El projecte d’investigació “Mirades situades: Arquitectura de dona a Espanya des de perspectives perifèriques, 1978-2008”, dirigit per la professora Elia Gutiérrez Mozo des de l’Institut Universitari d’Investigació d’Estudis de Gènere (IUIEG) de la Universitat d’Alacant, ha rebut un paquet de finançament de prop de 86.000 euros procedents del programa per a grups d’investigació consolidats que concedeix la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital de la Generalitat Valenciana.

Iniciat el 2021, aquest compromès projecte d’investigació, que preveu una durada de tres anys, té com a investigadora principal a Elia Gutiérrez Mozo, professora de Composició Arquitectònica del Departament d’Expressió Gràfica, Composició i Projectes de la  Universitat d’Alacant, i completa l’equip de l’IUIEG amb Ana Gilsanz Díaz i José Parra Martínez, tots dos també professors d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant, i la participació d’investigadors de les universitats de Màlaga, Oviedo, Saragossa, Sevilla, les politècniques de Madrid i Barcelona, i la universitat privada CESUGA a la Corunya.

El projecte d’investigació té com a objectiu principal tractar qualitativament l’abast i la idiosincràsia de la producció arquitectònica duta a terme per arquitectes a Espanya  entre els anys de la transició i la crisi econòmica de 2008, que, pel seu impacte en la construcció, ha donat lloc a un nou paradigma professional en l’arquitectura.

Amb més detall, la investigació «Mirades situades: Arquitectura de dona a Espanya des de perspectives perifèriques, 1978-2008» busca “desgranar els antecedents, hipòtesis, objectius, mitjans, temps i resultats d’investigació i transferència esperables al final del projecte per a no tant quantificar aquestes pràctiques, sinó abordar-ne la rellevància amb una perspectiva crítica que permeta determinar què té de singular l’aportació de les dones a la cultura arquitectònica espanyola de la postmodernitat”, indica la investigadora principal.

Des d’aquestes premisses, Gutiérrez Mozo comenta que “en contrast amb moltes de les investigacions existents que s’han centrat a conèixer i fer conèixer la trajectòria de les dones arquitectes, amb aquest projecte es pretén aprofundir en quines han sigut les circumstàncies i condicions en què han dut a terme el seu treball, és a dir, produir un coneixement situat que, per la desigualtat d’oportunitats que revela, resulta imprescindible per a entendre les seues aportacions en tota la seua complexitat i, sobretot, per a poder-la comparar amb la dels seus homòlegs homes”.

Per a traçar aquesta panoràmica de la producció arquitectònica de firma femenina a Espanya, l’equip investigador intenta, entre altres qüestions, “caracteritzar en els seus trets propis l’arquitectura de les dones i comparar les seues obres amb edificis de programes similars, però d’autoria masculina, pròxims en l’espai i en el temps”, indica la professora de la UA.

Previsió de resultats

Les previsions de resultats, segons l’equip investigador, passen per qüestions com conèixer i caracteritzar l’arquitectura espanyola feta per dones en la primera generació de la democràcia (1978-2008); qüestionar els modes hegemònics de la producció de coneixement i difusió en arquitectura; aportar coneixement a la teoria i la història de l’arquitectura espanyola i dels estudis de gènere en aquest període; produir una investigació qualitativa que es constituïsca com a referent analític i crític i que, al seu torn, aporte referències a les futures generacions, i, finalment, assolir un alt impacte social, cultural i econòmic dels seus resultats que afecten directament els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030.

Per a acabar, cal destacar, respecte del període de temps que abraça l’estudi, que “les dècades que han transcorregut des de la restauració democràtica a Espanya (1978) es caracteritzen per la incorporació a la professió d’un nombre d’arquitectes prou rellevant per a rastrejar l’impacte de les seues obres”, fins a la crisi de 2008, en què, continua Gutiérrez Mozo, “es produeix un col·lapse dels paràmetres per a l’exercici professional de l’arquitectura, que ha canviat tant de llavors ençà, que, a partir de la segona dècada del segle XXI, podem parlar d’una etapa històrica completament diferente”.