El llegat cultural de l’escriptor il·licità Rafael Azuar passarà a formar part dels fons de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert gràcies a la donació de la seua biblioteca i arxiu per part de la família. Així ho ha explicat aquest matí el fill del novel·lista, poeta i assagista, Rafael Azuar Ruiz, qui al costat dels seus germans ha donat a conéixer els detalls d’aquesta herència literària.
Originals, cartes, esborranys, fotos i quaderns manuscrits d’Azuar (Elx, 1921-Alacant, 2002), així com els prop de dos mil cinc-cents llibres de la seua biblioteca, amb més de tres-cents d’ells dedicats pels seus autors, passaran a ser de domini públic en decidir els seus sis fills –Gemma, María Jesús, Pilar, Julia, Rafael i César– donar aquests importants fons al IAC. El llegat ja ha sigut depositat a la Casa Bardín, tal com ha explicat el director cultural del Gil-Albert, José Ferrándiz, després d’un exhaustiu procés d’inventariat dut a terme per Cristina Llorens, subdirectora de Documentació de l’Institut, al costat dels tècnics Macaranea Palma, Carolina Martínez García i Pep Rubio.
L’arxiu consta en la seua majoria de carpetes amb multitud de sobres que contenen correspondència, fulles soltes dels seus escrits, llibretes amb versions manuscrites de relats, articles i poesies, originals i còpies mecanografiades de novel·les, assajos i poemaris, guions de col·laboracions en radi i retallades de premsa amb els seus articles publicats. 
De la novel·la Modorra, amb la qual va obtindre el Premi Café Gijón en 1967, s’han trobat sis exemplars mecanografiats, entre originals i còpies, alguns d’ells amb anotacions i correccions. També s’han comptabilitzat prop de cent cinquanta documents sobre poesia, fins i tot amb poemes inèdits. L’epistolari inclou cartes de Jacinto Benavente, Vicente Aleixandre, Josep Pla, Alonso Zamora Vicente, Carmen Conde, Concha Espina, Eduardo Mendicuti, Mª de Gràcia Ifach, Guillermo Carnero, Andrés Amorós, Vicente Molina Foix, Matilde Asensi i el compositor Rodríguez Albert, entre altres. Es conserva, a més, correspondència amb companys d’Alacant com Vicente Ramos, Vicente Mojica, Manuel Molina, Joan Valls o el pintor Pérezgil.
La biblioteca revela, d’una banda, les seues preferències literàries per la poesia universal i la literatura francesa i confirma, per una altra, el seguiment que tenia dels autors amics i dels joves que emergien a Alacant en els anys seixanta i huitanta. Hi ha exemplars dedicats per Joan Valls, Carlos Sahagún, Gil Albors i Alonso Zamora Vicente, entre altres, i no falten números i col·leccions de revistes literàries com a Ínsula, L’estafeta literària i Ateneu. Així mateix, la col·lecció de fotografies aporta un gran interés documental i gràfic amb imatges de tertúlies, reunions i actes literaris en els quals va participar a partir dels anys cinquanta.
Rafael Azuar Carmen (1921-2002)
Rafael Azuar Carmen va ser un novel·lista, assagista i poeta, lligat a la generació alacantina de postguerra, les obres de la qual es van donar a conéixer a partir dels anys cinquanta. Va posar obstinació a editar la seua narrativa fora d’Alacant, la qual cosa explica que alguns títols de la seua producció novel·lística trobaren la seua eixida a Madrid o València. Maestro de professió, la seua família va residir a Alacant des que ell tenia nou anys i en aquesta ciutat va desenvolupar la seua obra literària. Va ser un dels finalistes del Premi Planeta amb Els esbarzerars (1959). En els anys seixanta va editar Planes del Xúquer (1965) i va obtindre el prestigiós Premi Café Gijón de novel·la curta amb Ensopiment en 1967. 
D’altra banda, va cultivar una àmplia obra poètica, arribant a publicar una antologia en 1982 i nous poemaris amb posterioritat. Com a assagista va reflexionar sobre el gènere de la novel·la en El diàleg i els personatges en la novel·la (1970) i Teoria del personatge literari (1987) i va signar a més nombrosos articles de crítica literària en premsa, alguns recollits en llibres com a Vinyetes (1989) i L’aventura literària (1995).
Azuar va formar part de l’Institut d’Estudis Alacantins, entitat amb la qual va editar diverses obres tant en l’etapa en què la institució tenia aqueixa denominació, fins a 1983, com en la posterior en la qual va passar a dir-se Institut de Cultura Juan Gil-Albert.