Són preciosos dies d’alegria, d’excel·lent tendresa. Es prodiga l’abraçada, la picada d’ullet i el bes a la galta. Són així mateix jornades en què ens reunim amb persones a les quals hem evitat deliberadament la resta de l’any. Per alguna cosa seria. Però aquestes dates invoquen el nostre costat més afable, més entranyable, i ens sentim compel·lits a aparcar l’amargor, almenys durant unes hores. Ens embarquem conscients i il·lusionats en el veler nadalenc i familiar de les suaus travessies, sota la radiant bandera dels ulls grossos.

La sogra somriu més del compte, alguna cosa estarà tramant. Els telèfons sobre la taula, entre els plats de formatge i de pernil, perquè quede constància del menyspreu que ens inspira el contacte humà, perquè puguem reafirmar l’espantós i sense encant període social que travessem. El cosí germà que viu en la capital i s’ha llegit tres llibres, mentre sosté una copa d’eixa infàmia anomenada «rosat», ens explica amb detall com regular satisfactòriament els fluxos migratoris. Que plaent resulta asseure’s còmodament a la taula després d’haver ocultat sota el coixí el dècim premiat, i, mentre es fingeix atendre la conversa, repassar mentalment els diners: el descapotable, no n’hi ha dubte, ajuda molt a lluir la gomina i a despertar l’interés d’unes certes veïnes. Res tan eficaç com els diners per a afavorir una profunda i sincera felicitat.

La probitat i el decor d’una família espanyola es mesura per la quantitat de quilos de llagostins que regnen sobre la taula. Les nadales es canten hui per càstig. Es brinda amb vi negre alçant les copes bones, les de cristall fi, les que es guarden tot l’any en l’armari alt, al costat de la botella secreta d’anís, al qual no aconsegueixen els xiquets. «No hi ha tant de raïm a La Rioja, això és una mescla», assegura el cunyat, clavant-li la dent a la seua teoria favorita. Els xiquets esbufeguen en el sopar, emmanillats, i escapen a la primera oportunitat per a poder arriar-li ben fort a la pilota i amb sort fer xixines algun pitxer. S’han donat casos en què les cendres i la dignitat de l’avi, per un mal pelotazo, van acabar alegrement calcigades, com ja li ocorreguera al pobre home en vida. Entre brindis i brindis es rendeix un breu homenatge, en efecte, als quals ja no estan, i sol succeir que algun pocavergonya elogie inoportunament aquest, el del clot i el brioix. Riures i colpets de complaença. En el cor bulliciós de la nora, el seu natural i fervent odi cap a la sogra troba una fràgil treva durant l’època nadalenca. Sembla mentida, però sempre arriba un punt en què l’embriaguesa que provoquen l’alcohol i les dates eleva un tendre sentiment amorós cap als familiars. Sentiment que, no obstant això, s’extingeix immediatament quan s’ix al carrer i ens sacseja en el nas el airecillo gelat de l’imminent gener. «On he aparcat el cotxe?», es pregunta un entre vapors de mala ginebra. «Tu sabràs», respon a l’instant la senyora, amb eixe esmolat sarcasme soterrat que substitueix irremeiablement a l’amor al cap d’uns anys.

Atrapats com ens trobem en aquesta època deliciosa, en la incessant voràgine de compres, llums destellants, presses i cancioncillas chirriantes, la qual cosa no es desitja en cap concepte és que a més li toquen a un les boles. Les de l’arbret del perfecte Nadal, que tan bellament van quedar col·locades.