Les raons d’aquest desamartelamiento poden ser nombroses i extravagants: perquè tenim més temps per a conéixer els abundants defectes de la nostra parella, i, per tant, per a avorrir-la; perquè els dies es tornen insuportablement extensos i amb algú cal alliberar la nostra frustració; perquè aqueix valuós espai d’intimitat, aqueixos racons de gelós silenci, en els mesos d’estiu, desapareixen o acaben comprimint-se per complet; perquè puja el preu del carburant; i, molt especialment, perquè la salsa de tomaca dels macarrons, en la canícula, no sap igual, no sap a res. S’al·lega per costum —en qualsevol època de l’any, és vella tradició— trobar-se en un febril estat d’asfíxia conjugal. Si per culpa de les aclaparadores temperatures, amic meu, aqueixa asfíxia es torna gruixuda, la catàstrofe resulta ineluctable i perfecta. No em toques, necessite respirar. Les glopades de brisa hirviente maridan malament amb les amoroses abraçades. «Faça’s vosté a un costat, senyora, li ho pregue encaridament». «Senyora? Soc la teua dona, pallasso». Les terribles i crespades onades de calor provoquen el naufragi dels últims vestigis de la nostra cortesia: ,«Quin vestit em pose, el verd o el blau?» «És igual, els dos et fan grossa».
Així, amb aquesta tensió insofrible, amb aquest clima de suosa hostilitat, amb aquest enfonsament vertiginós de la libido i fins i tot de les ganes de viure, amb la ja distant i enyorada primera època del festeig i les revoloteantes papallones en la panxa —un dolç període arraconat llastimosament en el traster d’aqueixos feliços temps que mai tornaran—, no hi ha qui aconseguisca regar la flor d’un esplendorós romanç. Sota aquest sol d’injustícia, se li fonen a un els empastaments del queixal i els sublims desitjos d’estimar. La còpula, a quaranta graus, s’antulla abominable i quimèrica. Turmente vosté al seu venerable pare amb semblants fantasies, marrà.
L’asfalt, als carrers, crepita rabiosament com la llenya en la llar d’un ric. Això de Troia va ser només una fogata d’excursionistes. El paisatge urbà es precipita ací amb els braços oberts i la llengua fora sobre un acolorit llenç de Dalí: automòbils blans, quasi liquats, al costat de les voreres; el campanar plegant-se lentament sobre si mateix, sospirant amb greu resignació. En el sud, el gel del café crema com una pira sagrada. Les paperetes del vot van penetrar sufocades en les urnes andaluses, amb la tinta en ebullició. Es va calcular el resultat dels comicis sense mirar prim. Xafogor d’irrespirables ideologies i alegre festa democràtica. Majoria absoluta en els termòmetres. Vaja’s, senyor estiu, vaja’s.
El meu regne per un ventall, la meua hisenda per un ventilador de marca blanca. Se’ns desperta breument l’exsangüe luxúria amb la imatge estimulant d’una pistolica d’aigua, o amb l’extraordinària visió dels frescos dolls de l’assortidor rijoso en la plaça. Riga’s vosté d’Hèrcules i dels seus forçats treballs: ell no va haver de dormir amb la seua senyora en el mateix llit, a mitjan juliol. A l’Hidra de Lerna, crea’m, l’hauríem matada nosaltres sense despentinar-nos.