Alacant està de sort perquè nostra Editorial Mankell aterra novament en les llibreries aquest octubre amb la seua segona novel·la i la seua col·lecció especialitzada nº 2. L’obra ve de la mà de Francisco Veiga sota el títol “Ciudad para ser herida” i es presentarà divendres que ve 19 d’octubre en la llibreria 80 Mons a les 19,30 h on participarà el propi autor i el seu editor Jorge Chillón.
“Ciudad para ser herida” relata que en la primavera de 2016 comença a urdirse un atemptat terrorista contra Barcelona. Els primers indicis apunten al fet que es tracta d’una operació de bandera falsa en la qual podrien estar implicats interessos financers internacionals. Una cèl·lula estanca d’investigadors secrets rep l’ordre de desentranyar el misteri i prevenir l’atac recorrent a mètodes off-thebooks. Però al final, la qual cosa es percebia com una ajuda inesperada quasi miraculosa, acaba sent un “metamilagre”, un prodigi inesperat que només aparentment resol les coses.
De Francisco Veiga sé de la seua professió com a professor en la Universitat Autònoma de Barcelona i que li delata tota la seua obra assatgística en història (Balcans, Primera Guerra, la Guerra i Postguerra freda, les exyugpslavies,…). També que ha sigut articulista en diferents mitjans, fins a quatre.
Va estar centrat en el sud-est europeu. Quan van acabar, aqueixes guerres el yihadsme es va posar “més de moda” i va ser quan va publicar una història de l’imperi otamano-Turquia.
Oficialment aquesta és la seua primera novel·la. Oficiosament va fer una novel·la, Els acordions de Belgrad que no es va atrevir a publicar perquè els personatges existien i no ho va considerar. Mai per tant ha publicat novel·la, aquesta és la seua primera. I com diu ell “una novel·la és difícil de construir perquè atén a altres criteris de construcció creativa perquè cal travar en el relat personatges que solen ser canviants”.
Pregunta: “Ciudad para ser herida” és una novel·la d’informació reservada i secreta. I sembla una micro-adivinació teua d’una trama que construeix un possible atemptat a Barcelona, que amb totes els matisos també va ocórrer. Quin és el liet-motiv?
Resposta: Feia temps que volia escriure una novel·la del que havia conegut, Record quan vaig travessar el teló d’acer als 17 anys. Descobrisc els sistemes autoritaris socialistes enfront dels capitalistes que ja coneixia. Em vaig acostar a un cercle d’informació reservada.
Tenia el dilema d’explicar personalment el que havia viscut. Un dia del llibre, Sant Jordi, vaig veure com detenien a un immigrant que s’assemblava a un àngel caigut, amb un punt de rebelíó. Em va donar la sensació que ací anava a passar alguna cosa, que feia olor de yihadisme low cost. La pregunta era com és que a Barcelona no ha passat gens encara, posaven en la ciutat, per exemple, papereres transparents, com a prevenció d’una ciutat que desborda màfies. Un ambient de Berlín anys 20 i açò em va esclatar un dia de Sant Jordi.
Vaig començar a escriure en temps real. Per açò hi havia acudits de gais i la gent, professors i alumnat, fumava en les aules, una història amb detalls. Els fets històrics viscuts en directe em permetien passar de l’escriptor amb dades a l’escriptor narratiu de la realitat i la ficció. Aquesta és una novel·la coral on el cadàver no ocupa cap element essencial on el protagonista cerca la informació no per desvetlar qui és l’assassí.
En el purament personal. és continuar la vida que el meu pare com a escriptor no va poder tenir perquè va morir realment jove. Sobreviure a la mort del meu pare. Fins i tot hi ha un poema en el llibre que és d’ell.
P: L’espionatge o contraespionatge, sens dubte és noveler de per si mateix. Sembla un ingredient per a jugar a guanyar en les vendes. És una tendència literària que et convenç?
R: Em convenç molt el producte que té un problema que és la politització a Espanya de la trajectòria de la intel·ligència en el nostre país. Ací un espia és un “picaro” o mig estafador, en una mescla entre un possible personatge mig corrupte, dubtós moralment, on els anglesos ho plantegen com un joc teatral per a enganyar però a Espanya té un component de repressió on deixar clar els qui són realment els dolents. La novel·la d’espies té un component polític o fins i tot esperpèntic allunyat de la imatge de la Guerra Freda.
P: Quin paper social consideres que té l’escriptor? Què crees que aporta un creador com tu a la vida dels seus lectors i lectores?
R: Aporte responsabilitat, que ja com a professor ho tinc clar. Com a novel·lista és quasi la continuació, és a dir, ensenye. La novel·la d’espies és un àmbit molt interessant on aborde qüestions de fons com el turbocapitalisme que seria l’equivalent en política del populisme. Per tant, l’economia canalla, especulació i joc d’atzar. L’economia de l’especejament, el sabotatge, un capitalisme trucat.
P: En una entrevista d’aquesta setmana a un director d’una fundació cultural indicava que els museus són per a aprendre, però realment són per a divertise. En literatura també?
R: La literatura no solament és per a conscienciar. Cal fer literatura per a aprendre, per a prendre consciència i per a divertir-se, molt polièdrica. La segona lectura de la meua novel·la la recomane per a traure noves conclusions i nous ensenyaments.
P: Actualment què és més modern ser nacionalista o de les noves esquerres?
R: El nacionalisme és més real, és un sentiment que es té o no es té. El concepte d’esquerra és un concepte inteligenciable que se sobreposa a l’egoisme, que a més té més un element històric de postureo i que requereix una digestió pausada.
P: Quin paper està jugant la ultraderecha en tot l’hemisferi nord? No sé si en el sud també.

R: El concepte nafbols (nacional o nacis bolxevics) o leninista de dreta té un inquietant protagonisme. En si torna a ser populisme. El gai antifeminista és un concepte que ara es barreja, la cultura chanera. Per tant, està robant la cartera del mètode i els missatges a l’esquerra que la fa més propera: “si Marx visquera, votaria al capdavant Nacional”.
P: Per a finalitzar, tens altres vincles amb Alacant?
R: Turisme a Altea, Calp, Torrevieja amb un ambient molt californià. Per tant sempre he tingut un record bonic de l’arròs a banda i el pa amb ali i oli. També del Chocolate Valor.