Quasi sense adonar-nos, caminant de puntetes i a cegues per l’ample camp d’un insensible atordiment, ferim sovint a qui més ens vol. Fem mal, amb colpidora quotidianitat, a les persones que més ens estimen. Deambulem per la selva intricada i urbana, pels paratges més domèstics sense reparar en els colps, sense atendre les magulladuras que deixem sobre la pell dels nostres sers estimats, visibles com la petjada indeleble d’un comportament mesquí. Afonem el punyal de la nostra supèrbia, de la nostra ingratitud, en les tendres entranyes d’eixos éssers incondicionals i bondadosos que amb més sol·licitud es desfan en atencions.

A vegades, el procés s’inverteix i som nosaltres els qui rebem l’impacte d’un posat desdenyós, la severa galtada d’un tarannà displicent. De no ser per la frivolitat amb què menyspreem l’aprenentatge emocional —qualsevol aprenentatge, en general—, es podria concebre aquesta conjuntura com una valuosa oportunitat per a conéixer l’abast precís del dolor que habitualment causem nosaltres. Però l’experiència es desploma sorollosament en sac foradat, i demà mateix, aliens a la comprensió, a la delicadesa, tornarem a infligir un maldestre càstig a la nostra parella, a la nostra germana, a l’amic a qui revelen els nostres problemes.

Hui, és el nostre país qui ens fereix, qui ens desabriga, qui ens abrigalla amb un fosc i fred mantell de decepció. Hui és la nostra terra volguda, nostra estimat bressol la que ens sacsa salvatgement, la que esmicola el nostre optimisme, la que de manera abrupta estripa el nostre somni, la que furtivament llança sofre, amb mans covardes, en les frondoses senderes que condueixen al futur. Ens sentim orfes, ens sentim desemparats. Ens sentim també defraudats, per a què negar-ho, pel desenllaç dels esdeveniments. De què va servir, es pregunten els majors, lluitar intrèpidament per construir uns fonaments. En quin moment vam perdre de vista el sentit comú. Cap a quin lloc dirigíem ahir la mirada mentre les arrels començaven a descompondre’s. Per què ens fereix hui aquest país, ens preguntem desconcertats, en el qual tant d’amor i tantes esperances hem depositat.

Aguaitant en el dormitori, ora enfilat al cim de l’armari, ora submergit entre els plecs de la cortina, hàbilment ocult entre les denses i còmplices penombres de la nit endolada, el més miserable, oportunista i aterridor dels dimonis, la més mesquina i repugnant encarnació del diable murmura als nostres sentits paraules untades de discòrdia, de traïció, d’humiliació. En el seu espantós i informe rostre, en la seua traïdorenca i trapella mirada de serp, de colobra aficionada als terrenys enfangats, en el seu ominós somriure, que descobreix, com la seua ànima, unes dents podrides, trobem amb paüra, a la fi, la materialització de nostra més temut malson.