalment de la realitat. Així mateix, cal destacar la importància d’aquest sector a l’hora de frenar la reculada cultural generalitzada, sobretot en un moment històric en el qual una certa part de la societat utilitza el seu propi descontent com a pretext per a abraçar-se deliberadament a la indigència intel·lectual.

Davant totes aquestes reflexions, i moltes altres no recollides ací, ens situa el canvi de paradigma que hem experimentat durant la pandèmia pel que fa al consum cultural. Per tant, encara que la majoria d’articulistes animen als seus lectors a “esperar a veure on ens condueix aixòˮ, potser seria més adequat plantejar-nos cap a on volem conduir la cultura, ja que el major avantatge que experimenta aquest sector en trobar-se a la mercè de les lleis del mercat, entre tants desavantatges, és que nosaltres com a consumidors serem capaços de decidir el seu futur, una vegada que la pandèmia forme part del passat.