Sobre el paper, després de dos gots d’aiguardent, la idea no sembla tan dolenta. El terme tècnic és ‘covivenda’, el genuí és ‘cohousing’, però nosaltres ho cridarem ‘passa’m el porro’. No posarem en dubte que aquest cooperativisme residencial puga sostindre’s als països escandinaus; el que encoratja les nostres sospites és la idoneïtat d’aquest model, l’arrelament de tan arriscada fórmula en un país gloriós i plurisuspicaç com Espanya, on la picardia emana a furiosos borbotons fins de l’aixeta de l’aigua calenta. Tampoc qüestionarem que la proposta siga una alternativa eficaç per a combatre la soledat de les persones majors, als qui la societat arracona, deliberadament, com a andròmines deslluïdes i inútils. És l’aprofitament d’aquests espais col·laboratius per part dels sectors més joves —en aquest país amb vímets de mala comèdia— el que provoca, no ja el recel, sinó la més sonora riallada.
Fa uns anys, un servidor de vostés va visitar Berlín. Ciutat dilatada, grisenca, de murmuris afligits. Va haver-hi alguna cosa allí, un detall insignificant, que va atrapar poderosament l’atenció d’aquest neci, i que delatava el caràcter intrínsec d’aquella societat: l’accés al metre era franc, senzill, s’efectuava des de la superfície del carrer a les profunditats de l’andana, i d’allí al vagó, sense cap obstacle, sense cap torn, sense mampares. Irremeiablement, un preguntava: “Però ací la gent paga el bitllet?” La resposta era categòrica: “Clar. Per consciència”. A Madrid, la gent es cola malgrat les càmeres de vigilància, dels guàrdies, dels torns. Si es multiplicara el nombre de cambres, si es doblegara el zel dels vigilants, si s’apostaren franctiradors a les cantonades, si es construïra un fossat amb caimans al costat de l’andana, i un segon fossat de reforç amb bullida lava, i encara que l’Hidra de Lerna es passejara rugint pels corredors, la gent continuaria colant-se amb alegria, fins i tot amb renovat afany. Per què? Per consciència.
Imaginem, si el riure ens ho permet, un supermercat de lliure accés, sense mesures de seguretat, sense vigilància. Òmpliga la seua cistella i pague per consciència. Ens emportaríem fins a les bombetes del sostre. Desmuntaríem els cristalls de les portes. Hi hauria coques per repartir-se les cambres frigorífiques: “Jo la vaig veure primer, pocavergonya”.
Amb aquests fonaments de podrida moralitat, de salvatge i putrefacte egoisme, pose’s vosté a conviure en un espai d’oberta cooperació. Pose’s vosté a ajudar el proïsme, o a esperar que li tendisquen una mà amable. Pose’s vosté a compartir la llavadora o el cotxe. I si tot això funcionara —com seria desitjable—, si aquest model sostenible i econòmic d’urbana coexistència triomfara entre la població més jove, ja pot tirar-se a resar quant sàpia i en bucle, perquè fins al més desmanyotat especulador girarà el rostre amb avidesa, i, d’una manera insidiosa al principi i irresistible al final, plantarà sobre ell les seues urpes interessades i abominables per a traure suculenta tallada. Amb l’oportuna connivència, és clar, del governant, que demà ocuparà una confortable butaca en un despatx de la cúpula empresarial.