Hi ha molts tipus de persones valentes en aquest món embullat. Hi ha, per exemple, intrèpids bombers que batallen contra el foc, arriscant diàriament la seua vida. Hi ha obrers que treballen a cent metres d’altura, acariciats pel cotó d’un núvol. Hi ha domadors de serps que flirtegen amb el seu verí, i ensinistradors temeraris que introdueixen el cap entre les gargamelles del lleó. Hi ha aventurers que travessen la Gran estepa embolicats en mocadors de seda, i rodamon que recorren el desert de Lut proveïts d’una sola cantimplora. Hi ha soldats apostats a la frontera, mossegant les lentes hores de la nit, vigilant el camí. Hi ha homes bela amb somriures postissos i dones que escalen les més terribles muntanyes amb mans nues. Hi ha espies que, armats amb la seua lupa, es passegen de puntetes per territoris hostils, i tipus audaços que sobrevolen el paisatge a vertiginosa altura, embotits en una grotesca gavardina. Però per damunt de tots ells, si parlem de valor, si al·ludim estrictament al coratge, trobem a la mare soltera.
Com conciliar el treball, la llar, l’amistat i la criança d’un xiquet. Com caminar per la trèmula i prima corda en perfecte equilibri, esquivant els vaivens impetuosos del descoratjament. Com temperar els nervis i mantindre a flotació el seny, i navegar en un barquito d’agradable serenitat. Com enfrontar-se als terrors nocturns, aqueixos que provoca el fred laberint de la incertesa, les pors desgreñados que engendra la visió, entre penombres, d’un futur indefinit. La cura i l’educació d’un xiquet, en parella, és tasca complicada, és una aventura de considerable risc. Però escometre semblant empresa en soledat és d’un mèrit descomunal. Bregar amb la despesa improvisada, amb les factures tossudes i puntuals, amb la responsabilitat ineludible que comporta l’arribada d’un nou membre a casa, entre dues, és una contesa que erosiona permanentment. Però combatre tot això, en soledat, és l’argument, prenyat de matisos, d’una epopeia desmesurada. Ai, pobre Homer. Amb quanta dificultat hauria traçat els seus versos.
Que dediquem honestament un elogi a aqueixes mares solteres, no obstant això, a penes aconsegueix per a descriure la immensa admiració que ens provoca la seua valentia. És, en els temps que corren, l’heroïcitat amb enormes lletres majúscules. Riga’s vosté, a riallades, de les quatre coses de no res que implica conduir un negoci amb cent empleats. Hui, que amb tanta facilitat es llancen gratuïtes lloances a qualsevol mediocre, que ens trobem imbuïts d’un clima generalitzat d’inexistent esforç, de suaus i interessats colpets a l’esquena, d’hordes d’inútils acaparant llocs de responsabilitat —als qui ens afanyem a embellir immerescudament amb la insígnia acolorida del valor—; hui, apuntàvem, hauríem d’enrogir de vertadera vergonya, per comparació, en examinar minuciosament el desafiament esgarrifós al qual cada jornada s’enfronta, sola, sense ajuda, una mare soltera.
Servisquen aquestes línies, escrites amb amor i gran malaptesa, per a rendir a totes elles un sincer i respectuós homenatge.