La magnitud dels problemes quotidians depén exclusivament del nostre personal punt de vista. El grau d’absurda nimietat o, per contra, la terrible percepció d’aclaparadora calamitat respecte a un mateix problema, existeix en la mesura en què apliquem una determinada i subjectiva perspectiva. El que per a vosté no és més que un incòmode i menyspreable contratemps, per a una altra persona podria ser un obstacle gegantesc, una barrera insalvable. El que només representa per a vosté un molest inconvenient, un minúscul i rutinari escull, podria ser interpretat per una altra persona com el ferm argument que justifique el seu salt amb triple i preciós tirabuixó des de la finestra d’un seté pis.
Quan es tenen en la vida les necessitats bàsiques cobertes, és costum obstinar-se, amb urgència, en la cerca d’una nova preocupació, d’un nou objectiu —disfressat de necessitat, de dret universal— que ahir hauríem sigut incapaços de concebre, que ahir se’ns hauria antullat mera i insignificant frivolitat. Quan s’aconsegueix mitigar aqueixa nova i fingida escassetat, ens obstinem a cobejar una altra més sofisticada, i així interminable i successivament. Hi ha persones que no tenen res. Per a elles, les paraules injuria o dignitat no posseeixen absolutament cap valor. Però cobraran significat quan aquestes persones ascendisquen en l’escalafó social. Quan no es té res, prostituir-se per a aconseguir aliment no es percep com una vexació, sinó com una eina vàlida de supervivència. Però una vegada s’ha elevat l’individu a un estrat social superior, no sols considera una humiliació prostituir el seu propi cos, sinó que albira la vilesa fins i tot en els actes d’aquelles persones que res li importen. Per a uns, abonar el rebut de la llum és un problema d’ordre majúscul. Per a uns altres, és una gravíssima contrarietat no poder gaudir enguany, com ja havien planejat, d’aqueixos deliciosos quaranta dies a Acapulco. Sempre és una qüestió de tossuda perspectiva. Una minúcia per a vosté, una tragèdia per al veí.
S’aspira primer a disposar d’un trosset de pa, perquè res es té. Després es fantasia amb la rodanxa de mortadel·la, més tard imagina un la taula ben assortida. Després, l’habitatge, la propietat. A continuació, l’apartament a la platja, la caseta de camp i el vehicle d’alta gamma, i, després, per obra d’una monumental pirueta, d’una laberíntica metamorfosi de l’ambició, i assaciada ja l’ànsia material, es perseguirà la satisfacció dels anhels doctrinaris: Espanya ens roba o el patriarcat ens asfixia. Més tard, l’idioma i la seua accepció purament masclista. Després, la censura ideològica i la crema de llibres. Després, xiquets amputant-se els genitals en virtut d’una capritxosa autopercepció. Demà, per què no, els drets constitucionals d’una rata.
Seria d’una imperdonable ingenuïtat suposar que la immensa estupidesa de la ment humana —el seu inabastable ruindad— podria detindre’s finalment ací. Algú va expressar amb encert que els bons temps creen persones febles. Nosaltres, portats de la ira, d’una encesa frustració, modificarem grollerament aquesta reflexió: l’abundància crea éssers humans necis, avarientos i repugnants.